Comprar entradas para Lapònia

El asunto de ver paja en ojo ajeno, pero no vigas en el propio se remonta a tiempos bíblicos. Pero dada su contrastada imposibilidad resolutiva y el profundo arraigo en la condición humana, no sobra revisar la controversia una vez más. Por ejemplo, a través de la obra Laponia, donde en el país de la cordura y la verdad también sus habitantes -o el espectador que se identifique- deben confrontarse con las propias milongas y fantasías que gracias al racionalismo cultural y la valiosísima contención -cual truco ilusorio- han creído poder desterrar a tierras lejanas -tierras latinas o ibéricas, tierras españolas o catalanas- pero en todo caso, siempre tierras ajenas. De milongas y fantasías nos viene a hablar Laponia. De mentiras y engaños sí, pero desde el refinamiento moral e intelectual, lejos de los predecibles embrollos emocionales, triángulos amorosos y secretos jocosos que uno esperaría en cualquier obra protagonizada por dos parejas reencontradas en una festividad. Quienes también se reencuentran -como si de una remota alineación astral se tratase- son la inteligencia y el espectáculo comercial, la carcajada fina y el humor de masas. Binomios articulados a través de un comedor de estilo nórdico, cuatro actores de primera división y una trama que nunca permite que el espectador pierda la atención y el interés. Y es que, ¿de quién son realmente los ojos y las vigas que Laponia nos muestra?

Lapònia és una comèdia perfecta. El text és de premi i les interpretacions no es queden per sota (el Roger Coma mereix, m’atreveixo a reclamar, un Butaca i un Max per la seva divertidíssima interpretació d’un finès casat amb una catalana, perfeccionista, liberal… i impotent).

L’obra mereix cada minut de la nostra atenció i cada aplaudiment del públic. Dóna gust veure que el teatre comercial també pot tenir una factura i qualitats excel·lents. Personalment, vaig sortir amb la sensació d'haver vist un Edward Albee o un Yasmina Reza. Feliç de comprovar que la dramatúrgia catalana pot també assolir aquesta volada.

No em sembla que sobri ni un dels 75 minuts que dura la proposta. La intensitat i diversitat de temes és fantàstica, fent servir un conflicte que no tindria més importància com a catalitzador que desencadena un magistral dispositiu dramatúrgic que explora i enllaça temes tan diversos com les diferències culturals entre Catalunya i la resta d’Europa, les relacions familiars quan algú marxa a viure a un altre país, l’educació dels nens o valors com l’honestedat o l’empatia en la comunicació entre les persones.

Si cal fer una crítica, dir que els actors s’entreguen tant a la feina (es nota que en gaudeixen cada minut) que a vegades fan patir una mica a nivell tècnic: algun sobreesforç bucal i alguna frase que no s’acaba d’entendre en moments de clímax. Es perdona, per la boníssima estona que ens fan passar.

Cristina Clemente y Marc Angelet son los autores de este excelente guion. No es de extrañar que esta obra esté haciendo gira por Catalunya y vuelva más tarde a los grandes teatros. Han sabido cuestionar los principios más arraigados en nuestra cultura de manera irónica. Es hilarante porque nos vemos reflejados en ella, porque nos hemos planteado estas mismas preguntas muchas veces, por el choque de culturas y pensamientos, por la realidad llevada al escenario. Me recordaba un cuento de Pere Calders llevado al teatro por Dagoll Dagom bajo el título de “Antaviana”. En aquella bonita pieza, la familia tradicional catalana rechaza a Santa Claus porque “aquí esperamos a los Reyes Magos”. En Laponia se rechaza a Santa Claus por distintos motivos. La ilusión de los niños se ve convertida en mentira, la frustración de los mayores y los engaños que construimos nosotros mismos nos envuelven protegidos bajo el manto de sinceridad y perfección. Parapetados bajo la excusa de los niños, dos hermanas y sus respectivos maridos se enfrentan a sus realidades y a su pasado poniendo al descubierto desavenencias nunca confesadas, reproches escondidos y sentimientos enterrados bajo la apariencia de normalidad.

