Falsestuff. La muerte de las musas

El més interessant de Nao Albet i Marcel Borràs és la llibertat que tenen per crear i l'imaginari -a vegades més cinematogràfic que teatral- que desenvolupen en els seus espectacles. Mai saps per on et sortiran ni com acabaran una escena determinada. Acostumen a provar nous mecanismes teatrals, fan autocrítica -magnífica l'escena del col·loqui postfunció- i fins i tot juguen amb el text del programa de mà. De fet, el joc és el més important, i això es nota, es percep... Ara bé, tant de risc i tanta creativitat desfermada comporta en ocasions els seus problemes. El més destacable de Falsestuff és l'excés, tant de durada com d'allargament d'una idea a priori molt original. Però n'hi hauria un altre, relacionat amb una dramatúrgia desendreçada que no ajuda a la peça i que es perd en divagacions innecessàries. El dia en que aquests dos joves actors, directors i autors trobin l'encaix just entre dramatúrgia i proposta escènica no hi haurà qui els pari. De moment, només ens queda aplaudir una obra imperfecta però arriscada, una obra que repel i atrau a parts iguals, que entusiasma però que també esgota... Això sí, pocs creadors d'aquí s'atreveixen a tant... i això sempre és d'agrair.

 

Para hablar de Falsestuff, me resulta inevitable recordar Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, obra de 2013 que los jovencísimos Nao Albet y Marcel Borras representaron en la misma sala pequeña del TNC.  Y es que el que fue el último trabajo de la compañía T6 tiene mucho que ver con el que ahora nos ocupa. Retomamos los elementos metateatrales, las estridencias, las influencias cinematográficas, el humor negro, los giros de guion y el formato espectacular. Teatro rápido, fresco y gamberro en el que el nada es lo que parece vuelve a ser norma. Puro estilo Nao&Marcel.

En esta ocasión pero, Falsestuff es también un juego de forma. El enigmático Boris Kaczynski, encarnado por el cómico americano Jango Edwards con una espontaneidad muy ligada a su personalidad y carisma, busca por venganza al misterioso falsificador André Féikiévich. A medida que se encuentra con varios de sus colaboradores, estos le representan la vida de André desde su infancia hasta el momento presente, otorgando a cada etapa un formato escénico distinto. Vemos danza contemporánea – de la mano de la bailarina Sau-Ching Wong-, videocreación en directo al estilo Agrupación Señor Serrano, un western musical, una farsa teatral, un discurso expositivo y hasta un coloquio postfunción a mitad de la misma. No es gratuito que los creadores compartan escenario con un equipo multidisciplinar internacional. En total, 9 artistas que interpretan a más de 40 personajes en 11 idiomas distintos, todos ellos sobretitulados en una puesta en escena complejísima y espectacular. Las luces, los grandes decorados –con escenografía de Adrià Pinar en colaboración con Oscar van der Put-, la música y la voz en directo, los extravagantes y múltiples vestuarios –ideados por Vera Moles en colaboración con Maria Gasa- y el uso de los espacios, platea y telón incluidos –que pena que este último cada vez se utilice en menos obras-, contribuyen a mantener la atención de un sorprendido espectador que lo largo de los recortables 190 minutos de espectáculo entiende que cualquier nueva vuelta de tuerca es posible.

Sin embargo...

Lee la crítica completa aquí: https://www.masteatro.com/falsestuff-critica/

Nao Albet i  Marcel Borràs s’inspiren en John Falstaff, un personatge de ficció que apareix en tres dels drames de William Shakespeare, per crear aquest muntatge hilarant, que gira en torn la falsificació i l’estafa.

Probablement quan sentim parlar d’una falsificació, el primer que ens ve al cap és la d’una pintura, el quadre d’un pintor famós; però tot i que l’obra comença entorn a la falsificació d’una pintura, Nao Albet i  Marcel Borràs ho porten més enllà, dins el terreny de l’art, com la pintura, la literatura, el cinema i el teatre. Fins hi tot ens colen un fals col·loqui durant la mitja part de la funció, en la que algun que altre espectador hi cau de quatre grapes.

L’originalitat de tot plegat recau en portar-ho a escena utilitzant un gran ventall de disciplines artístiques, com la dansa, la música, el performance i la interpretació ; i la utilització d’una gran varietat d’estils teatrals, en el que es poden distingir la comèdia de l’art, el clown, el  monòleg, el  musical i una clicada d’ull al cinema de l’oest americà o al gran director Quentin Tarantino. Per tal que tot això sigui possible Nao Albert i Marcel Borràs s’han rodejat d’un gran equip de professionals internacionals, com el còmic Jango Edwards ( impressioant !!!), l'actriu lituana Diana Sakalauskaite, el músic i actor Victor Lauwers, l'actor francès Naby Dakhli, l'artista performatiu Thomas Kasebacher, l'actriu Laura Weissmahr i la ballarina Sau-Ching Wong, que a part d’interpretar els diàlegs mitjançant la dansa (brutal !!!), també ho fa en xinès, el seu propi idioma. I es que, un dels atractius d’aquest muntatge és que cadascun dels artistes utilitza la seva pròpia llengua per expressar-se durant tot l’espectacle ( català, castellà, francès, anglès, rus, lituà, italià, xinès, flamenc, holandès i alemany). No us preocupeu, tot està subtitulat al castellà. Penso que és una manera molt intel·ligent de fer-nos veure que la falsificació és una qüestió global.

Però Nao Albert i Marcel Borràs van més enllà de la còpia o falsificació d’un original, i ens plantegen la possibilitat de falsificar un muntatge que encara no ha estat estrenat.  No creieu que és genial?!!!

La qüestió és que una surt del teatre fent-se un munt de preguntes.

