Comprar entrades per a Lapònia

El asunto de ver paja en ojo ajeno, pero no vigas en el propio se remonta a tiempos bíblicos. Pero dada su contrastada imposibilidad resolutiva y el profundo arraigo en la condición humana, no sobra revisar la controversia una vez más. Por ejemplo, a través de la obra Laponia, donde en el país de la cordura y la verdad también sus habitantes -o el espectador que se identifique- deben confrontarse con las propias milongas y fantasías que gracias al racionalismo cultural y la valiosísima contención -cual truco ilusorio- han creído poder desterrar a tierras lejanas -tierras latinas o ibéricas, tierras españolas o catalanas- pero en todo caso, siempre tierras ajenas. De milongas y fantasías nos viene a hablar Laponia. De mentiras y engaños sí, pero desde el refinamiento moral e intelectual, lejos de los predecibles embrollos emocionales, triángulos amorosos y secretos jocosos que uno esperaría en cualquier obra protagonizada por dos parejas reencontradas en una festividad. Quienes también se reencuentran -como si de una remota alineación astral se tratase- son la inteligencia y el espectáculo comercial, la carcajada fina y el humor de masas. Binomios articulados a través de un comedor de estilo nórdico, cuatro actores de primera división y una trama que nunca permite que el espectador pierda la atención y el interés. Y es que, ¿de quién son realmente los ojos y las vigas que Laponia nos muestra?

Lapònia és una comèdia perfecta. El text és de premi i les interpretacions no es queden per sota (el Roger Coma mereix, m’atreveixo a reclamar, un Butaca i un Max per la seva divertidíssima interpretació d’un finès casat amb una catalana, perfeccionista, liberal… i impotent).

L’obra mereix cada minut de la nostra atenció i cada aplaudiment del públic. Dóna gust veure que el teatre comercial també pot tenir una factura i qualitats excel·lents. Personalment, vaig sortir amb la sensació d'haver vist un Edward Albee o un Yasmina Reza. Feliç de comprovar que la dramatúrgia catalana pot també assolir aquesta volada.

No em sembla que sobri ni un dels 75 minuts que dura la proposta. La intensitat i diversitat de temes és fantàstica, fent servir un conflicte que no tindria més importància com a catalitzador que desencadena un magistral dispositiu dramatúrgic que explora i enllaça temes tan diversos com les diferències culturals entre Catalunya i la resta d’Europa, les relacions familiars quan algú marxa a viure a un altre país, l’educació dels nens o valors com l’honestedat o l’empatia en la comunicació entre les persones.

Si cal fer una crítica, dir que els actors s’entreguen tant a la feina (es nota que en gaudeixen cada minut) que a vegades fan patir una mica a nivell tècnic: algun sobreesforç bucal i alguna frase que no s’acaba d’entendre en moments de clímax. Es perdona, per la boníssima estona que ens fan passar.

Cristina Clemente i Marc Angelet són els autors d’aquest excel·lent guió. No és gens estrany que aquesta obra estigui fent gira per Catalunya i torni més tard als grans teatres. Han sabut qüestionar els principis més arrelats a la nostra cultura de manera irònica. És hilarant perquè ens hi sentim reflectits, perquè ens hem fet aquestes preguntes moltes vegades, pel xoc entre cultures i pensaments, per la realitat portada a l’escenari. Em recordava un conte de Pere Calders portat al teatre per Dagoll Dagom sota el títol “d’Antaviana”. En aquella obra, una família tradicional catalana rebutja a Santa Claus perquè “nosaltres fem reis”. Aquí es rebutja Santa Claus per diferents motius. La il·lusió dels nens convertida en mentida, la frustració dels grans i els enganys que construïm nosaltres mateixos i que ens envolten protegits sota el mantell de sinceritat i perfecció. Amagats sota l’excusa dels nens, dues germanes i els seus marits s’enfronten a les seves realitats i al seu passat posant al descobert desavinences mai dites, retrets amagats i sentiments soterrats sota l’aparença de normalitat. Les dues germanes són Meritxell Huertas i Meritxell Calvo que viuen distanciades físicament i emocional. Els marits, Manel Sans i Roger Coma fan de contrapunt a les germanes. És un joc d’acostaments i fugides, de complicitats i descobriment de mitges veritats. El ritme és ràpid i no decau en cap moment gràcies a la cuidada expressivitat dels actors/actrius. No hi ha respir possible. El llenguatge és punyent i mordaç. El riure ens aflora a la cara des de la primera escena i no ens abandona fins a l’inesperat final de l’espectacle.

