El Mestre i Margarita - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Després de vuit anys, el director Àlex Rigola torna al gran format amb Mikhaïl Bulgàkov, adaptant El Mestre i Margarita, una de les millors novel·les en llengua russa del segle XX. Una obra de culte, romàntica i dissident, en què la sàtira, la tragèdia, el misticisme i la crítica social van de la mà.

Sinopsi

Moscou, anys trenta del segle xx. El dimoni i el seu seguici irrompen en la ciutat causant-hi estralls. La jove Margarita estima el Mestre, un escriptor castigat pel règim mentre, a dinou segles de distància, l’apòstol Mateu, Ponç Pilat i Caifàs discuteixen sobre l’existència i la mort de Jesucrist.

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 8

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Realisme màgic soviètic

El director Àlex Rigola assumeix el gran repte d’adaptar i portar a escena una de les millors novel·les russes del segle passat. És un desafiament per la complexitat de l’obra, la quantitat de personatges, els salts en el temps, la màgia, el simbolisme i la barreja entre realitat i ficció.

Escrita per Mikhail Bulgàkov als anys 40, es va publicar pòstumament a l’any 1966-67 en una revista russa (Mockba) per fascicles i també censurada fins que va ser publicada a Paris al 1973. Bulgàkov no era un contrarevolucionari però va estar sempre vigilat pel règim per la defensa de la llibertat artística i religiosa.

Les tres trames de l’obra es van intercalant creant al començament certa confusió. El diable (Francesc Garrido, que fa també de fil d’unió a tota l’obra) i els seus acòlits visiten Moscou i provoquen situacions absurdes. Amb els seus poders, el diable desemmascara la corrupció, la falsedat i la hipocresia de la societat soviètica. La segona trama és l’amor pur del Mestre (Nao Albet) i Margarita (Laia Manzanares), ambdós fidels al paper de la innocència. Com al Faust de Goethe i a moltes altres obres de la literatura universal, el simbolisme del pacte amb el diable hi és present. Margarita li demana al diable que l’ajudi a buscar el Mestre que ha estat tancat en un manicomi per la seva novel·la sobre Ponç Pilat i la tercera trama és la pròpia història de Ponç Pilat i la crucifixió de Crist que s’introdueix al text en forma de “la novel·la dins de la novel·la”. Rigola va teixint les tres trames i van adquirint poc a poc un sentit.

No és estrany que els The Rolling Stones s’inspiressin en aquesta obra per escriure i composar la cançó Sympathy for the Devil en la que Mick Jagger interpreta un personatge sense nom que s’atribueix tots els actes més cruels i malvats de la història.

El pati de butaques està col·locat a banda i banda de l’escenari de manera que el públic està molt a prop tant dels actors com de la història i a la vegada, permet un moviment escènic impressionant. La magnífica interpretació de tot l’elenc i la utilització de recursos tècnics, visuals i sonors molt vistosos fa que l’obra hagi deixat al públic sense alè, clavat a la butaca.

13/10/2025 - Teatre Lliure – Montjuïc
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Potent temptació narrativa

La revisió històrica de les creences és complicada. Determinar què és real i científicament provat acaba xocant amb la voluntat de pensar que hi ha misteri, i que als fets provats se’ls hi pot sumar un afegit literari que ajudi a alimentar aquestes creences. A vegades, però, partir d’aquestes històries mundialment conegudes ajuda a crear un marc on explorar la debilitat de l’ésser humà.

Àlex Rigola s’aventura adaptant la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov, un text gens fàcil de portar a l’escenari. Ubicada als anys 30 del segle XX, la trama es troba a Moscou on el dimoni i el seu seguici es presenten a la ciutat per temptar a persones amb moral una mica esbiaixada. Al mateix temps, un autor literari rebutjat i marcat pel règim del país es troba en un psiquiàtric mentre la seva estimada intenta salvar-lo i posar en valor la seva feina. I amb tot aquest enrenou, encara hi ha temps per traslladar-se a l’època de l’apòstol Mateu, Ponç Pilat i Caifàs per discutir sobre l’existència i mort de Jesucrist. Al mateix temps, el relat serveix per posar sobre la taula la corrupció, en la vida i les arts escèniques. Déu ni do.

A priori la trama sembla densa i complicada d’abordar a l’escenari, però aquí Rigola torna als muntatges d’anys enrere (com per exemple Ivànov) on l’explosió dels sentits, la llums, els colors i la música es barregen amb una potència interpretativa increïble.

Una escenografia amb pocs elements constitueix una manera efectiva d’ubicar els personatges en un espai adequat i molt expressiu. Una zona amb moviment circular es converteix en un element narratiu més que dona embranzida amb un relat passional i molt atractiu.

El repartiment és una brutalitat. Cada intèrpret s’esvaeix rere el seu personatge i deixa tota la seva força i entrega en cada escena. És un treball coral que aconsegueix formar un tot que funciona a la perfecció com un engranatge perfecte. Francesc Garrido actua com a Woland, el dimoni, que exerceix de mestre de cerimònies i fil conductor del relat en els diferents moments temporals. La seva mal·leabilitat durant tota l’obra és hipnotitzant, es va adaptant a les necessitats del seu personatge sense por a explorar els extrems i donant la millor versió al públic.

Una obra que té en la seva primera part la seva força, disminuint una mica la intensitat i l’interès en la segona part, però que en el seu conjunt atrapa a l’espectadora i l’ha deixa bocabadada en molts moments. És la producció perfecte per a aquell públic que li agrada la sorpresa i la diferència a dalt l’escenari.

21/09/2025 - Teatre Lliure – Montjuïc
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Retorn al gran format

Rigola ha tornat al Lliure i també als espectacles de gran format. Tot feia pensar que seguiria amb la fórmula que ha treballat els darrers anys (actors vestits de carrer, amb el seu propi nom, sense escenografia i amb una total dissecció del text) però més aviat hem trobat al Rigola d’abans d’Ivanov, que va ser el trencament i el començament de la nova etapa. Aquí també hi ha un gran treball d’anàlisi i adaptació del text, però tampoc hi manquen els efectes, el gran format i la caracterització de personatges.

El mestre i Margarita és una novel·la de Bulgàkov que ja ha estat adaptada anteriorment al teatre, però que no deixa de suposar un treball grandiós i molt complicat. L’autor rus, censurat pel règim d’Stalin a l’antiga URSS, explica l’arribada del diable a Moscú i tot el que això suposa. De fet, ens està parlant de la corrupció, del poder, de la manipulació històrica i de la falsedat. Un text que barreja diferents relats i que utilitza tant el pla fantasiós com el suposadament realista per fer-nos arribar el missatge de la història.

Rigola ha optat per un espai escènic a dues bandes i per una escenografia sòbria, a la que se li afegeixen diversos recursos i trucs. Per tant, ens podem trobar des de cortines daurades (una mica a l’estil del muntatge de El público), algun nino gegant, un piano de cua, referències a La naranja mecànica, alguna escena amb vestuari sadomasoquista, una plataforma giratòria, etc. No s’escatima en res, però no es perd de vista el missatge que es vol fer arribar a l’espectador. Un missatge polièdric, com la mateixa novel·la, en el que hi caben reflexions sobre els temes esmentats anteriorment però també sobre el present real... amb el que Bulgàkov encara sembla dialogar-hi 75 ays després de la seva mort.

Nao Albet i Laia Manzanares són el mestre i Margarita, respectivament. El seu treball s’ajusta al que demana la peça, suposant un parèntesi romànticament fosc enmig de la trama. Tal com es diu a la novel·la, “l’amor va sorgir entre nosaltres com sorgeix un assassí a la nit, i ens va agafar a tots dos”. Però en una obra coral com aquesta seria injust no anomenar el gran treball d’equip, entre els que potser destaca Francesc Garrido en el sucós personatge de Woland.

21/09/2025 - Teatre Lliure – Montjuïc
Jordi Bosch Argelich
Teatre Barcelona

Contrast de ritmes, temps, relats i escenaris

El Mestre i Margarita, la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov és una obra monumental, complicada de dur a l’escenari per naturalesa pròpia, plena de veus, d’escenaris i de registres que se superposen: la Moscou grotesca dels anys trenta, el drama bíblic de Ponç Pilat, l’aparició d’un dimoni que ho trastoca tot i, enmig d’aquest caos, una història d’amor. L’Àlex Rigola ha assumit aquest repte i ha ofert un muntatge que vol transmetre l’esperit de l’obra amb una força poètica i teatral notable.

El director aposta per una escenografia gairebé despullada, on cada element té un valor simbòlic i on la llum i el so són els veritables aliats per construir atmosferes. Aquesta tria permet que la paraula i el cos dels intèrprets siguin al centre. No hi ha cap intent de reproduir literalment Moscou o Jerusalem, sinó de suggerir-los i fer que sigui la imaginació de l’espectador qui completi els espais. El muntatge juga amb el contrast entre el to burlesc i carnavalesc de les escenes urbanes, exagerat en ocasions, i la gravetat existencial dels passatges bíblics, de to tènue i sovint massa lent. Aquesta tensió constant aporta contrast a l’obra, encara que també comporta certs riscos de descompensació. Aquest és potser l’element més feble de l’espectacle. L’entreacte separa dos peces amb caràcters massa dispars. El muntatge, doncs, té una primera part més frenètica i d’alt ritme, marcada per la sàtira i la crítica social, i una segona part més seriosa i contemplativa, centrada en els dilemes existencials. Aquesta diferència pot sorprendre l’espectador, però respon a la mateixa estructura de l’obra de Bulgàkov. Rigola no defuig aquest contrast, i més aviat el subratlla, potser amb la voluntat que el públic visqui un viatge que va de l’absurd al tràgic.

El repartiment és ampli i ofereix moments de gran intensitat. Francesc Garrido construeix un Woland magnètic, irònic i inquietant alhora, un diable que exerceix de mestre de cerimònies. Nao Albet encarna el Mestre amb fragilitat i contenció, transmetent el patiment d’un creador perseguit i la seva necessitat de refugi. Laia Manzanares brilla com a Margarita, personatge que combina vulnerabilitat i valentia, i que es converteix en el cor emocional de la història. Els actors que formen el seguici de Woland aporten el punt grotesc i físic, amb una energia desbordant que dona vida a les escenes més boges.

La il·luminació i la música juguen un paper essencial. Són els recursos que permeten saltar d’un món a l’altre sense necessitat de grans canvis escenogràfics. Algunes escenes aconsegueixen un poder hipnòtic gràcies a aquest ús expressiu de la tècnica, que sempre està al servei del relat.

En alguns moments el tempo es fa llarg i la densitat filosòfica pot resultar exigent, però aquesta és també la naturalesa d’un text que, com he comentat, ho és tot menys fàcil. El mestre i Margarita és una obra que planteja preguntes sobre la llibertat, el poder, la fe i la capacitat de l’art per resistir l’opressió, i el muntatge és fidel a aquesta complexitat.

El resultat és una experiència teatral intensa, que fascina i incomoda a parts iguals. Rigola i el seu equip han traslladat Bulgàkov al nostre present, amb un treball actoral sòlid i amb una posada en escena que confia en la intel·ligència del públic. Potser no tot és perfecte, però l’obra deixa una empremta clara i confirma que el teatre, quan s’atreveix a dialogar amb els grans clàssics, pot obrir espais de reflexió i emoció amb una força inqüestionable.

30/09/2025 - Teatre Lliure – Montjuïc
Marc Ribera
Teatre Barcelona

Un viatge intens que no arriba a destí

Àlex Rigola torna al gran format de la Fabirà Puigserver amb una peça ambiciosa: adaptar Bulgàkov, novel·lista i satíric que va patir la censura soviètica, en una obra que juga amb el qüestionament religiós i amb la crítica política i moral.

La direcció diu apostar per la idea del “relat i la manipulació del relat”, una temàtica que sens dubte viu en l’obra original però que es converteix en un destí farragós i excessivament conceptual i esdevé fum per a qualsevol espectador que no hagi dedicat unes quantes hores prèvies a llegir la novel·la, entendre les intencions del director i preparar-se pel que vindrà (tot i que Rigola afirma que és millor no haver llegit la novel·la, la meva experiència, havent-la llegit i observat les cares dels espectadors que no ho han fet, és que resulta imprescindible per entendre res).

Escènicament, Rigola construeix un espai que és alhora un Moscou estalinista i un espai atemporal i minimalista. El director es mou bé entre l’ombra i la fantasia. Hi ha moments que despunten, visualment impactants, com el vol nocturn de Margarita quan transcendeix la representació terrenal i s’endinsa en l’espai místic. Aquesta barreja de realitat, malson, bellesa i terror és un dels grans encerts. És el fort d’un director amb un gran bagatge intel·lectual: els espais i els conceptes.

Un altre tema és la direcció d’actors o com insuflar vida a una història. Fa temps que Rigola va declarar la guerra al teatre de personatges, de sentiments, de recerca de “la veritat”. El que ens ofereix en el seu lloc és un teatre dels no-personatges, les no-interpretacions i els no-sentiments (en aquest sentit, qui millor salva la situació és, potser, el més jove, Nil Cardoner). Un teatre que, a l’hora d’escenificar una obra complexa i plena de metàfores, fracassa en el seu objectiu. Perquè l’obra no té vida i això es reflecteix en les cares dels espectadors en finalitzar el primer acte. Uns espectadors, però, que com sempre, especialment a sales grans, amb grans recursos i grans equips que precipiten en grans desplegaments visuals, aplaudeix fervorosament al final de la funció, malgrat no haver entès gaire cosa i haver-se commogut encara menys.

