Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers

Aquell país no descobert... referència que Shakespeare fa de la mort a Hamlet, és, en si, més que un espectacle, una adaptació de les transcripcions de les converses que l’Alba, l’actriu i el personatge, va tenir amb el seu pare durant el seu darrer cicle de quimioteràpia. Ell, catedràtic d’història econòmica, aporta riquíssimes valoracions relacionades amb l’individualisme, la deriva de la nostra societat, l’amor i la vida, sempre tenint present la mort com a destí de tot plegat. Es tracta d’un homenatge delicat a una persona amb missatge per part d’algú que sap fer que les seves paraules tinguin el tracte que es mereixen. I es nota. I fa que l’espectacle flueixi, arribi... La direcció i l’autoria d’Àlex Rigola, sota el segell de la companyia Heartbreak Hotel, segueix indagant en llenguatges escènics per trobar noves formes de narració. I aquesta aporta molts punts per assolir el que el seu esperit d’investigador anhela: conèixer millor l’ésser humà.

Enfrontar-se a la mort no és una qüestió menor. La mort és probablement una de les poques veritats de la vida. Potser l’única. Si més no, la primera. Saber viure, segons indiquen aquells que diuen que en saben, només es pot fer tenint present la mort. Una vida viscuda de forma plena, sembla que ha de tenir com a referència aquesta finitud de l’ésser humà. I hi ha una preparació, una forma de saber morir. Cadascú s’acosta a la mort com ha viscut, i el veritable art consisteix en saber morir. Si hem tingut una vida plena, si hem sabut corregir errors i hem estat coherents amb nosaltres mateixos, morir es mereix una celebració i tot...

Aquestes són paraules del Dr. Enric Benito, expert en cures pal·liatives. Darrera l’Alba Pujol fent d’ella mateix, i de Pep Cruz posant veu de forma magistral als pensaments de Josep Pujol, pare de l’Alba, el Dr. Benito intervé de forma poderosa en aquest equilibri delicat entre personatge i actor, de realitat i ficció, a través d’un missatge en vídeo que en Rigola li encarrega pel Josep, a les portes de la mort. I deixa petjada. I capgira el sentit de la dramatúrgia, al meu criteri, i situa l’espectador lluny del plaer de l’escena i de deixar-se endur per sensacions i matisos. Li fa adoptar un rol receptor, pacient. Sobta, transgredeix, al meu criteri, el sentit del text. Fa que perdin sentit, es quedin en un segon pla, bona part de les màximes que el protagonista expressa i que fan pensar, per deixar en la ment de l’audiència el debat sobre l’art del bon morir.  I potser no era només això...

El text és sensible, la interpretació és fantàstica (Pep, quant talent...), la posada en escena és sòbria de forma ajustada. Hi ha detalls, però, que transmeten una sensació d’intimitat transgredida que et deixa intranquil. Perquè qui escolta ja no es troba només un text teatral. Perquè es parla d’una realitat a la que et conviden a participar. I, sobretot, perquè, a la part final de l’obra, encara et ronda pel cap si discrepes de la tesi que cal preparar-se per saber morir, que morir és un art... i se’t fa costa amunt recuperar la dimensió que pertoca.

Jo no sabia què anava a veure. En Rigola com a director, en Pep Cruz i l’Alba Pujol eren un atractiu suficient per anar-hi sense haver llegit res. De fet em creia que parlaven d’emigrants o gent que fuig “al país de nunca jamás”.

Es tracta d’una aposta teatral molt original ja que es presenta la relació real entre Alba Pujol i el seu pare durant la malaltia greu que el va portar a la mort. Pep Cruz és Josep Pujol i els diàlegs entre ells pensats i dirigits per Alex Rigola són d’una gran emotivitat.

No es tracta de buscar formes que ens facin més agradable un fet inqüestionable i inevitable sinó donar-li la dimensió natural, tranquil·la, organitzada i poètica que hauria de tenir la mort per tancar el procés d’haver viscut. La forma de viure i com s’hi arriba ens dona les claus per un millor final. La forma de construir la vida ajuda a afrontar la mort. Tot això i molt més està expressat a la delicada peça i al vídeo que es projecta del Dr. Enric Benito, oncòleg dedicat a cures pal·liatives qui ens recorda: “la mort no existeix, és un procés, és una celebració perquè és l’última pàgina de la teva història, és la curiositat pel viatge més apassionant que ens espera”.

