Sembla que faci una eternitat, però tampoc no fa tant de temps, des que Àlex Rigola va patir el que podríem anomenar la crisi d’Ivánov. Estava assajant l’obra de Txékhov quan va dubtar profundament sobre el sentit de la seva feina. Quan quedava poc més d’una setmana per a la première va retirar l’escenografia, va ordenar als seus actors que vinguessin amb roba de casa i que, a partir d’aleshores, no es dirien ni Nikolai ni Anna ni Mikhaïl ni Ievgueni, sinó Joan, Àgata, Andreu i Nao, és a dir, que deixarien de ser personatges per ser persones. Tot seguit faria Vania en una capsa de fusta, un dels muntatges més extraordinaris que hem vist en el que portem de segle XXI. I acabaria la seva trilogia txekhoviana amb La gavina.
Rigola, en aquests vuit anys, s’ha desconstruït. Fins i tot ha obert la seva sala, la Heartbreak Hotel, i ha fet una aposta radical pel teatre de proximitat, sempre amb intèrprets de primera, impressionants en la distància curta. Però ara ha arribat el torn de mirar enrere i posar els peus de nou a la Fabià Puigserver, aquella sala a la qual va donar volada quan dirigia el Lliure a primers del segle XXI i a on va estrenar, entre d’altres, 2666, Ricard III i Santa Joana dels escorxadors.
Un repte majúscul
Per fer-ho ha triat la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov El Mestre i Margarita, una obra extraordinària i de la qual hem vist unes quantes versions magnífiques, com la de Simon McBurney al Grec 2012 i la de Pep Tosar al Maldà, el 2013. Poca broma, doncs, el repte de Rigola a l’hora d’explicar, amb traducció de Xènia Dyakonova, un viatge que transcorre entre el Moscou dels anys 30 del segle XX i al Jerusalem de Crist, on transiten des de Jesús fins a Ponç Pilat, passant per la Margarita del títol, que viatjarà a l’infern per tal de salvar el seu estimat.
El Mestre, que tindrà la cara de Nao Albet, té molt a veure amb el Nikolai Ivànov de Txékhov. L’un és un escriptor dissident castigat pel règim de Stalin. L’altre, un intel·lectual a la baixa a qui li fa fàstic tot el que l’envolta. La diferència rau en l’abast dels objectius dels dos autors i en l’època en què els van escriure. Txékhov va estrenar la seva obra el 1887, sota el règim dels tsars i la primera agitació comunista, i el seu protagonista és un home melancòlic que tira la tovallola. Bulgàkov, en canvi, no va veure mai la seva novel·la publicada. No va sortir a la llum fins 27 anys després de la seva mort, a París, el 1967. El seu Mestre és ja fruit d’un altre temps i víctima, com molts dels seus compatriotes, del furor homicida de Stalin contra tothom que no seguís els seus dictats. A més, hi tenim Margarita (Laia Manzanares), figura tan important com el seu amant.
Que Rigola hagi decidit tornar als russos i mirar cara a cara una obra mestra com El Mestre i Margarita és una notícia excel·lent. Perquè, potser, en els temps que corren, potser no hi ha cap text del segle XX que ens interpel·li de la manera com ho fa la novel·la de Bulgàkov. Ell mateix n’ha escrit la versió. Superar el muntatge calidoscòpic de McBurney serà molt difícil, però segur que Rigola ens porta per un altre camí.
Més informació, imatges i entrades:
