Èdip & Antígona

Ens ha agradat força.
És una representació molt innovadora, i la simbiosi creada entre el conjunt d’elements visuals, dansa, veus i música, ajuden a donar força dramàtica.
Els actors ho fan mot bé, mantenen l’interès dels públic durant més de dos hores. S’hi agraeix l’esforç.
Si he de fer una crítica, potser diria que és molt agosarat presentar tres Tragèdies alhora, però és de creure que la creadora ha tingut una intencionalitat.
Molt agraïda d’haver pogut gaudir d’aquesta obra.
Glòria

Comparteixo la idea que hi ha un error de càsting fonamental. En una obra com Èdip, el protagonista no pot tenir problemes de dicció ni manca de pes escènic per sostenir el paper. No parlem d’un detall menor ni d’una preferència interpretativa. Parlem del centre mateix de la tragèdia. Si Èdip no imposa presència, si la paraula no arriba amb claredat, si el personatge no sosté el conflicte, tot l’edifici dramàtic queda afeblit.

És una proposta formalment correcta, amb una direcció clàssica i respectuosa, quedava marcada per una mancança decisiva en el seu eix principal. El problema no és només que l’actor no convenci del tot. El problema era que la seva fragilitat escènica descompensava el conjunt. En una tragèdia, la dicció, l’autoritat corporal i la capacitat de sostenir el vers o la paraula no són ornaments. Són la matèria mateixa de l’obra.

Quan això passa en un teatre públic, la qüestió deixa de ser només artística i esdevé institucional. Durant massa temps hem acceptat que el teatre públic ocupi un espai gairebé exempt de retiment de comptes. Si un espectacle falla, es parla de risc, de lectura, d’aposta. El risc forma part de la creació. L’error previsible reclama una altra mena d’exigència.

Un error de càsting en el protagonista d’una tragèdia clàssica és una decisió estructural. Si compromet el conjunt del muntatge, cal preguntar-se quin rigor ha presidit el procés. No cal judicialitzar la creació artística ni exigir infal·libilitat. Cal demanar responsabilitat.

Un metge pot equivocar-se en un diagnòstic, i ha de poder explicar què ha passat. Un arquitecte pot assumir riscos, i els ha de fonamentar. En cultura pública també hauria d’existir aquesta exigència. El problema no és que un muntatge falli. El problema és que un mal muntatge pagat amb diner públic no generi conseqüències, aprenentatge ni explicació.

Ahir vaig estar al TNC veient aquestes tres tragèdies gregues de Sòfocles, Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona que Carlota Subirós ha versionat i dirigit i ha fusionat en una sola obra, amb una perfecta traducció en prosa de Carles Riba. Primer de tot em sembla excessiu les tres peces i més representant-les d’una estrebada de 2 hores i mitja sense descans, perquè acaba cansant. Segon em sembla bé el càsting que ha fet Subirós obrint-lo a la diversitat amb gran part d’actors racialitzats però el que no em sembla tan bé és que el personatge principal Èdip, ho faci l’actor Babou Cham a qui falta la força que el personatge requereix i el que és pitjor els seus problemes de dicció que fan difícil seguir el text. La resta en general fan una bona feina tot i que destacaria Vicenta Ndongo (Jocasta), Oriol Genís (Tirèsies), Kathy Sey (Antígona), Jordi Martinez (Creont) i Moha Amazian (Teseu). L’obra que comença amb els actors baixant per la platea amb unes branques d’arbre, es van quedant al prosceni davant del teló i allà és on es representa Èdip rei amb tots els actors pràcticament estàtics. Per Èdip a Colonos i Antigona s’obre el telon i l’immens escenari del TNC es converteix en una ciutat destruïda. Tot i que manté el clàssic, Subirós l’ha dotat contemporaniïtat i malgrat els però que he descrit, m’ha resultat interessant veure’l i considero que menys lentitud, la milloraria.

Carlota Subirós nos regala una nueva adaptación de las tragedias griegas que tanto nos gustan y en este caso en una misma obra incluye las historias de Edipo Rey, Edipo a Colonos i Antígona. Quizás demasiadas historias para un montaje de más de dos horas que se alarga provocando quizás el cansancio del público.
En la parte de Edipo los problemas de dicción del actor Babou Cham hacen algo sucio seguir el texto de la historia. Y personalmente creo que la cosa va de menos a más hasta llegar a la historia de Antigona donde Kathy Sey despliega todo su registro actoral con una emoción sobresaliente como requiere su personaje.
La obra tiene una escenografía muy vistosa realzada con una iluminación muy cuidada que ayuda mucho a trasladarnos al entorno donde acontece la historia.
Y por último un gran acierto con el acompañamiento musical cantado en directo que dinamiza muchísimo la acción que ocurre en el escenario.
Si os gustan este tipo de historias trágicas con un componente fantástico no os lo podéis perder.