Aquesta forma de veure la mort, aquest optimisme es destil·la en els diàlegs pare-filla. La complicitat entre ells dos dissimula la profunda emoció que transmet Alba Pujol al recordar moments especials amb el pare. Tot està cuidat i pensat des de la més exquisida tendresa i respecte. No podria ser d’altre manera.

L’escenari és molt senzill: Una taula que utilitza Alba per seure, repenjar-se i anar passant les preguntes que es projecten a la pantalla. Pep Cruz està còmode, vestit d’estar per casa mentre que l’Alba sembla preparada per participar a la processó de Verges. La llum tènue al públic fa que la connexió entre l’escenari i el pati de butaques sigui màxima.

Darrera d'un títol com el d'aquest espectacle, un pot esperar un exercici pedant o autocomplaent que divagui sobre la mort, la vida... i tantes altres experiències humanes que tant agraden als intel·lectuals. Res a veure, però, amb la realitat. És cert que es parla de filosofia, d'economia i que hi ha unes quantes cites i uns quants referents cultes (el protagonista, de fet, és un professor universitari), però la senzillesa i la transparència emocional són les grans estrelles de l'espectacle.

Tot va començar com una proposta de la Sala Beckett al director Àlex Rigola per tractar el tema de la mort. El que ningú sabia, ni el mateix director, és que la font d'inspiració del projecte seria el pare d'una de les actrius implicades en el projecte. Josep Pujol, pare de la dramaturga i actriu Alba Pujol, estava en l'últim cicle de quimioteràpia per tractar-se un càncer de pulmó. Les converses que el director va tenir amb pare i filla són el que conforma el gruix de la peça, en la que també hi ha vídeos testimonials com el del doctor Enric Benito. Tot plegat suposa un testament vital que emociona per la seva naturalitat i claredat. Potser també hi té a veure el difícil i molt sincer treball d'Alba Pujol, així com la brillantíssima creació que fa Pep Cruz. En definitiva, una obra feta amb gust, amb veritat, i amb tot el respecte.

 

La mort és l'etapa de la vida que sempre volem evitar, com si es tractés d'una introducció de la sèrie que mirem de Netflix. Potser a nosaltres ens preocupa la nostra mort, però s'ha d'entendre que preocupi més a la gent que es queda quan marxem. La Beckett proposa el cicle "Memento Mori: Recordem-nos de morir", amb xerrades, espectacles i lectures dramatitzades, per batallar la mort cara a cara i gestionar les emocions en moments durs com la pèrdua de la vida.

Àlex Rigola presenta un espectacle marcat per la balança entre el pessimisme i el positivisme d'encarar la mort. Una balança que amb el pes de frases cèlebres, el discurs del Dr. Benito i la capacitat d'Alba Pujol d'alliberar-se, es decanta pel positivisme. L'espectacle amb més aires de TedTalk o de ponència que de drama, és una conversa que navega entre la profunditat filosòfica i la delicadesa del tema on Pep Cruz pren el paper de psicòleg progenitor en una teràpia col·lectiva pel públic i individual per Alba Pujol. Els dos actors es mouen dins d'una escenografia senzilla que cavalca al ritme de les projeccions a la pantalla. Una escenografia amb identitat "Max Glaenzel": simple, antibarroca i amb elements desmarcats del conjunt, com hem pogut veure recentment a "La casa de les aranyes" amb la motocicleta i en aquest cas, a la Beckett amb una planta il·luminada, una planta que dóna vida, que forma part d'un cicle de quatre estacions.

Està en les mans d'un mateix la capacitat de convertir un moment trist en art i allunyar-se dels pensaments pessimistes com ho fan els dos actorassos, els quals demostren una gran complicitat entre els dos, tot i l'arriscada proposta per Pep Cruz d'encarnar un familiar tan proper i perdut recentment. En definitiva, una mirada entusiasta a la vida, lluny de l'individualisme i amb els braços oberts a formar part d'un gran col·lectiu.