Un succés suposadament insignificant i infantil farà que es desencadenin conflictes seriosos entre els adults, al més pur estil de Yasmina Reza en Un Déu Salvatge. És vàlida la mentida en certes ocasions o la sinceritat absoluta ha de prevaler?

Partint del debat sobre com educar als nens i quin enfocament utilitzar per a explicar-los el món, els protagonistes d'aquesta comèdia treuen a relluir tots els seus draps bruts. Mitjançant uns diàlegs intel·ligents i amb un ritme vertiginós, el text enllaça un conflicte amb el següent, presentant fins a cinc variants diferents. Potser no era necessari abordar tants fronts ja que amb els tres principals la progressió està més que assegurada.

De totes maneres, és admirable la forma en la qual Marc Angelet i Cristina Clemente teixeixen cada uns dels detalls del text, assegurant una progressió ascendent en tot moment, amb girs inesperats, ple de gags còmics i construint un discurs coherent al mateix temps.

L'humor neix de l'enfrontament d'uns personatges oposats que conforme avança l'obra s'aniran desmuntant i trauran a relluir les seves incoherències, personatges amb els quals ens identifiquem ràpidament. És aquí precisament on neix la màgia de la comèdia, quan som capaços de riure'ns de nosaltres mateixos.

Ahir, últim dia de gener, al vespre vam anar al Club Capitol per tal de veure LAPÒNIA, una comèdia escrita i dirigida a quatre mans per Cristina Clemente i Marc Angelet.

Nit de Nadal a Lapònia. La veritat i la mentida es confronten. Quatre persones. Dues parelles. Dues famílies. Dues maneres d'entendre l'educació dels fills.

LAPÒNIA, és una comèdia que ens proposa un debat sobre les tradicions, l’educació o els valors familiars de dues famílies, amb molts secrets amagats, partint de l'etern dilema que qüestiona si cal dir o no a un nen de cinc anys que el pare Noel són els pares ....  però que va molt més enllà.

La Mònica (Meritxell Huertas), en Ramon (Manel Sans) i el seu fill de cinc anys, en Martí, han viatjat a Finlàndia per passar les festes de Nadal amb la germana d’ella, la Núria (Meritxell Calvo), el seu company finès, l’Olavi (Roger Coma), i la filla de tots dos, l’Aina, de quatre anys.

L’Aina explica a en Martí que el Pare Noel no existeix. La veritat és que és impossible que un sol home reparteixi regals a tots els nens del món en una sola nit. El disgust d’en Martí és gran, però encara ho és més el dels seus progenitors.

Per a la Mònica i en Ramon mantenir la il·lusió del seu fill és una de les màximes del Nadal. A partir d’aquest fet, les dues parelles contraposaran dues maneres d’educar als fills totalment oposades, debatran sobre la veritat i la mentida, les tradicions, els valors familiars, i inevitablement sortiran a la llum secrets del passat que ningú no volia desenterrar.

Els quatre personatges estan molt ben dibuixats, destacant el perfil còmic del personatge de la Mònica (extraordinària i divertida Meritxell Huertas) que passa de l'anècdota a temes més seriosos sobre les falses veritats amb les que convivim. També destaca el paper que interpreta Roger Coma que ha de fer un gran esforç interpretatiu per dotar al personatge d'un acurat "caràcter finès" amb el seu particular accent català.

