Demà

Quan La Virgueria encarrega a Helena Tornero escriure el seu proper projecte teatral li planteja el tema de la indigència. Segons la mateixa autora, es van donar moltes voltes al tema fins que finalment l'obra va acabar tenint com a eix central l'amor, tot i que també apareix amb força la qüestió de la indigència emocional. El que està clar és que Demà és una peça que juga amb la distòpia i la intriga, i que té com protagonistes a dues parelles aparentment oposades en quant a comportament i forma de veure la vida. Una d'elles busca l'amor a través d'un sofisticat programa de contactes, mentre que l'altra s'encarrega de fer de gurús a congressos on es posa preu a l'amor. I com més alt, millor.

L'obra presenta una estructura circular que permet anar enrera per tornar al punt de partida. Se suposa que la informació obtinguda en el viatge ens farà veure l'escena repetida amb uns altres ulls, però quan s'arriba al final pot ser que molts espectadors ja hagin perdut l'interès pel que s'explicava. La posada en escena és elegant i sofisticada, però també aposta per una fredor i una buidor escènica que pot crear distància més que interès. Em va costar molt connectar amb la proposta, i fins i tot entendre alguns dels paranys argumentals, però valoro la idea de filosofar sobre l'amor i també la interpretació dels quatre actors, en especial la d'un sempre encertadíssim Marc Rius en el paper d'un coach entabanador i irresistible.

Si hi ha una cosa que ens mou com a éssers socials és l’amor. De qualsevol tipus, ja sigui familiar, romàntic o amistós.

Sota el paraigües d’un seminari per conèixer a la persona ideal amb qui passar la resta de la seva vida, els protagonistes d’aquesta història s’embarquen en una reflexió sobre la solitud i la necessitat de tenir algú a qui estimar i que t’estimi.

El text, estructurat en 13 mesos de diferents anys, comença per el trencament de la relació dels protagonistes i, tot seguit, es produeixen diversos flashbacks a moments cabdals que els han portat a aquest moment. Sense entrar gaire en què els porta a trencar la relació, tot té el seu origen en aquest seminari d’amor, dirigit per una parella també amb una història peculiar i molt ben travada.

Amb uns personatges molt ben escrits i descrits al llarg de la narració, anem descobrint les seves personalitats d’una manera natural i gens apurada. El desenvolupament de la trama té un ritme adequat, destinant el temps necessari per a cada escena, sense allargar converses més del que caldria. La trama enganxa des de l’inici, el misteri de la història capta l’atenció de l’espectador des del primer moment fins al final.

Marc Rius, com a guru del seminari d’amor compleix totes les expectatives, com acostuma a fer, creant un personatge atraient i dinàmic que emet força i passió en cada intervenció. La seva parella a la ficció, a qui dóna vida Patrícia Bargalló, és també un torrent de passió i energia per tots els seus porus. Guillem Gefaell i Isis Martín, la parella enamorada que trencarà (o que ha trencat, segons es miri), ens captiven amb la seva química, amb els seus dubtes i sentiments contradictoris, amb la seva capsula de realitat a cada pas de la relació.

La posada en escena és un personatge més d’aquesta ficció, sòbria i planera, té un embolcall sonor magnífic que situa a l’espectador en una realitat paral·lela molt adient per a tota la trama.

Reflexió vital, pensaments d’amors i riures, entre avergonyits i sincers, això provoca aquesta producció que ens recorda perquè no volem estar sols/es.

Un demà que parla de l’avui. La distopia del present. Un retrat del vers “si l’amor es paga, no és amor”. Però que passa si canviem la definició d’amor?

Helena Tornero ens proposa una reconstrucció d’una història d’amor, un puzle que es completa a mesura que avança l’obra. Una peça que juga amb les aparences, o no. Hi ha conceptes que es reescriuren constantment, i Tornero aprofita per jugar amb les seves diverses cares. Apropa i allunya l’espectador, però aconsegueix captivar-lo en els moments de més “ciència-ficció” (ho posarem entre cometes, perquè hi ha més de real que altra cosa).

Demà està interpretat per dos actors i dues actrius que juguen dins les regles d’Aleix Fauró. Moviments robòtics, i a la vegada orgànics, ens porten a un dels extrems de l’amor heteropatriarcal. Una constant acció amb el públic a través de les mirades aconsegueix captivar l’espectador i interpel·lar-lo. Absent del fet obvi, aconsegueix amb l’escenografia emfatitzar els moviments, i transportar-nos en l’elegància que es venen els cursos i els seminaris, una fàbrica de diners.

La llum i el vestuari acompanyen l’estupenda interpretació. Una atmosfera plena de reflexions, amb moments amb masses fulles, però el vent se les emporta i queda tota la resta. Fins on som capaços d’arribar per no estar sols, per no ser ningú?

Ara que ja portem un parell de dècades on el teatre català li ha perdut la por a la ciència-ficció (des dels inicis de Javier Daulte a una nova generació d’autors com Marc Angelet, Alejo Levis, Roc Esquius o Clàudia Cedó, entre d’altres), resulta evident que el gènere cada vegada focalitza més en temes concrets. En aquest Demà, per exemple, la dramaturga Helena Tornero ens parla de l’amor a través d’un nou i aparentment infalible sistema per trobar parella en un context de futur distòpic. Evidentment, aquest mecanisme social amaga una part molt fosca que, a poc a poc, anirem descobrint. Dirigida per Aleix Fauró, el muntatge resulta elegant i misteriós, i sap captar molt bé l’interés dels amants del gènere. A més, la seva estructura de narració inversa, planteja un trencaclosques estimulant que se suma a la crítica profunda que s’està fent de certes perspectives que tenim, de fet, ja en la societat actual. Malgrat les bones interpretacions, el problema d’aquest nou espectacle de La Virgueria és que els seus personatges no acaben de tenir ànima, carisma o una personalitat que els faci ser estimats per l’espectador que, probablement, tindrà dificultats per implicar-se emocionalment en la història. Plena de bones idees i reflexions de gran calat, en qualsevol cas, estem davant d’una peça intel·ligent i complexa, a vegades difícil de seguir, però sense dubte valuosa i sorprenent.