Torna el tema de la mort en el cicle de La Sala Beckett.És un projecte de teatre documental d’Àlex Rigola que m'ha agradat més que l'altre obra del mateix cicle. Aquest cop toca preparar-se per emocionar-se des de l'inici a final de l'obra.

Al sortir, em vaig preguntar com és per l'Alba Pujol presentar aquest paper tan personal un dia i l'altre, recordant la mort del seu pare. Però hem de pensar que al parlar-ne, trobem que és més fàcil quan arriba aquest moment.

La proposta és senzilla, ja que tenim una taula i una projecció de temes, frases, paraules i unes projeccions. També em va cridar l'atenció una planta (petita palmera) a un costat de l'escenari. Creia que trobariem algun moment (amb la il·luminació o per algun moviment) representaria quelcom. Però aquesta 'inicial' sencilleza és més que suficient per emocionar-nos durant tota l'obra.

Amb les ganes i la il·lusió de treure els tabus, ens proposen parlar de la mort. Sense cap mena d'esperitualitat, sense ser una llicó o acompanyat el dol dels que queden. El que hem vist, és d'una forma molt natural com assumim aquest nou estat sense caure en el sentimentalisme.

Parlem de la mort sense cap feblesa, això és un dels motius que m'ha agradat aquesta proposta. Tot i tenir-la molt present a vegades no en parlem fins el moment exacte en que ens acomiadem. Parlem de què queda. Aquell moment en què veiem que els projectes de futur queden trencats. El record és el que queda, però també les ganes d'estimar i de perdonar i veure el sentit de les coses.

He sortit del teatre amb un raig d'esperança, en què aquest tema es tracta amb naturalitat. I així ho hem fet a l'hora de sortir del teatre. Tot i que les morts que hem comentat no s'ha produït per culpa d'una malaltia sinó per les ganes (a vegades dures) de voler deixar-ho tot i trobar-te amb la mort.

Esperò amb ganes la següent proposta que parli de la mort, ja que això me'n recorda que existeixo. La tinc a tocar i no la volem ignorar. No parlar-ne no vol dir que no vindrà.

Podeu veure la resta de l'opinió en el següent enllaç.

La mort és un tema que mai ve de gust com a espectador. No obstant això, és tan inevitable de tractar en la ficció com d’esquivar a la vida real. És precisament aquesta una de les claus del nou espectacle dirigit per Àlex Rigola: una corprenedora escenificació de diàlegs de la vida real d’un moment familiar on la mort és tan present com la vida. Aquestes converses on l’actriu Alba Pujol parla amb el seu pare malalt terminal de càncer de pulmó, representades en escena per ella mateixa i l’actor Pep Cruz (encarnant al pare), tenen una força escènica i tanta veritat que commociona. La proposta juga (amb tacte) amb un material molt delicat com personal que, en un inici, genera una certa tensió en l’espectador. Conté una valentia i una puresa vivencial difícil de pair. Però, un cop assumida la seva idiosincràsia, endinsats en el seu univers, relaxats per un humanista sentit de l’humor, és impossible no caure rendit als consells, les reflexions i les diferents perspectives sobre el món, la vida, la mort i nosaltres mateixos que l’espectacle planteja. Emotiu, intel·ligent, brutalment honest, sanador, despullat malgrat la recreació, el muntatge és un exercici profund, impactant i inspirador que no renuncia a una certa senzillesa que li resulta molt útil. Especialment, val la pena destacar el vídeo on el metge Enric Benito dedica unes paraules al malalt; tanta saviesa resulta colpidora.

Una altra vegada, Rigola tria el camí menys gastat per crear una ficció, i s’agraeix que entre tantes propostes convencionals (en el millor i en el pitjor dels sentits) una figura com la de l’ex-director del Lliure, que participa de l’escena teatral mainstream barcelonina, se submergeixi en formes menys evidents d’explicar una història.

En aquest cas, el canal és el testimoniatge de vida, la ficcionalització de les converses reals entre el propi Rigola i l’historiador Josep Pujol (pare de la protagonista de l’obra, Alba Pujol) al voltant de la mort i del llegat ètic i vital que un pare pot deixar a una filla. No hi ha una voluntat universalitzadora en la proposta, sinó el final d’UNA vida i la capacitat per a treure’n conclusions, la mirada de qui mor i l mirada del qui es queda.