On són els límits entre falsificació, reproducció o copia?

La falsificació és un acte consistent en la creació o modificació. Llavors...una adaptació de Hamlet és una falsificació?

Per què té més valor l’original que la copia?

Una copia no és en definitiva un altre original?

Si algú paga els drets d’autor pot copiar una obra. La copia és una falsificació?

 

En fi, penso que paga la pena d’anar-la a veure. Si sou fans de l’estil d’en Nao i en Marcel en sortireu entusiasmats. Es cert que és un pel llarga, però el tema dona per molt!!!. A mi se’m va passar el temps volant. A part, la posada en escena m’ha semblat sensacional. L’escenografia, la llum i el vestuari estan cuidats al detall. Les interpretacions han estat impecables. En definitiva , la meva recomanació és que no us la perdeu !!!

Seré sincer i diré que he anat a veure Falsestuff perquè em sobrava un abonament del TNC; així, clar i català. No hi he entrat ni pel davant ni pel darrera i a la mitja part he tocat el dos. A casa m'esperaven unes croquetes magnífiques per sopar, i calentes millor. No he entès el perquè de 11 idiomes, no he entès la festa country amb barraca de cartró pedra Far West Esplugues Citu style... i he entés que el millor per a mi era agafar la moto i anar cap a Igualada.

 

 

 

Crítica completa »    https://bit.ly/2lJz8Wq

Hi ha propostes teatrals que parteixen d’un conflicte. Altres, d’una tesi de l’autor. Però hi ha un tercer grup més experimental: les que parteixen d’una pregunta. A Falsestuff, els creadors Nao Albet i Marcel Borràs es plantegen (no sabem fins a quin punt seriosament): podrien existir les falsificacions artístiques en el món de les arts escèniques? Aquest punt de partida, ramificat en reflexions sobre l’originalitat, els serveix, sobretot, per jugar amb els diferents estils teatrals, imitant, un darrere l’altre, els seus formats contemporanis més característics, amb una trama de thriller cinematogràfic de fons. El més interessant és que l’espectacle pren sense concessions aquesta premissa, evitant en tot moment el to paròdic, per endinsar-se en la veritat formal que els aporta al conjunt l’estil “falsificat” de cada fragment. És per això que podem dir que l’aposta és valenta i decidida però, per la seva llarga durada i una certa irregularitat rítmica, també peca, en alguns moments, de massa capriciosa. Destaquen alguns moments especialment brillants (com el fals col·loqui amb el públic) i Jango Edwards interpretant a un personatge memorable. El muntatge té molts valors: risc, personalitat, una posada en escena molt cuidada... Però, malgrat això, la seva durada de més de tres hores resulta excessiva i dispersa, així, els seus millors moments que, potser, més concentrats haguessin donat lloc a un peça més rodona.

Amb aquest espectacle de Nao Albet i Marcel Borràs, hem estrenat el nostre recorregut pel GREC 2018, i la veritat és que esperàvem molt més.

FALSESTUFF la muerte de las musas, és una proposta esbojarrada que va de falsificacions. Ja vam poder intuir a la roda de premsa que tot plegat seria una mica peculiar. Nou artistes a escena que parlen diferents idiomes i pertanyen a nacionalitats diferents, tots provenen de tendències culturals molt diverses.

Un full annex al programa de mà ja dóna també pistes abans d'entrar a la sala de què estem davant de quelcom diferent. I esperem molt dels 190 minuts d’espectacle.

Porten el tema de les falsificacions del món de l'art al món del teatre, imaginant falsificacions de muntatges i aprofitant per mostrar els diferents estils de teatre per tal de copsar quin és més "verdader" .... dansa-teatre,teatre d'objectes, teatre documental, teatre musical, teatre més contemplatiu, post dramàtic, postmodern ....

Una proposta on Nao Albet i Marcel Borràs destil·len energia a dojo, i es desinhibeixen totalment dalt l'escenari. Engany sobre engany i canvi de línia interpretativa constant, en una primera part que no ens dóna treva i on es van succeint situacions i canvis d'escenografia de manera continuada.

Una mitja part que al nostre entendre ha tallat el ritme de l'espectacle, que d'altra banda creiem innecessàriament llarg, i l’ha alentit. Això si, la segona part comença amb un hilarant col·loqui post funció que ha contrastat massa amb la davallada de ritme de la part del monòleg documental que l'ha seguit.

Un final amb un tiroteig espectacular a escena i una sorpresa en el desenllaç de tot plegat.

Intervenen a més dels mateixos Nao i Marcel, el còmic Jango Edwards amb una gran força escènica, l’actriu lituana Diana Sakalauskaité, el músic i actor Victor Lauwers, co-fundador de la companyia belga Kuiperskaai, l’actor francès Naby Dakhli, l’artista performatiu Thomas Kasebacher, la ballarina Sau-Ching Wong i l’actriu Laura Weissmahr.

Han portat en aquesta proposta trets característics de les seves creacions com són el ritme trepidant, la ruptura de la 4a paret, els referents cinematogràfics, la música i el seu desig inqüestionable de jugar a escena. Però malgrat l'enorme energia abocada, els mitjans emprats i de ben segur, l'elevat pressupost de tot plegat, a nosaltres no ens ha fet el pes. Com hem dit al començament de la crònica, n'esperàvem molt més.

I volem des d'aquí manifestar el nostre estupor i a voltes indignació del tema de l'ús de la nostra llengua, el català. Entenem o volem entendre que durant el muntatge es parli en alemany, anglès, castellà, flamenc, francès, italià, lituà, neerlandès, rus, xinès, però perquè la sobre titulació és en castellà i no en català ????

No ho podem entendre !!!!, o millor dit, no ho volem entendre !!!!

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