Comprar entrades per a El llarg dinar de Nadal

A los espectadores, últimamente, tanto en la gran pantalla como en los escenarios, se les ha atiborrado –y nunca mejor dicho- de obras sobre comidas familiares convertidas en campo de batalla: el argumento donde en un encuentro casual saltan chispas de rencor y envidia ha proliferado tanto hasta convertirse casi en un género en sí mismo. Por suerte, alejado de tópicos y rifirrafes de manual podemos disfrutar de El llarg dinar de Nadal. ¡Y tan largo! 90 años resumidos en una sola hora. Eso sí, tiempo más que suficiente si como es el caso, se sabe despojar la paja del grano para ir a lo esencial. Y lo esencial, no es más que lo común -y a la vez idiosincrático- en todas las familias: la repetición de las anécdotas de antaño, las costumbres que cambian para quedarse igual y por supuesto, las muertes que nos arrastran al recuerdo y al pasado y los nacimientos que llevan el aroma de la esperanza y del porvenir.

La obra, magistralmente interpretada por actores camaleónicos -¡hasta envejecen sin maquillaje!- guarda el sabor de obras de tanta envergadura como Léxico Familiar de Natalia Ginzburg. Y aunque desgraciadamente, también comparta con la novela italiana el trasfondo del belicismo, El llarg dinar de Nadal nos recuerda que, aunque todo pase, siempre perdura la esencia de lo perenne. Así que, delante de tal obra maestra, uno no puede más que quitarse el sombrero y no escatimar en superlativos más que merecidos: sublime, sensacional, exquisita.

Una joia aquest muntatge de La Ruta 40 amb text de Thornton Wilder i dirigit per Alberto Díaz.

Gairebé un segle de dinars de Nadal de família de casa bona americana, retratada amb tocs d'humor, drama, tristesa i melangia en boi 60 minuts. Amb paraules senzilles, lluny de grans discursos, la vida desfila davant teu, amb episodis que es repeteixen i marquen els marges del full on es va escrivint la vida. Al final és adonar-se que la vida és un cercle pel què transiten totes les famílies, on les alegries i tristors van i venen, es repeteixen i són d’orígens semblants (naixements, matrimonis, morts…).

Aquest llarg dinar és petit però enorme, la vida d’una família però que en el fons és la de gairebé totes, sembla senzilla perquè no vol ser grandiloqüent però conté les complexitats de la vida, curta però hi passa un segle, breu però t’acompanya durant molt de temps, tendra però sense sentimentalismes innecessaris, dramàtica però et fa somriure.

Els actors no només han d’assumir diversos rols sinó que la seva transformació física davant dels nostres ulls, com els afecta el pas del temps sense recórrer a maquillatge o vestuari és impressionant. Al llarg dels anys hem pogut veure diversos repartiments, cadascun amb els seus matisos però sempre amb la delicadesa que el muntatge destil·la fins i tot abans de començar amb el preciós cartell i una posada en escena tan senzilla com elegant.

En resum: Intensa com la vida, delicada com un pètal. Si després de 6 o 7 vegades que veus una obra, amb diferents intèrprets, encara et deixa amb la boca oberta i t'humitegen els ulls, és que és una meravella. I una prova clara que no calen grans recursos econòmics sinó talent per crear obres mestres.

Val la pena perquè és una obra molt recomanable posada en escena magistralment per La Ruta 40 amb la direcció d'Albert Díaz. Entrareu en una mena de túnel del temps que al llarg de noranta anys, i passant del segle XIX al XX, en que una família celebra el (els) sopar de Nadal. que sempre comencen igual: "el sermó del pastor aquest any m'ha emocionat i m'ha fet saltar les llàgrimes" diu la mestressa de la casa. Amb una posada en escena senzilla i molt efectiva, els actors s'han mogut lenta i equilibradament en un món que ja no existeix i potser ja ni aleshores existia.

No és un drama ni una comèdia, sinó tot el contrari, perquè no té principi ni final: és un cicle que recomença eternament, com la vida. Els personatges neixen, creixen, es fan grans, es casen, tenen fills i es moren. A través del pas dels anys i de les generacions canvien els temes de conversa i les preocupacions, però el centre és sempre la família i la casa pairal. És un retrat en moviment de la família Bayard.

Els set actors que surten fan tan aviat de senyors com de criats, de vells com d’infants. És un treball coral molt remarcable, sense ningú que sobresurti. Escenogràficament, malgrat les limitacions d’un espai tan petit com el Círcol Maldà, l’obra està molt ben resolta. Juga amb les dues portes que hi ha al final de la sala, una de les quals és la mort, amb una llum blanca com a signe distintiu.

El llarg dinar de Nadal em va commoure molt per la senzillesa, la humanitat i la tendresa que traspua, perquè parla de les petites coses de la vida, les alegries, les tristeses, les misèries, sense cap estridència ni cap punt de gir trasbalsador. És clar, no és una obra lineal, sinó cíclica, som davant d’una mateixa escena repetida moltes vegades amb personatges que van canviant. Surts del teatre embolcallat de vida, per uns moments t’has sentit com si fossis un convidat més en aquella taula parada. Només vaig lamentar-ne una cosa: que fos massa curta (dura exactament una hora).

Llegeix la crònica sencera

La companyia La Ruta 40 torna un Nadal més amb aquesta obra de Thornton Wilder per retratar en tan sols 60 minuts la història de tota una saga familiar.

Gràcies a l'ús d'el·lipsis temporals perfectament integrades en els diàlegs, som testimonis del pas (i pes) del temps sobre la família Bayard i la casa en la qual viuen. Les diferents generacions transiten per aquest espai que també funciona com a delimitador temporal de l'obra, començant amb el primer sopar de Nadal que es celebra a la casa i tancant amb l'últim.

Durant aquests 90 anys coneixem a multitud de personatges que vénen i van segons acaba el cicle vital de cadascun, representant el naixement i la mort amb precioses metàfores que marquen l'estil de l'obra. Malgrat els múltiples personatges que aborda cada intèrpret, no arribem a perdre'ns gràcies a un ritme accelerat que no els permet estancar-se en cap d'ells, creant aquesta sensació de timelapse accelerat però delicat al mateix temps.

No hi ha millor context que el Nadal per relatar la història d'una família a través del temps. Argument universal en el qual fàcilment veiem reflectides les nostres històries familiars i vincles afectius. A més, també ens remet a obres com Cien Años de Soledad, recordant-nos que “hi ha coses que només el temps pot curar”.

No resulta fàcil fer un espectacle ambientat al Nadal i pensat per representar-se durant aquestes dates que no sigui obertament anti-nadalenc o que, al contrari, destil·li cursileria o ensucrades bones intencions. Sorprenentment, El llarg dinar de Nadal aconsegueix fugir d'aquests tòpics fent una proposta molt interessant que reflexiona, amb delicadesa i una subtil profunditat, sobre la família, el pas del temps, la pèrdua i, en general, la vida mateixa. L’espectacle representa, amb una especial habilitat per les el·lipsis, 90 dinars de Nadal d’una família al llarg de 90 anys. El treball interpretatiu de tot el repartiment és tan elegant, detallista, específic i coordinat que aconsegueixen transmetre amb agilitat el pes de tot allò que es pateix durant les diferents dècades en aquella casa. La durada del muntatge és breu però l’impacte del seu calat t’acompanya després de sortir del teatre durant una bona estona. I és que la potència emocional d’algunes de les seves metàfores, com la mort o el naixement, per exemple, remou les entranyes de qualsevol espectador que tingui present les seves pròpies absències. Trista però, a la vegada, repleta de bellesa, l’obra aposta per una sola idea però li treu el màxim profit, donant peu a reflexions i sentiments dels quals és difícil escapar.

El pas del temps en les arts pot despertar-nos nostalgia i evocar sentiments diversos que ens condueixin a la reflexió. Sens dubte, teatralment parlant, es tracta d'un efecte màgic que necessita de professionals talentosos per tal que es produeixi i pugui arribar a l'espectador de forma evocadora. Precisament, això és el que aconsegueix aquest muntatge de la companyia La Ruta 40, el qual aposta per un minimalisme escènic que sap dibuixar en la ment de l'espectador l'atmosfera necessària a través de recursos senzills i efectius. Així, la posada en escena recolza un text que resumeix 90 anys d'una nissaga només a través dels dinars de Nadal, tot incidint en l'evolució dels personatges tant a nivell vital com sentimental. De fet, el muntatge juga amb la fluïdesa per tal de fer-ho més efectiu, tot agilitzant el muntatge i alhora aportant l'efecte especial al que fèiem referència. A més, l'obra compta amb un equip actoral a l'alçada de l'espectacle, el qual sap transmetre el pas del temps dels seus personatges sense caure en la sobreactuació, tot i tenir la difícil tasca dels constants canvis a que aquests es veuen avocats per les característiques del muntatge. Per tant, podem dir que El llarg dinar de Nadal parteix d'una bona idea, la qual es desenvolupa molt bé pel seu autor i que, finalment, s'executa de forma molt satisfactòria per La Ruta 40 al Maldà.

Algú podria dir que en aquest llarg dinar de Nadal passen poques coses o que gairebé passen sempre les mateixes, però algú altre podria assegurar que hi passa la vida. I així és, ja que durant poc més d'una hora assistim als dinars de quatre generacions de la família Bayard, amb les seves petites històries, les seves disputes i els inevitables naixements o defuncions. Una peça curta de Thornton Wilder que va ser escrita quasi com un exercici teatral i que des de fa uns anys s'ha convertit en una peça obligada per a aquestes dates al Maldà, el millor escenari possible. I és que La Ruta 40 ha aconseguit un espectacle subtil i delicat, on s'accentuen les intencions de l'autor i la vida es transforma -quasi de forma imperceptible- davant dels nostres ulls. Sense cap mena de dubte, un exercici que Alberto Díaz dirigeix amb precisió i que emociona per la senzillesa dels seus efectes: una porta pels naixements, una altra per a les morts... No sabem quanta vida li queda encara al muntatge, però tinc clar que si ells volen i les circumstàncies els hi són favorables podríem estar a punt de crear una petita tradició. De moment, aquesta és la cinquena temporada des d'aquella estrena, un ja llunyà 12 de novembre de 2014.

Amb tota la parsimònia del món, dues minyones, que seran presències gairebé fantasmals al llarg de tota la representació, paren la taula d'un dinar de Nadal de casa bona. Amb la parsimònia i la desgana de qui les ha parat tota la vida aquestes taules, però a qui no se'ls ha permès ni se'ls permetrà gaudir-ne. Així arrenca "El llarg dinar de Nadal", un muntatge de la companyia Ruta 40 dirigit per Alberto Díaz, a partir de la peça escrita el 1938 per Thornton Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 – Hamden, Connecticut, 1975).

Al llarg de quatre generacions i noranta Nadals, acompanyarem la família Bayard, les seves dones i els seus homes, els naixements i les morts, que se succeeixen de manera inexorable i acaben conformant una dimensió temporal particular que comparteixen amb un públic hipnotitzat per la cadència del text, que és la cadència de la vida. Hi ha una porta dels naixements i una porta de les morts, una mena d'itinerari vital que mai no és recte però sí indefugible.

¿Per què els espectadors del Maldà se senten part d'aquell menjador, d'aquelles vides, de la familia Bayard? Per què ens corprèn "El llarg dinar de Nadal" des del minut 1? Les virtuts del text agafen encara més volada gràcies a una posada en escena minuciosa, gairebé d'un orfebre coneixedor que la història demana carregar de significat els gestos i les mirades dels personatges, que exigeix un to i un ritme capaços de farcir d'intensitat i tendresa els silencis. En aquest sentit, el pes recau en la interpretació matisadíssima de tot l'elenc d'actrius i actors, conscients que la subtilesa de la seva feina serà clau a l'hora d'establir el vincle emocional amb el públic.

El gran encert del muntatge és haver entès que la potència del text és en allò que no explica, en tot el què passa entre un dinar i un altre. Alberto Díaz dissenya un joc de mirades profundes, molt fordianes, que construeix vides senceres i atorga versemblança a la historia.

"El llarg dinar de Nadal" és la sublimació d'aquell desig tan humà d'aturar el temps un instant. encara que només sigui per adonar-nos, novament, que no és possible fer-ho. L'àvia i la mare criden a l'uníson al més petit de la familia: "Queda't com estàs ara!", l'expressió d'un desig que se sap infructuós però que ens surt del lloc més recòndit.

Petit gran teatre al Maldà.

En poc més d’una hora i tot veient diferents seqüencies d’un dinar de Nadal d’una família, a través del temps, ens explica la història d'aquesta familia, en un llarg període de 90 anys. És angoixant comprovar com és de curta la vida quan es veu des de fora, amb una perspectiva més accelerada, en el que únicament es relacionen els fets més característics de la vida d’un grup de persones, sota el sostre d’una mateixa llar.

Els intèrprets, tots ells molt joves, treballen el seus múltiples papers de manera molt creïble, encara que moltes vegades han de representar edats molt més avançades a la pròpia, sense cap altre maquillatge que la seva interpretació i el mode de com ho retransmeten als espectadors. Interpretació coral molt i molt satisfactòria.

Podeu llegir tota la crónica aqui.