La posada en escena és, aparentment senzilla, perquè procura transmetre amb fidelitat les paraules de Pujol i les de la seva filla, una Alba Pujol brillant que troba l’equilibri perfecte entre dues identitats tan confuses com la de la filla de Pujol i la de l’actriu que interpreta la filla de Pujol. Passeja per la corda fluixa durant hora i quart sense caure en la trampa del sentimentalisme ni en a temptació d’atrapar l’espectador en la xarxa dels baixos instints. Pep Cruz és el pare, que llegeix i no diu les paraules de Pujol. Les preguntes de Rigola es projecten ala pantalla, que també servirà per complementar l’entrevista amb dos documents audiovisuals contraposats quant al contingut que miraran d’oferir pistes al públic pe a que aquest pugui fer-se preguntes encara més ben fetes.

En una entrevista reciente, Àlex Rigola vino a afirmar que las enseñanzas de vidas anónimas tenían tanto valor como las de los personajes de Shakespeare. Seguramente esté en lo cierto. Y es justamente aquí donde radica la belleza de la obra que dirige: la proximidad humana. Y más en lugar tan común como es la muerte, que, contra pronóstico, hasta ha llegado a alcanzar al mismísimo Punset.

En Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, Pep Cruz y Alba Pujol escenifican y nos comparten, en un acto generoso y a la vez, autocomplaciente, la sabiduría transmitida en los últimos meses de vida de Josep Pujol, padre de la actriz. Aunque el texto arranque con un desgastado discurso moralista y la correspondiente colleja al gremio bancario -¡menuda originalidad!-, luego avanza sinuosamente por los meandros de la vida, la muerte y la enfermedad. Pese el calado de la situación, el drama se sostiene con humor, evitando lo que, por proximidad familiar y temporal -el fallecido traspasó a finales del año pasado-, podría fácilmente haberse convertido en un streptease emocional o en una mera terapia psicológica.

Sin embargo, la intensidad está bien calibrada hasta el punto de darle la vuelta y convertir una obra de muerte en una oda a la vida. Y es que, según nos cuentan, Josep Pujol dio a sus allegados ejemplo de una buena muerte. Y ahora, esta experiencia se ha alquimizado en una performance. Para ello, han recorrido a algunos intelectuales como Jacques Lacan y también al oncólogo Enric Benito, que, con tan solo unos minutos de vídeo, muestra al espectador su insondable comprensión espiritual y biológica. Una exquisitez, una delicia de profesional -de quien, por suerte, encontramos más en youtube- en medio de una obra correcta, bien contenida, desdramatizada y profundamente humana.

Alex Rigola posa en escena les reflexions i converses que l'actriu Alba Pujol va tenir amb el seu pare en els seus últims mesos de vida. Una peça que sobretot desborda veritat i una tremenda valentia per part de l'actriu, que aconsegueix emocionar al públic per la seva sinceritat i fragilitat.

La proposta escènica és senzilla i sòbria en format de conferència. En la pantalla es projecten les preguntes que el director llança a Alba i al seu pare, conduint-nos a través d'aquest collage filosòfic ple de referents com ara Lacan, Sartre, els germans Cohen, Steve Jobs, Peter Handke i molts més. L'obra fa una dura crítica a l'individualisme, mostrant la vida, i fins i tot la mort, com una experiència col·lectiva.

Els dos intèrprets aconsegueixen transmetre la connexió que tenia Alba amb el seu pare, interpretat per Pep Cruz, qui realment és l'únic intèrpret que no es representa a si mateix. És per això que porta un guió a la mà, com si d'una lectura dramatitzada es tractés, i encara que pràcticament no fa ús d'ell sembla que Rigola tracta de recalcar així la sinceritat de la proposta.

L'obra tanca amb el poema de Peter Handke que diu “cuando el niño era niño, tiraba una vara como lanza contra un árbol y ésta aún sigue ahí vibrando”. Sens dubte Alba Pujol continua vibrant a l'escenari, i per com ho fa esperem que continuï fent-ho per molt de temps.

És difícil pensar amb alguna persona que mai s'hagi qüestionat què significa la vida? Tanmateix és impossible deixar-ho de fer. Àlex Rigola posa la mort al teatre per parlar-ne, com ve diu: coneixem molt poc de la mort, i és allò que més ens condiciona al viure. Un projecte que porta implícita la reflexió.

