Les tres germanes

Després d'exhaurir entrades des d'un bon començament, i una pandèmia que ens ha mantingut allunyats de les arts escèniques, finalment he pogut gaudir d'una de les versions més boniques que s'han fet de Les tres germanes de Txékhov. Es tracta d'una adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique on l'essència i l'ànima de l'obra original hi són. Només canvia el context.

Guardonada premi de la Crítica 2020 al Millor espectacle, a l’Actriu de repartiment per a Mireia Aixalà i a l’Espai sonor per a Damien Bazin.
Premi a Millor adaptació teatral I Millor actriu per a Mireia Aixalà en els Premis Max 2021
Premi Butaca 2021 al Millor actor de repartiment per a Lluís Soler.

La història de tres germanes (Maixa, Olga i Irina) i un germà (Andrei) en la vida insatisfeta i decadent de les classes privilegiades en la Rússia rural. Moscou és el principal element simbòlic de la peça, sempre idealitzat i desitjat pels personatges, incapaços d'atrapar un món nou que ja traspunta.

Es tracta d'una versió més contemporània, més propera als temps actuals en la que es continuen plantejant els mateixos problemes I els mateixos temes, com el pas del temps, els nostres anhels, temors, somnis, esperances, defectes I virtuts; I que ens fa qüestionar sobre quin és el sentit de la vida?, per què vivim?, o per què existim?

Sota la direcció de Julio Manrique, Olga, Maixa i Irina, les filles del general Prózorov, tornen a escena.
El repartiment és magnífic. Mireia Aixalà, Joan Amargós, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Jordi Rico, Marc Rius, Maria Rodríguez, Lluís Soler i Elena Tarrats interpreten amb gran realisme I credibilitat tots els personatges de Txékhov.

Les raons per les quals fa d'aquest muntatge un imprescindible són moltes:
Primerament, perquè és una oportunitat de gaudir d'un dels grans clàssic del teatre universal.
-Per la vigència del text, tot i haver- se estrenat el 1901
-Per les meravelloses frases que hi surten al llarg de l'obra amb un contingut filosòfic brutal.
-Perquè és una obra coral, amb unes interpretacions brillants.
-Perquè és una obra que ho té tot, passió, dolor, humanitat, emoció, tristesa, alegria, desesperació, drama, tragèdia, comèdia, foscor, llum I esperança.
-Per una posada en escena magnífica.
-Per l'escenografia de Lluc Catells que és pura dramatúrgia. Amb una simbologia molt clara. Un espai tancat que atrapa als protagonistes i ens mostra els seus problemes i les seves esperances. És com una mena de presó de la qual els protagonistes en volen sortir, però no troben la sortida.
La música, l'espai sonor, la llum i el vestuari formen un tot per acabar d'aconseguir la idea d'empresonament.

En definitiva, una obra amb tots els ingredients per esdevenir un dels imprescindibles d'aquesta temporada.

Passarà el temps i nosaltres també ens n'anirem per tota l'eternitat, i tothom ens oblidarà, oblidaran les nostres cares, les nostres veus, i quantes érem.

Que n'estava d'equivocada l'Olga.


 

****/*****

Probablement és a mig camí entre la ironia i la malenconia on trobarem el perquè de l’atracció que Chejov suscita a principis del segle XXI en un espectador sobreestimulat que, tot i així, se sent atrapat per l’Olga, la Masha i la Irina que, a cada muntatge (recordo, per exemple, el de García Valdés el 2005) sembla que reaccionin als embats d’un present que va ser el futur que tant obsessionava el contista rus.

Les germanes de Manrique s’expressen amb naturalitat en una actualitat ple de ressonàncies de la societat burgesa que el text posava en el focus. El malestar de viure, la dificultat de viure segueix essent la mateixa, i el seu Moscou continua essent l’objectiu inassolible, perquè es troba en el passat esplendorós, lluny del present decadent a què pertanyen. Els personatges de Manrique desitgen “formar part de la vida”, sentir-se partícips d’allò que passa. Els intents infructuosos d’aprehensió del pas del temps els frustra i els sumeix en un estat d’embadaliment i fatalitat que els paralitza.

La posada en escena pensa una escenari amb forma de peixera, de càpsula que posa en primer terme l’empresonament d’uns individus incapacitats per a emancipar-se d’una família/societat que s’ha encarregat (ha seguit encarregant-se, de fet) d’emmanillar els homes i les dones, als qui ha desposseït dels atributs que els dignifiquen. Els personatges es mouen amunt i avall de la gàbia de vidre indecisos, amb la sensació que les coses no els passen a ells, que els passen per davant i només se n’adonen que han passat quan és tard per a ser-ne protagonistes. El joc metateatral i metachejovià insisteix en la idea de ressonància, tant de temes com de forma de fer i d’escriure teatre, i en com el teatre es qüestiona a sí mateix i muta per explicar el món o per mirar d’entendre’n alguna cosa.

Carme Fortuny és una Irina que posa l’accent en la manera naïf de denunciar el neoliberalisme que, poc a poc, fracassa quan no assoleix les expectatives creades. Maria Rodríguez s’exhibeix a l’hora de representar el desencant. I Cristina Genebat es posa a la pell d’una Olga que assumirà un futur desesperançat amb una feina que no la satisfà.

Les tres germanes s’embarquen en històries (sentimentals o professionals) sense futur. Julio Manrique buida de certeses la no-història que explica Chejov i amb un joc de miralls, literal i metafòric, ens proposa la cerca d’allò nostre que reverbera en els personatges de Chejov des de fa més d’un segle. Entre d'altres coses, el muntatge del LLiure, és una declaració d'amor a Chejov i a l'eco del seu teatre, llençat amb força fins als nostres dies.

Julio Manrique fa temps que ha demostrat el seu talent com a director (El curiós cas del gos a mitjanit), fins i tot, portant a escena textos clàssics (L’ànec salvatge). Després dels bons resultats amb Ibsen, ara ha optat per aquest Txékhov, amb un muntatge que destaca pel seu bon gust i una clara aposta pel naturalisme contemporani. En aquest cas, el text del dramaturg rus ha estat molt lliurement adaptat per Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique per apropar-lo als temps actuals. La proposta és ambiciosa i, a la vegada, íntima. És fàcil connectar amb el seu univers i les interpretacions són bones, especialment, les de les tres germanes (Genebat, Maria Rodríguez i Elena Tarrats) però, en general, les de tot el repartiment que eleva amb la seva entrega el nivell de la peça. El problema d’ambientar-la en el present és que els conflictes dels personatges femenins costen més d’entendre fora del context masclista de la seva època, on les dones no tenien tanta llibertat com ara. D’altra banda, alguns canvis escenogràfics s’allarguen massa, transmetent un desplegament de recursos innecessari i una certa manca d’imaginació. El simbolisme de Txékhov, en aquest sentit, no es fa jugar a favor, en canvi, les seves reflexions filosòfiques són el que millor funciona, potser, per la seva universalitat. En qualsevol cas, l’espectacle es gaudeix força, tot i la seva àmplia durada, i pot arribar a emocionar malgrat certs excessos dramàtics un pèl massa efectistes.