Els Brugarol

Molts som els que suscribim lemes d’igualtat i feminisme, tenim la democràcia com un valor, exigim bons convenis de treballadors i sortim al carrer a reivindicar els nostres drets. Ara bé, què passa quan els altres exerceixen aquests drets i ens esgarrapem, aleshores, el nostre privilegi d’estatus quo? I és que la coherència interna no és fàcil. I a can Els Brugarol, l’obra de Ramon Madaula que inclou un toc autobiogràfic, ho saben perfectament. Protagonitzada pel mateix Madaula (pare), Jaume Madaula (gendre) i Estel Solé (filla) veurem sobre l’escenari com l’espurna que incendia la seva relació és el canvi d’ordre del cognom d’un fill. Una qüestió aparentment superada en un món avançat, obert i progressista com el nostre, no? No obstant, això és només l’excusa, l’última causa de la batalla familiar: a partir d’aquí es començarà a disparar sobre tots aquells pilars on tant cofoiament crèiem tenir una actitut moral inqüestionable: la identitat familar, el consum responsable, la comoditat dels diners. I inevitablement, l’espectador se sentirà interpel·lat.  I és que el cap i a la fi, no som tant diferents els uns als altres. I aquí, amb Els Brugarol, una obra lúcida i punyent, en tenim un bon exemple.

Els Brugarol ens mostra damunt l'escenari el trasbals que suposa un canvi de patrons.

Què passaria si el teu fill/filla es planteja invertir els cognoms i posar el de la mare al davant? Una pregunta que pressuposa una resposta favorable en els moments actuals que vivim on el feminisme va prenent el seu lloc però difícil d’ entendre per molts encara, sobretot per a les generacions avant-passades que han normalitzat aquests signes patriarcals durant anys...

I és que la pregunta amaga d’altres intencions. I la resposta també. En el fons no els agrada que els desbanquin ( doncs aquest és el sentiment major)

Els Brugarol, mes enllà de la comèdia entretinguda que pot semblar, amaga molt més, es una crítica a la societat patriarcal, als prejudicis i a la hipocresia de la burgesia catalana que sota una aparença progressista accepta el feminisme sempre que no els toqui d’a prop.

La obra també és tota una al·legoria de la manipulació...

quan l’ Anna es planteja intercanviar els seus cognoms, el pare comença a maquinar la manera que se’n desdigui oferint una oportunitat única al seu gendre de dirigir l’ empresa familiar qui alhora haurà de convèncer la seva xicota a desdir-se’n per tal de poder acceptar la proposta.

Així doncs assistim a la representació de la manipulació en estat pur, on tots els arguments antisistema del gendre s'esfumaran quan ell mateix ha de convèncer l’ Anna perquè no es canviï els cognoms.

Ella només li posarà una condició però. Voleu saber quina és?

Doncs haureu d’anar a veure l’espectacle😊. A banda del rerefons prou seriós, el riure està assegurat.

La obra, segons el seu autor, es crea a partir d’una anècdota personal i ens presenta una història ben filada de cap a peus.

La interpretació dels actors és d’una naturalitat brutal, en destaco la d’en Ramon Madaula en el seu personatge doble d’ Antoni Brugarol, cap d’una de les sagas familiars mes conegudes de Sabadell. I la d'en Jaume Madaula, el gendre ( i nebot en la vida real) que apunta maneres.

Els diàlegs amens de fina ironia estan molt estudiats, diria que mesurats escrupolosament.

L’escena final és el colofó de la obra  quan l’ Antoni surt d’escena deixant l’ Anna i el gendre parlant amb el seu fill per videoconferència...

Per què marxa d’escena l’ avi en aquest punt i final tan crucial?

Per mi el missatge és clar... i és que els prejudicis no tenen edat.

 

 

La burgesia catalana, i suposo que la de molts països occidentals, ha tingut tradicionalment els seus càstigs. Aquesta mena de peatge que han hagut de pagar per la seva ambició i l'acumulació de riquesa ha vingut, quasi sempre, per part dels fills. Abans els hi sortien comunistes o hippys, i ara els hi surten gais, okupes o conscienciats amb el medi ambient, la igualtat de gènere, el desarmament, etc. Això ha donat peu a incomptables trames cinematogràfiques i teatrals, en general en forma de comèdia. Els Brugarol forma part d'aquesta tradició de teatre costumista; això sí, actualitzat i ubicat a Sabadell.