Las dos hermanas son Meritxell Huertas y Meritxell Calvo que viven distanciadas física y emocionalmente. Los maridos, Manel Sans y Roger Coma son el contrapunto de las hermanas.

Es un juego de acercamientos y huidas, de complicidades y descubrimiento de medias verdades. El ritmo es rápido y no decae en ningún momento gracias a la cuidada expresividad de los actores/actrices. No hay respiro posible. El lenguaje es punzante y mordaz. La risa nos aflora desde la primera escena y no nos abandona hasta el inesperado final del espectáculo.

Un suceso supuestamente insignificante e infantil hará que se desaten serios conflictos entre los adultos, al más puro estilo de Yasmina Reza en Un Dios Salvaje. ¿Es válida la mentira en ciertas ocasiones o la sinceridad absoluta debe prevalecer?

Partiendo del debate sobre cómo educar a los niños y qué enfoque utilizar para explicarles el mundo, los protagonistas de esta comedia sacan a relucir todos sus trapos sucios. Mediante unos diálogos inteligentes y con un ritmo vertiginoso, el texto enlaza un conflicto con el siguiente, presentando hasta cinco variantes diferentes. Quizás no era necesario abordar tantos frentes ya que con los tres principales la progresión está más que asegurada.

De todos modos, es admirable la forma en la que Marc Angelet y Cristina Clemente tejen cada unos de los detalles del texto, asegurando una progresión ascendente en todo momento, con giros inesperados, lleno de gags cómicos y construyendo un discurso coherente al mismo tiempo.

El humor nace del enfrentamiento de unos personajes opuestos que conforme avanza la obra se irán desmontando y sacarán a relucir sus incoherencias, personajes con los que nos identificamos rápidamente. Es aquí precisamente donde nace la magia de la comedia, cuando somos capaces de reírnos de nosotros mismos.

Ahir, últim dia de gener, al vespre vam anar al Club Capitol per tal de veure LAPÒNIA, una comèdia escrita i dirigida a quatre mans per Cristina Clemente i Marc Angelet.

Nit de Nadal a Lapònia. La veritat i la mentida es confronten. Quatre persones. Dues parelles. Dues famílies. Dues maneres d'entendre l'educació dels fills.

LAPÒNIA, és una comèdia que ens proposa un debat sobre les tradicions, l’educació o els valors familiars de dues famílies, amb molts secrets amagats, partint de l'etern dilema que qüestiona si cal dir o no a un nen de cinc anys que el pare Noel són els pares ....  però que va molt més enllà.

La Mònica (Meritxell Huertas), en Ramon (Manel Sans) i el seu fill de cinc anys, en Martí, han viatjat a Finlàndia per passar les festes de Nadal amb la germana d’ella, la Núria (Meritxell Calvo), el seu company finès, l’Olavi (Roger Coma), i la filla de tots dos, l’Aina, de quatre anys.

L’Aina explica a en Martí que el Pare Noel no existeix. La veritat és que és impossible que un sol home reparteixi regals a tots els nens del món en una sola nit. El disgust d’en Martí és gran, però encara ho és més el dels seus progenitors.

Per a la Mònica i en Ramon mantenir la il·lusió del seu fill és una de les màximes del Nadal. A partir d’aquest fet, les dues parelles contraposaran dues maneres d’educar als fills totalment oposades, debatran sobre la veritat i la mentida, les tradicions, els valors familiars, i inevitablement sortiran a la llum secrets del passat que ningú no volia desenterrar.

Els quatre personatges estan molt ben dibuixats, destacant el perfil còmic del personatge de la Mònica (extraordinària i divertida Meritxell Huertas) que passa de l'anècdota a temes més seriosos sobre les falses veritats amb les que convivim. També destaca el paper que interpreta Roger Coma que ha de fer un gran esforç interpretatiu per dotar al personatge d'un acurat "caràcter finès" amb el seu particular accent català.

