Honestedat

És molt difícil confiar en algú, atrevir-se a sentir-se vulnerable i deixar veure les aspiracions, les pors, els secrets i els somnis. Arribar a un punt on es pot ser un/a mateix/a amb una altra persona és un camí ple d’entrebancs, però quan s’aconsegueix la sensació és magnífica. Per això, quan aquest camí que ha costat tant recórrer es trenca de cop, és difícil, sinó impossible, fer marxa enrere al punt on tot era perfecte.

El text de Francesc Cuéllar ens situa en un despatx enmig de la filmació d’una pel·lícula. L’actriu protagonista, una veterana de la professió, ha arribat sense avisar per parlar amb el seu director i amic. La visita és per comunicar-li que no pensa rodar el nu que està planificat pel dia següent. Ell li demana explicacions i, a partir d’aquí, comença una conversa molt més profunda i que va més enllà del rodatge i la pel·lícula. Un problema laboral que es converteix en una dissecció de la seva amistat, la vulnerabilitat i la falta d’estimació o respecte.

Un escenari senzill, amb una il·luminació íntima que apropa als personatges i els ajuda a aprofundir en la seva conversa, i no compta amb cap distracció que pugui fer apartar al públic d’allò que realment importa: les paraules. Cuéllar construeix un relat molt potent, amb una tema molt controvertit que desencadena en el discurs real que es vol presentar. Un text directe i ben treballat, que porta a l’espectadora a ballar entre un i altre personatge, entenent les raons de totes dues parts, al mateix temps que pensa internament en les seves pròpies dinàmiques amb les amistats i la gent del seu voltant. Un fet, però, que desequilibra el text és l’abús de cites cinematogràfiques en més d’una ocasió, cosa que provoca que l’espectadora de tant en tant perdi la intensitat de la narració i s’aturi el ritme de la dialèctica tan ben marcat fins el moment.

Miriam Iscla i Dafnis Balduz estan esplèndids en les seves interpretacions. El tàndem va construint a poc a poc una tensió i un dolor intens que va creixent a mesura que comparteixen els seus pensaments, els seus retrets. La seva misèria, la seva tristor per la relació perduda, la seva decepció es pot percebre en cada paraula que intercanvien. El seu treball aclapara i atrapa al públic deixant-lo extasiat i encantat.

Una producció que fa reflexionar sobre la confiança i l’amistat, sobre la importància de tenir en compte a l’altra persona i respectar-la.

El punt de partida d’aquesta obra ja ens indica per on poden anar els trets, però la història de l’actriu veterana que es nega a sortir despullada en una pel·lícula té moltes més arestes de les que un pugui suposar, i molt més afilades del que semblen en un principi. Evidentment és una obra que va sobre el consentiment, el dret a dir que no i l’honestedat professional dins del món artístic, però també va de l’amistat, del desencís i de la decepció entre dues persones que s’han respectat i estimat. De fet, tal com diu la protagonista la qüestió ja no és sobre ensenyar el cos, sinó sobre quan se’t té o no en compte dins d’una relació contractual, però també vital. La pèrdua de respecte o la falta d’empatia vers l’altre és molt més important que qualsevol altre qüestió a l’hora de l’enteniment i el diàleg entre persones.

Aquest text de Francesc Cuéllar -conegut actor d’obres com L’herència, M’hauríeu de pagar, Els homes i els dies, Jauría i Mili KK, entre d’altres- és una peça madura i realment important, en la que la dialèctica entre els dos personatges creix i es matisa amb molt d’encert. És veritat que a vegades el registre dels personatges és força elevat i potser resta naturalitat a la trama, sobretot en els moments més filosòfics de la discussió, però si s’entra en el joc és difícil no sucumbir al duel proposat. Un duel en el que les postures dels protagonistes fan anar a l’espectador com una pilota, malgrat que pugui tenir clara la seva postura des del començament...

La direcció de Cuéllar és afinada en el tractament del text i sobretot en el ritme, però també en les decisions estètiques, que tot i senzilles causen un gran impacte. Ara bé, on es nota que Cuéllar ve del camp de la interpretació és en l’elecció, i en la direcció, dels dos intèrprets. Dafnis Balduz, que ja hem vist diverses vegades en enfrontaments escènics a dues bades (L’oreneta o Pols de diamant), ofereix un treball arriscat i molt precís, amb les emocions sempre a flor de pell. Míriam Iscla, per la seva banda, ens porta un dels seus treballs més afinats i acaba l’obra amb un petit monòleg que fa posar els pèls de punta fins i tot als que estem molt acostumats a veure-la en els escenaris.