Les amistats perilloses

Poc s’imaginava Choderlos de Laclos que la seva novel·la epistolar inspiraria tantes versions posteriors, ja fossin teatrals, cinematogràfiques o televisives. De totes, destaca l’adaptació teatral de Christopher Hampton que es va estrenar al West End amb Alan Rickman i Lindsay Duncan, i que més tard serviria de base per a la famosa i extraordinària pel·lícula d’Stephen Frears. Aquí també arribaria als escenaris en el 1993 de la mà de Pilar Miró, amb Juanjo Puigcorbé, Mercè Sampietro i Marta Calvó. Des de llavors només havíem tornat a veure als personatges d’aquest joc llibertí en un parell de versions del Quartet, de Heiner Müller, i en un estrambòtic musical rock protagonitzat per Carme Conesa i Edu Soto.

Portar aquesta obra al teatre, intentant que sembli moderna i no es quedi només en un antiquat retrat d’època, no és una tasca fàcil. Carol López, directora i adaptadora de la versió que ens ocupa, ha intentat tenir sempre un peu a l’actualitat, ja fos amb una posada en escena pretesament anacrònica o amb un text que evita les referències a l’època i tracta als protagonistes com a personatges universals... que és realment el que són. Per a mi, la Comtessa de Merteuil i el Vescomte de Valmont són tan ferms i sòlids que no necessiten d’ulleres de sol, cotilles de pega o pentinats del segle XXI. Però ja posats, si aquest és el joc, potser calia arriscar una mica més i no quedar-se en una barreja d’elements que tampoc aporten una estètica clara, i molt menys bonica...

D’altra banda, crec que Mònica López aconsegueix una Merteuil important i imponent, que és del que es tracta. Dona la sensació que s’hagués pogut potenciar més el seu rol en algunes escenes, però en general funciona... cosa que no podem dir del tot del Valmont de Gonzalo Cunill. Sé que el personatge és un os dur de rosegar, ja que basa tot el seu potencial en una personalitat aclaparadora i fins i tot una mica salvatge. És el llibertí per excel·lència, un cràpula sense escrúpols que acaba redimit per l’amor més pur i innocent. Cunill ho intenta, i crec que salva bé la difícil comesa, tot i que falta aquest extra intangible que tant ajuda a definir al personatge. Per la seva banda, constitueix un gran encert de càsting la Madame de Tourvel de Mima Riera o els joveníssims Danceny i Cécile, molt ben interpretats per Tom Sturgess i Elena Tarrats.

Malgrat el caprici bilingüe (no crec que calgui aprofundir en la polèmica del mes), la innecessària disculpa inicial dels personatges o el quasi nul erotisme de la proposta, aquestes “amistats perilloses” tenen al·licients que la redimeixen per complet. Penso que tot i els handicaps esmentats, Carol López l’encerta amb alguns petits detalls com el del número musical, la mort de Tourvel al ritme de Dolor y vida o la fugida de Merteuil per la porta del darrera. Una versió que potser no agradarà a tothom, però que aguanta força bé l’embat d’una peça molt més complicada del que sembla a simple vista.

Fer del desig i la passió el motor de vida és una decisió arriscada quan l’orgull i la venjança tenen un pes igual d’important. Edificar el poder en decisions emocionals comporta moltes vegades perdre l’objectiu de vista i perdre’s en la voràgine.

Basada en l’obra més que coneguda de Pierre Choderlos de Laclos, portada a la pantalla un parell de vegades amb una repercussió entre el públic notòria (Les amistats perilloses, 1988 i Cruels intencions, 1999), Carol López s’endinsa en una nova visió del text. Per posar en context, la Marquesa de Merteuil li demana al seu amic (i en un altre temps amant) Valmont, que l’ajudi a venjar-se d’un ex-amant seduint a la que serà la seva esposa, Cécile. Per la seva banda, però, Valmont està obsessionat per seduir i fer caure a Tourvel, dona casada i virtuosa. Com a bona història d’embolics, aquestes trames no seran fàcils ni tampoc acabaran com s’espera.