La trobada de dos mons, de dues cultures, amb concepcions totalment divergents pel que fa a l’educació dels fills. En algun moment podríem pensar que s'abusa una mica dels tòpics però sense que arribi a resultar sobrer o excessiu.

Representen una societat on ensenyem als nostres fills que no s'han de dir mentides, però on els adults no podríem sobreviure sense elles. Una societat carregada de mentides col·lectives a les que alimentem i on comencem per mentir-nos a nosaltres mateixos. Una comèdia on conflicte i humor es dosifica a parts iguals i ens obliga a reflexionar sobre les veritats que s'amaguen darrere les mentides.

Un text sense fissures amb una magnífica direcció, que imprimeix ritme a un gran treball interpretatiu.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Por alguna razón, la comedia comercial acostumbra a tener que cargar con una serie de injustos prejuicios que son un verdadero lastre por la calidad del género. Entre los productores que creen que la inteligencia y la sutileza son enemigas del éxito generalista, los creadores que piensan que el humor no es un espacio digno para explicar historias importantes y el público poco exigente que se conforma con que les hagan reír con cualquier cosa, la cartelera se acaba llenando de propuestas fáciles, tópicas, gruesas y estridentes que quedan bien lejos del verdadero potencial de este género. Afortunadamente, todavía quedan espectáculos como Lapònia que apuestan por hacer comedia desde el ingenio, partiendo de un conflicto interesante, sirviendo de espejo costumbrista de la sociedad que somos y que generan debate desde el entretenimiento.

El texto de Cristina Clemente i Marc Angelet recuerda al teatro de Yasmina Reza (Arte, Un dios salvaje), donde un debate cotidiano desencadena una hilarante discusión que llega a tener implicaciones profundas. El ritmo de esta pieza de un solo acto es excelente y los diálogos, frescos y con algunos giros sorprendentes. Quizás alguno de los personajes (muy bien definidos desde el primer momento, por otro lado) resulta un poco cargante. Además, la ampliación del conflicto inicial deriva a un exceso de ramificaciones que puede despistar el espectador en un cierto punto, puesto que se llega a debatir de demasiados temas a la vez: familiares, sentimentales, sociales, culturales, etc. A pesar de esto, la originalidad del montaje es muy destacable, así como un cierre final más que satisfactorio y, lo más importante: te deja dentro del cuerpo algunas dudas que dan pie a la conversación y la reflexión, una vez se sale del teatro.

 

“Lapònia” és una comèdia àgil i divertida escrita per Cristina Clemente i Marc Angelet, que ens parla sobre la necessitat de mentir o no davant d’algunes qüestions per tal de no fer mal o crear una il·lusió temporal.

Els protagonistes d’aquesta comèdia són dues parelles; la formada per la Núria (Meritxell Calvo) i l'Olavi (Roger Coma), i la d'en Ramon (Manel Sans) i la Mònica (Meritxell Huertas). Haig de dir que tots quatre actors estan sensacionals, però el que s’emporta la cirereta del pastís és l’actor Roger Coma.

A “Lapònia” se’ns plantegen dues visions sobre el fet de mentir. Per una banda hi ha els que hi estan en contra, que creuen que s’ha de dir sempre la veritat i no enganyar per evitar decepcions, i per l’altra els que estan a favor d’endolcir una mentida, crear il·lusions o fer creure que la màgia existeix.

El Pare Noel existeix?  I el ratoncito Pérez?, els reis d’Orient?, l’Home del sac?, la Fada de la Primavera?, ...

Engany o il·lusió?

El debat està servit.

La veritat i la mentida tenen els seus avantatges i els seus inconvenients. El que està clar és que tots nosaltres segurament hem mentit en més d’una ocasió per diverses raons: per vergonya, per orgull, per no quedar malament, per no fer mal, per crear il·lusions, per compromís,...

Veritat o mentida?

Vosaltres que en penseu?

Si voleu riure i passar-ho bé, no us perdeu aquesta divertidíssima comèdia !!!

 

***/****