La trobada de dos mons, de dues cultures, amb concepcions totalment divergents pel que fa a l’educació dels fills. En algun moment podríem pensar que s'abusa una mica dels tòpics però sense que arribi a resultar sobrer o excessiu.

Representen una societat on ensenyem als nostres fills que no s'han de dir mentides, però on els adults no podríem sobreviure sense elles. Una societat carregada de mentides col·lectives a les que alimentem i on comencem per mentir-nos a nosaltres mateixos. Una comèdia on conflicte i humor es dosifica a parts iguals i ens obliga a reflexionar sobre les veritats que s'amaguen darrere les mentides.

Un text sense fissures amb una magnífica direcció, que imprimeix ritme a un gran treball interpretatiu.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Per alguna raó, la comèdia comercial acostuma a haver de carregar amb una sèrie d’injustos prejudicis que són un veritable llast per la qualitat del gènere. Entre els productors que creuen que la intel·ligència i la subtilesa són enemigues de l'èxit generalista, els creadors que pensen que l’humor no és un espai prou digne per explicar històries importants i el públic poc exigent que es conforma amb que els facin riure amb qualsevol cosa, la cartellera s’acaba omplint de propostes fàcils, tòpiques, gruixudes i estridents que queden ben lluny del veritable potencial d’aquest gènere. Afortunadament, encara queden espectacles com Lapònia que aposten per fer comèdia des de l’enginy, partint d’un conflicte interessant, servint de mirall costumista de la societat que som i que generen debat des de l’entreteniment.

El text de Cristina Clemente i Marc Angelet recorda al teatre de Yasmina Reza (Art, Un déu salvatge), on un debat quotidià desencadena una hilarant discussió que arriba a tenir implicacions profundes. El ritme d’aquesta peça d’un sol acte és excel·lent i els diàlegs, frescos i amb alguns girs sorprenents. Potser algun dels personatges (molt ben definits des del primer moment, d’altra banda) resulta una mica carregant. A més, l’ampliació del conflicte inicial deriva a un excés de ramificacions que pot despistar l’espectador en un cert punt, ja que s’arriba a debatre de massa temes alhora: familiars, sentimentals, socials, etc. Malgrat això, l’originalitat del muntatge és molt destacable, així com un tancament final més que satisfactori i, el més important: et deixa dins del cos alguns dubtes que donen peu a la conversa i la reflexió, un cop se surt del teatre.

 

“Lapònia” és una comèdia àgil i divertida escrita per Cristina Clemente i Marc Angelet, que ens parla sobre la necessitat de mentir o no davant d’algunes qüestions per tal de no fer mal o crear una il·lusió temporal.

Els protagonistes d’aquesta comèdia són dues parelles; la formada per la Núria (Meritxell Calvo) i l'Olavi (Roger Coma), i la d'en Ramon (Manel Sans) i la Mònica (Meritxell Huertas). Haig de dir que tots quatre actors estan sensacionals, però el que s’emporta la cirereta del pastís és l’actor Roger Coma.

A “Lapònia” se’ns plantegen dues visions sobre el fet de mentir. Per una banda hi ha els que hi estan en contra, que creuen que s’ha de dir sempre la veritat i no enganyar per evitar decepcions, i per l’altra els que estan a favor d’endolcir una mentida, crear il·lusions o fer creure que la màgia existeix.

El Pare Noel existeix?  I el ratoncito Pérez?, els reis d’Orient?, l’Home del sac?, la Fada de la Primavera?, ...

Engany o il·lusió?

El debat està servit.

La veritat i la mentida tenen els seus avantatges i els seus inconvenients. El que està clar és que tots nosaltres segurament hem mentit en més d’una ocasió per diverses raons: per vergonya, per orgull, per no quedar malament, per no fer mal, per crear il·lusions, per compromís,...

Veritat o mentida?

Vosaltres que en penseu?

Si voleu riure i passar-ho bé, no us perdeu aquesta divertidíssima comèdia !!!

 

***/****