Es tracta d’un muntatge molt interessant, especialment en la part escènica on el vestuari i l’ús de l’escenari s’emporten gran part de l’interès. L’elecció de cada peça de roba per a cada personatge denota les diferències que hi ha entre uns i altres, mostren la seva confiança i llibertat davant els temes tractats al text i van evolucionant en aquells personatges que fan un gran salt des de la primera aparició fins a l’última.

Mònica López està esplèndida i dona vida a una autèntica marquesa de Merteuil. El seu orgull i intel·ligència marquen el camí a un repartiment femení que destaca especialment. Amb una facilitat desbordant, López aconsegueix transmetre la determinació del seu personatge a cada gest i cada paraula, eclipsant i deixant al públic enganxat cada vegada que intervé. Elena Tarrats es converteix en una Cécile precisa, que evoluciona amb naturalitat de la nena que desconeix el món cap a una jove completament segura de sí mateixa. Mima Riera va oferint bocins de Tourvel a poc a poc, sense fer soroll. Com ella, l’honestedat és la seva màxima a l’hora d’interpretar el seu paper, mostrant una vegada més que pot sobreposar-se a qualsevol dalt de l’escenari.

La part interpretativa masculina és la més fluixa, fet que en la part de Danceny, interpretat per Tom Sturgess, queda més diluïda en la narració, però amb Gonzalo Cunill i el seu personatge s’exposa a cada intervenció. Cunill no aconsegueix transmetre la intensitat, l’atracció i seducció de Valmont i, això, trenca completament la dinàmica i l’ambient que hauria de planejar per l’escenari durant tota la funció. Que falti aquesta peça clau de la història, que no quedi ben reflectida aquesta aura hipnotitzant, provoca que es perdi l’element fonamental d’aquest text.

Un marc excel·lent per a una obra que, tot i que llunyana en el temps i potser en les maneres, podria haver tingut el seu revulsiu si no hagués oblidat el seu objectiu principal: seduir al públic.

Per què anem al teatre? Per què vaig anar a veure "Les amistats perilloses" al Teatre Lliure de Montjuïc? Em responc: per revisitar un gran clàssic, per veure interpretar un text conegut per actors de la nostra pedrera, per saber si encara és actual un text del segle XVIII en el temps actual. I, perquè, diguem-ho sense embuts, perquè la directora és la Carol López i perquè el Lliure de Montjuïc sempre fa sentir-me en una casa gran del teatre, de les més importants de casa nostra.

Totes aquestes expectatives van caure a terra, una darrere de l'altra. Per començar, l'obra em va recordar des de l'inici la moral correcta, que havíem de portar-nos bé i triar el bon camí. Al principi de l'obra, els personatges ens diuen que la maldat que observarem no és bona per a ningú. Ai, gràcies! Per continuar, abordo la brometa del bilingüisme entre els personatges. El mal s'expressa en castellà (si jo fos castellanoparlant m'ofendria molt), i els personatges bondadosos, en català. Ai las! Les llengües són aquestes eines d'expressió a les quals injectem prejudicis fins a la sacietat. Tan poca feina han fet els lingüistes, que encara no hem entès que tots els idiomes són vàlids per expressar-ho tot. Ho remarco d'una altra manera. El català pot expressar-ho tot, sense haver de canviar a cap altre idioma. I, per reblar el clau de la meva desil·lusió, la previsibilitat de tota l'acció, la poca emoció que transmeten els personatges pel que viuen.

I dit tot això, seria injust no dir que en l'obra hi ha fets brillants. És clar que n'hi ha. Una és la música; una altra, l'escenografia; la tercera, la interpretació de l'Elena Tarrats en el paper de Cécile, i l'última, el cop d'efecte de l'escena final, brillant i contundent. Només per això últim val la pena anar a veure l'obra de teatre. Per la resta, obrim debat i dels bons.