Una proposta delicada, que porta a l’escenari les converses reals de l’actriu Alba Pujol amb el seu pare Josep Pujol en l'últim cicle d’un càncer terminal. Saber que moriràs i poder reflexionar-ne és quelcom difícil d’imaginar, però a la vegada és el testament més sincer. Un peça que s’allunya de les emocions que acompanyen aquesta pèrdua, i que crida que no és necessari arribar als últims dies per ser capaç de reaccionar i viure la teva vida.

Josep Pujol ens arriba com una persona amb humor, crítica i entusiasta, aconsegueix deixar la seva fi en segon pla, i parlar del que realment ell defensa com important: el col·lectivisme, la humanitat,..., defineix la vida com allò que et permet canviar. Tot això dóna el to a l’obra, entre una petita pinzellada de conferència, i una conversa de bar. Rigola construeix a partir dels retalls de converses, i també en fa una bona moderació, busca temes, però no respostes, això ho deixa a les mans del pare i la filla.

Pep Cru i Alba Pujol aconsegueixen crear gran sinergia en l’espai, no només amb les paraules, sinó amb els gestos i les mirades. Conscients d’ells mateixos i del seu paper, aporten gran sinceritat.

Potser no és la mort la gran incògnita, sinó la vida...

Aquesta producció obre la porta a una reflexió sobre una vida i també sobre la pròpia mort. En aquest espectacle es mostra al públic les darreres converses que van mantenir el director de l’obra, Àlex Rigola, i la dramaturga Alba Pujol, amb el pare d’aquesta, el professor d’economia Josep Pujol, durant les sessions de quimioteràpia dels últims mesos de la seva vida. Al text se’ns trasllada, per començar, a un joc proposat per Rigola en què Pujol havia de parlar sobre uns conceptes concrets, podien ser definicions o allò que li vingués al cap. Conceptes com l’amor o la història, entre d’altres, i també reflexions sobre com actuar per tenir una vida millor, quins eren els retrets que es feia el pacient i quin records guardava amb un somriure.

A dalt de l’escenari Pep Cruz, donant vida a les paraules de Josep Pujol, i Alba Pujol, fent d’ella mateixa. A la pantalla, imprès en lletres, els conceptes que llençava Rigola durant les converses.

El que cal destacar per sobre de tot d’aquesta obra és la valentia – i també generositat- d’Alba Pujol per compartir amb el públic uns moments tan delicats i íntims, converses crues i també divertides que van passar durant els darrers dies de vida del seu pare.

Per un costat, podem riure de discussions que tenien sobre el futur laboral d’una dramaturga com ella –ell sempre va voler que fes un espectacle de pallassos-, però, per l’altre, també estem presents quan parlen dels records mutus que tenen de la seva relació i que repassen a la consulta, o quan parlen de com serà el funeral de Pujol, cada vegada més a prop. És ben bé una intromissió en la seva vida personal, en la seva intimitat, com si miréssim pel forat del pany de la porta on estan reunits conversant. I això crea pudor, angoixa, dolor i també complicitat. Tot alhora. Perquè sentim empatia per un i altre davant les seves reflexions i les seves pors. Perquè somriem quan veiem quina complicitat tan especial han forjat amb el pas de la vida. Perquè envegem com afronten un moment tan dolorós.

Tot i que és un text punyent i dur, hi ha moments divertits, on s’escapen riures i somriures, un reflex de la vida. I també hi ha moments que s’encallen en la narració, un exemple és un vídeo d’un metge que surt al muntatge teatral, en el contingut és important, però que es fa massa llarg per l’espectador que arriba a desconnectar davant d’un discurs llarg i monòton.

Difícil tasca per Pep Cruz la d’interpretar al pare de la seva companya d’escenari, però passa l’examen amb nota, la química i l’afecte entre tots dos és palesa des del primer moment. Es nota la complicitat i l’estima, i això fa que el públic connecti més amb tots dos i la seva història.

La posada en escena és sòbria i acurada, tal i com ha de ser. La força d’aquest espectacle és en el text i en les emocions que transmeten els seus intèrprets, i no es necessita res més.