Ramon Madaula ha construït un text polit i ben travat que va guanyar l'any passat el premi Josep Ametller de Teatre. La seva construcció, i sobretot el gir final, l'allunyen del típic teatre de bulevard, o vulgarment dit teatre de "tresillo". Ara bé, no ens hem d'enganyar, estem davant d'un teatre que té les seves regles i els seus personatges arquetípics. El mateix Madaula interpreta el patriarca d'una rica família de Sabadell que va començar amb el comerç d'esclaus a Cuba per seguir després amb les fàbriques tèxtils i, des de fa uns anys, amb la creació de dispositius electrònics. La seva interpretació és impecable, convenientment matisada i sobretot juganera. Es permet fins i tot fer picades d'ullet a mestres com Joan Capri, i encarar una part final on la transformació ens demostra que estem davant d'un gran comediant. En definitiva, d'un gran actor.

És cert que el conjunt ens pot semblar, a estones, una mica antiquat o convencional. Fins i tot la part crítica, que hi és, queda excessivament suavitzada, tot i que no es pot negar que com a artefacte còmic funciona a les mil meravelles. A jutjar per la reacció del públic, es preveu que hi haurà Brugarols per molt de temps...

Per considerar-ho un hobbie de jubilació, com em va confessar en una entrevista, Ramon Madaula està demostrant, a poc a poc, que l’escriptura de teatral li va bastant bé. Després d’Ignots, L’electe i Adossats, el reconegut actor torna amb una peça que, novament, juga amb els mecanismes de la comèdia de conflicte senzill, per treure a la superfície, en aquest cas, els draps bruts, les contradiccions i la hipocresia de la burgesia catalana. Es nota que Madaula domina el gènere i gaudeix com a autor dels seus girs, la tensió còmica i que cuida i deixa en evidència, al mateix temps, als seus personatges. L’obra està dividida en tres parts, de les quals la millor és la que el té a ell com a protagonista. La seva presència, el domini del to i el ritme fan del seu duel intel·lectual amb el seu gendre (en la ficció) tot un divertiment. Les següents dues escenes mantenen l’interès, però fan que trobis a faltar que el seu personatge sigui tan central com al principi. En qualsevol cas, Els Brugarol és una peça efectiva i graciosa que s’atreveix a fer una radiografia sobre la idiosincràsia de les classes altes del nostre país com poques vegades s’ha vist. I, a més, ho fa de la manera més intel·ligent: fent que la crítica sembli inofensiva.

Podríem comptar amb els dits d'una mà totes aquelles comèdies que hem vist i que des del minut 1 ja podem intuir com acabarà o quina serà la trama o, pitjor encara, saber com aniran les bromes... A casa els Brugarol això no passa. Ramon Madaula ha construït una comèdia dramatúrgicament cuidada, on les converses flueixen fàcilment, tots els temes dels quals es parla són rellevants per la creació dels personatges i les converses van picades.

Els tres personatges, però en concret el gendre i el sogre, tenen tots els seus moviments ben marcats com si es tractés d'una coreografia infinitament assajada que resta naturalitat als personatges i les seves reaccions reals. Els tres actors són protagonistes d'uns fets que creuen que són prorrogables, però que serà inevitable que acabin esdevenint realitat. Un exercici on la balança dels principis i els interessos personals anirà d'una banda a l'altra i tots tres sabran defensar-los amb escreix.

De tot plegat, el més difícil és interpretar un personatge com el d'Estel Solé. Amb poc temps sobre l'escenari s'ha de demostrar la intensitat del paper i la força de les paraules, el que acaba sent una interpretació hiperrevolucionada i distanciada de la realitat. Tot i això, aquesta comèdia cuinada per Ramon Madaula té tots els ingredients necessaris per ser un èxit, i la complicitat amb el seu nebot real n'és un. El que passa a casa els Brugarol és àgil, intel·ligent i divertit.