Un dels fets que més confon crítica i espectadors és el fet que els dos aparents protagonistes de l’obra, el Mestre i Margarita, no apareguin fins el final del primer acte i l’inici del segon, respectivament. La novel·la és així. En això, res a apel·lar. Tanmateix, la segona part de la novel·la s’estèn durant varies hores de lectura a les quals aquests personatges tenen temps de desenvolupar-se i confessar la seva importància dins del global de l’obra: cosa que no succeeix a la proposta de Rigola.

El Mestre i Margarita del Lliure és una aposta valenta i visualment impactant. Tanmateix, no acaba d’enlairar-se perquè no aconsegueix transmetre una història que importi o commogui (és el mateix?) als espectadors.

08/10/2025 - Teatre Lliure – Montjuïc
Jordi Casas Duocastella

El Teatre Lliure obre temporada amb una novel·la de culte de Mikhaïl Bulgàkov adaptada per Àlex Rigola amb un repartiment espectacular. No hi falten alguns trets habituals del dramaturg català, música techno i moments transgressors.
La història es desenvolupa en paral·lel entre la URSS dels anys 30 del segle XX i els inicis de l’era comuna en què Ponç Pilat facilita la crucifixió de Jesucrist.
Molt interessants les reflexions sobre l’existència de Déu i del diable, tot i que en alguns moments l’obra és massa dispersa. Tanmateix, tot queda reconduït a partir de l’aparició del mestre i la Margarita del títol. Cal destacar també l’efectivitat dels recursos escènics.

26/09/2025
Josep OS

Ahir vaig estar al Lliure veient aquesta obra de l’escriptor i dramaturg soviètic Mikhaïl Bulgàkov, versionada i dirigida per Alex Rigola. Un text complicat de portar a escena i difícil de seguir perquè comprimint-lo, són tres històries que es van entrellaçant i que entre elles hi ha 19 segles pel mig. Una és la sinuosa història d’amor entre el mestre i Margarita, l’altra la visita del dimoni als mandataris del Gran Teatre de Moscou i l’Ateneu i la tercera les discussions dels Apòstols sobre l’existència de Jesucrist i la seva mort a la creu. Drama, comèdia, tragèdia, sàtira, misticisme, crítica social, poesia i filosofia van de la mà i que Rigola ens presenta en dues parts molt diferenciades la primera agosarada, en moments passada de voltes, irreverent, amb balls desenfrenats, efectes lluminosos i sonors passats de decibels i una segona part molt més pausada i amb un llenguatge poètic que la fa més accessible i entenedora. De tota manera, aquesta diferència entre la primera i la segona part crec que és un encert de Rigola i que l’enriqueix. L’escenografia és pràcticament inexistent i tot recau sobre una perfecta i encertada il·luminació. I quant a la interpretació els 14 actors i actrius i sense distinció, amb els canvis de registre i de personatge alguns d´ells i la seva peculiariatat estan tots de 10, Nao Albet, Frank Capdet, Nil Cardoner, Biel Duran, Jordi Figueras, Francesc Garrido, Miranda Gas, Roger Juliá, Laia Manzanares, Sandra Monclús, Carlota Oncina, Jordi Rico, Carles Roig i Xavi Sáez. Una obra difícil de recomanar però que a mi m’ha agradat.

21/09/2025
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Alex Rigola vuelve al gran formato por la puerta grande. Con su espectacular estilo visual personal e inconfundible. esta vez adaptando una novela del escritor ruso Wikhail Bulgàlov, un escritor que estuvo silenciado por Stalin y cuya obra y experiencia personal está en plena vigencia en estos tiempos que corren de censura y represión.
Una novela que nos cuenta 3 historias que se entrelazan: la del maestro i Margarita enamorados y cuya historia de amor sufrirá varios altibajos, la visita del propio demonio a los responsables del Ateneo y del Gran teatro de Moscú y a propia historia de Jesucristo y su destino fatal en la cruz.
De la mano del demonio repasaremos estos acontecimientos con un espectáculo teatral impresionante y lleno de sorpresas para el espectador.
Comedia, drama, tragedia, poesía, historia y filosofía se entremezclan en una obra maravillosamente compleja y diferente.
Un montaje con tantos registros solo puede ser representado por un gran elenco de primera clase, muy coral que desempeñan a a perfección sus papeles.
Transgresora y seguramente no apto para todos los gustos personalmente me ha impactado y me ha dejado un buen sabor de boca. Una puesta en escena espectacular, con una iluminación y unos trucos escénicos que han convertido la obra en una experiencia escénica difícil de olvidar.
La temporada del Lliure empieza por todo lo alto!

19/09/2025

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Àlex Rigola torna a la Puigserver

Sembla que faci una eternitat, però tampoc no fa tant de temps, des que Àlex Rigola va patir el que podríem anomenar la crisi d’Ivánov. Estava assajant l’obra de Txékhov […]

4 setembre 2025