Durant un rodatge, un director jove i una actriu madura discuteixen per una escena: ella es nega a aparèixer nua. Aquest és el punt de partida d’Honestedat, una obra de Francesc Cuéllar que adapta la seva primera pel·lícula Jusqu’ici tout va, disponible a Filmin. La peça té un format teatral ja des dels seus orígens cinematogràfics, amb una conversa en un sol espai i sense el·lipsis temporals. S’hi suma la voluntat del director de continuar “explorant i ampliant el tema”, allargant el text i buscant-ne més matisos.
L’obra enceta un meló complex, el de l’honestedat del títol, un ideal que tots reivindiquem, però que és molt difícil mantenir fins a les últimes conseqüències. Cuéllar intenta “trobar les esquerdes de les nostres ideologies, les d’una generació que diu que és molt més feminista i aliada. Quan es troba davant d’un conflicte real és on ho ha de demostrar”, explica. L’autor ha volgut reforçar els dos personatges per establir un debat sense bons ni dolents: “Penso que quan destrueixes un discurs molt ben elaborat té molta més força que quan et carregues un discurs simple i banal”. Durant l’enfrontament dialèctic, el suport del públic va canviant d’un personatge a l’altre: “Aquesta basculació ideològica et genera una reflexió. Penso que és guai sortir del teatre diferent de com has entrat”.
Cuéllar, que coprotagonitza la pel·lícula a més d’escriure-la i dirigir-la, explica que durant l’escriptura va treballar molt amb la seva companya de repartiment, l’actriu Lola Marceli. Així i tot, defensa que, com a home, també té la responsabilitat de parlar de feminisme: “No podem deixar que la lluita i la pedagogia la facin només les dones, perquè els tios ens hem de repensar el triple que elles”.
Per treballar la versió escènica, el director ha decidit quedar-se darrere de l’escenari i ampliar les mirades amb una nova parella d’intèrprets, Míriam Iscla i Dafnis Balduz, apostant així per un treball més col·lectiu. L’obra compta també amb Hause & Richman, la productora de Jordi Casanovas i Carles Manrique. “Aquesta és de les poques vegades que he pogut imaginar tranquil·lament què és el que m’agradaria”, reflexiona Cuéllar. “Tens un equip, i tot el que la teva creativitat i la teva mirada escènica creu que necessita la peça, l’equip treballa per aconseguir-ho. Això és un privilegi i l’estic agafant amb molt de respecte, amb molt d’orgull, però sobretot amb molta consciència que ho he d’aprofitar bé”.
Explicar històries
Amb 32 anys, Cuéllar ha actuat en sèries i teatres grans i petits, ha creat diversos espectacles i ha dirigit dues pel·lícules. També treballa la poesia, gènere que ha escrit, publicat i recitat. A més, dirigeix un festival de peces unipersonals a l’Alt Penedès, el Soolus. “M’agrada molt la gestió cultural, penso que des d’aquí també hi ha narratives. La línia ideològica amb la qual programes explica una història d’un territori o d’un context”. Al final, “he arribat a la conclusió que la meva feina és explicar històries. Cada història neix amb una naturalesa concreta i, per tant, amb un format concret”, argumenta.
Quan li preguntem en quins altres projectes està actualment, encara té la capacitat de sorprendre’ns amb noves disciplines. Publicarà una novel·la al març, té pendent l’estrena d’un nou solo fora de Catalunya i està immers en un projecte d’investigació sobre patrimoni escènic català: “A les noves generacions la gent adulta ens fa mandra, però en aquestes persones hi ha la història d’on venim. Si no l’escoltem, si no l’atrapem, aquest saber s’acabarà morint”.
Al final, Cuéllar reivindica la necessitat de fer allò que l’atrau en cada moment, sense lògiques de mercat ni imposicions. “Penso que quan escoltes què és el que et ve de gust explorar, tot passa de manera més orgànica i fàcil”, conclou.
Més informació, imatges i entrades:
