Dinamarca

Pere Arquillué és Hamlet; Imma Colomer, la seva mare. Dos titans representant dues grans figures en temps actual. Hamlet prefereix llegir diaris anglesos, perquè les notícies dolentes vinguin de lluny. La mare, la reina de Dinamarca, prefereix dormitar al sofà de casa, aliena a tot allò que passi fora de casa seva. Té el segon marit, l'oncle de Hamlet, en una residència, i la carta que llegirà en què li diu que el visiti serà l'única acció de l'obra Dinamarca.

Aneu-hi amb la idea de veure com dos dels nostres millors actors dialoguen una conversa absurda, que Hamlet vol que sigui absurda, perquè no ha perdonat mai a la mare que es casés amb el seu oncle, que és qui havia matat el pare. Tampoc no ha perdonat que la mare confongui tant pare i oncle: ell té lleialtat al seu pare, però la mare els confon. Creu que a tots dos els agradava el mateix.

Una obra escrita per la dramaturga Lluïsa Cunillé, que entreté durant una hora i mitja, i a la qual no se l'ha de buscar més significat que el que us dic: dos grans actors representant unes figures adolorides pel seu passat i que estan condemnades a acceptar-se malgrat que el fill no perdoni mai.

Dinamarca situa l’espectador davant d’una escena aparentment senzilla: una mare i un fill comparteixen un pis modest a Copenhaguen. Ella és gran, arrossega el cansament d’una vida que ja no ofereix gaire marge. Ell ha tornat o no ha acabat de marxar mai del tot, atrapat en una existència fràgil, amb més passat que futur. A partir d’aquest vincle tens, incòmode i ple de zones fosques, Lluïsa Cunillé construeix una obra seca, precisa i inquietant, que evita qualsevol facilitat sentimental.

El punt de partida pot fer pensar en una història familiar de convivència difícil, però l’obra avança cap a un territori més ambigu. El que pesa entre aquests dos personatges no és només la pobresa, la dependència o la soledat, sinó una culpa antiga, una ferida que no s’explica mai del tot i que, justament per això, guanya força. Cunillé treballa molt bé aquest espai de suspens moral. No ho dona tot mastegat, no converteix els personatges en víctimes transparents ni en monstres evidents. Els deixa parlar, callar, esquivar-se i atacar-se, i en aquest moviment va apareixent una forma molt particular de violència.

El text estableix un diàleg clar amb l’univers de Hamlet, però ho fa sense convertir-se en una relectura decorativa del clàssic. Dinamarca ja no és aquí un regne marcat per la corrupció i el crim, sinó un interior pobre, gairebé gastat, on la tragèdia ha perdut l’aparença noble i s’ha tornat quotidiana. Aquesta operació és un dels encerts de l’obra: traslladar una matèria tràgica a una escala domèstica, sense grans discursos ni escenes grandiloqüents. Cunillé escriu amb frases curtes, amb silencis significatius i amb un humor fosc que apareix quan menys s’espera.

La direcció d’Albert Arribas acompanya aquesta escriptura sense voler suavitzar-la. El muntatge no busca fer els personatges més amables ni explicar-los psicològicament fins a esgotar-los. Al contrari, sosté la incomoditat, respecta els buits del text i manté una tensió escènica molt controlada. La posada en escena té una qualitat gairebé quirúrgica: cada pausa, cada moviment i cada distància entre els cossos contribueixen a definir la relació entre mare i fill.

Imma Colomer i Pere Arquillué assumeixen aquest duel amb una gran precisió. Colomer compon una mare dura, lúcida, vulnerable només a batzegades, mai reduïda a una figura tendra o compassiva. Arquillué dona al fill una presència trencada, entre la lucidesa i l’abandó, entre la necessitat d’afecte i una rancúnia que no sap on col·locar. El millor del seu treball és que cap dels dos no força la intensitat: deixen que el malestar circuli per sota de les paraules.

La trajectòria de Cunillé, una de les autores essencials de la dramatúrgia catalana contemporània, ajuda a entendre la singularitat de la proposta. El seu teatre sovint parteix de situacions reconeixibles per portar-les cap a espais estranys, on la realitat sembla lleugerament desplaçada. També hi ressona una manera de fer vinculada a companyies i projectes que han defensat un teatre d’autor, poc complaent i atent a les zones menys visibles de l’experiència humana.

Els elements tècnics tenen un paper determinant. L’escenografia dibuixa un espai tancat, empobrit, sense gaire aire, que condiciona la manera com els personatges es miren i es mouen. La il·luminació reforça aquesta sensació de desgast, mentre que l’espai sonor introdueix una tensió subtil, com si alguna cosa exterior o antiga pressionés constantment l’escena. El vestuari i els objectes completen un món sense ornaments, coherent amb la duresa del text. Les entrades i sortides i la laxitud de les fronteres escenogràfiques és interessant i contribueix a la sensació de desencís i deixadesa. Sobra, potser, l’aparició d’una tècnica com a llicència, que roman present de forma excessiva i destorba l’atenció de l’escena.

Dinamarca és una obra recomanable per a espectadors disposats a entrar en un teatre exigent, d’atmosfera densa i paraula precisa. No busca emocionar de manera immediata ni oferir respostes tancades. La seva força és una altra: deixar que la tragèdia aparegui sense alçar la veu.

Lluïsa Cunillé sitúa l’acció a Copenhaguen trencant la imatge que tenim de societat benestant. En un pis d’una precarietat absoluta una mare i un fill viuen del no- res, ni del present ni dels records ja que els dos divergeixen en la manera de guardar-los en la memòria. És una situació tan estranya que pot passar de tot i t’esperaries qualsevol cosa, però utilitzant el recurs de les tragèdies gregues en les que ens presenten el final de bon començament, al públic li permet no esperar res sinó gaudir d’un text carregat de silencis i de frases curtes, lentes i significatives que les podríem situar en el teatre de l’absurd en el que Godot no arriba mai. Aquí no arriba mai una sortida que han de fer per visitar un oncle. És tan curiosa la situació que manté l’interès tota l’estona i fins i tot és còmica en molts moments.

Com a Decadència de Berkoff, l’obra està plena de contrastos, contradiccions, odis amagats, relacions patològiques. Mare i fill juguen amb el llenguatge, amb el passat, amb les petites converses familiars sense sentit, amb els motius del no fer res. ”els grans juguen per oblidar, els nens juguen per viure”.

Albert Arribas dirigeix amb gran encert aquesta obra curiosa i estranya però tendre i nostàlgica recolzat en una escenografia de Sílvia Delagneau que de freda i pobre es va transformant en un espai aristocràtic gràcies a recursos curiosos i originals que simulen espais fantasiosos.

Pere Arquillué i Imma Colomer són els millors intèrprets per una obra aparentment senzilla però carregada de matisos que la fan difícil. Val la pena veure-la.