Àngels a Amèrica

ÀNGELS A AMÈRICA: 1. S'ACOSTA EL MIL.LENNI

Encara tenim fresc en el record, aquesta primera part de la peça del dramaturg nord-americà Tony Kushner, que va ser l’espectacle que va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya el 12 de novembre de l’any 1996, i que a nosaltres ens va impactar moltíssim. La segona part no va poder ser realitzada per motius merament polítics que van portar a la destitució de Josep Maria Flotats al capdavant del TNC.

Enguany, amb motiu dels 25 anys de la publicació del text, el Teatre Lliure ha programat aquesta peça magistral sota la direcció de David Selvas  amb Pere Arquillué, Vicky Peña, Oscar Rabadan i la Kompanyia Lliure.

A mitjans dels anys 80 els ciutadans nord-americans vivien en un constant estat de negació sexual i a l'obra els veiem reflectits en Roy M. Cohn (Pere Arquillué), un influent advocat que nega la seva homosexualitat afirmant que és un hetero que de vegades, té relacions amb homes, i d'altra banda en Joe Pitt (Eduardo Lloveras) que no vol assumir la seva condició sexual contrària a la seva religió.

En l'extrem oposat dos personatges que reconeixen obertament la seva condició sexual, Prior Walter (extraordinari Joan Amargós) i el seu company Louis Ironson (Joan Solé), mantenen una relació de parella que queda profundament afectada quan Louis no pot afrontar el patiment i la degradació de Prior, la persona que estima, que ha estat declarat malalt terminal de la sida.

Completen el repartiment, una magnifica Julia Truyol en el paper de Harper, la dona de Joe, addicta a les pastilles i que viu en un constat estat d'al·lucinació, Vicky Peña, a la que quasi no podem reconèixer en el moment inicial, caracteritzada de rabí, i que després interpreta a Hannah Pitt la mare de Joe,  que arriba a Manhattan disposada a "salvar" al seu fill de la depravació que implica la seva declaració d'homosexualitat. Oscar Rabadan que interpreta diferents papers (metge de Roy o avantpassat de Prior entre d'altres), Claudia Benito que és "l'agent de viatges" de Harper, al fantasma d'Ethel Rosenberg o a un altre dels avantpassats de Prior i Raquel Ferry, l'enfermera de Prior que apareix com un àngel a l'escena final.

Menció a part mereix Quim Avila que interpreta el paper de Belize, un personatge que fa aparèixer el racisme a escena i que segons el nostre punt de vista ha tornat a generar una absurda polèmica al voltant de què l'actor que l'interpretava no es de pell negra. (curiosament amb altres propostes recents, com per exemple OTHELLO de Les Antonietes, ningú va dir ni "mu".). Sembla que alguns sectors de la "cultura" tenen interès en carregar les tintes en tot allò que fa referència a la programació que Lluís Pasqual va dissenyar pel Teatre Lliure. Per nosaltres aquest jove actor, Quim Avila, interpreta magníficament el seu paper de Drag Queen que és infermer professional, i a nosaltres ens importa ben poc el color de la seva pell.

La traducció i adaptació de la peça, d'Albert Arribas, s'ha fet reduint sensiblement la durada original que és d'unes quatre hores cada part. En aquesta versió la durada és d'aproximadament dues hores i 20 minuts cadascuna.

L'escenografia de Max Glaenzel juga amb diferents espais que, en obrir-se, donen pas a les diferents escenes que s'entrecreuen i van construint l'obra, per donar pas a un espai obert quan les portes que separen els espais s'ensorren. Una posada en escena reforçada per imatges de vídeo gravades o transmeses en directe, on els mateixos actors intervenen des de la platea o des del fons de l'escenari.

Àngels a Amèrica és l'obra d'un dramaturg que vol parlar de tot, del poder, de l'amor, del racisme, de la religió, de la malaltia, de la mort, de la justícia, .... i ho fa en un escenari marcat pel triomf polític del conservadorisme més radical. Un escenari que tot i estar situat a mitjans dels anys 80, ens recorda en molts moments la societat actual.

Una obra que barreja situacions reals amb al·lucinacions i els somnis dels personatges i que ha estat, al nostre entendre, magníficament resolta de la mà de David Selvas. Unes bones interpretacions, l'esmentada escenografia, la il·luminació de Mingo Albir, el so de Damien Bazin, la caracterització d'Ignasi Ruiz, el vídeo de Joan Rodon, o el vestuari de Maria Armengol i Clara Peluffo, han contribuït a aixecar una magnífica proposta.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

___________________

ANGELS A AMÈRICA: 2. PERESTROIKA

Hem sortit molt satisfets del Teatre Lliure després de veure i viure la segona part de la peça ÀNGELS A AMÈRICA, una part on les al·lucinacions conviuen amb la realitat dels protagonistes. Una posada en escena sorprenent i encertadíssima amb unes interpretacions magnífiques. Amb un caire molt més simbolista que la primera part, està farcida de moments realment onírics.

Ens trobem davant una escenografia que sembla exactament igual que la que vam deixar ahir, únicament ha canviat el gruix de les volves de neu, i la bandera de la Unió Soviètica, que projectada a la pantalla, presideix l'escenari.

En aquesta segona part, PERESTROIKA, l'epidèmia de sida ha progressat, però sembla intuir-se una petita llum “al final del túnel”. La malaltia fa modificar l'entorn dels que la pateixen, i veiem dibuixats encara més clarament que ahir, els personatges que conformen la diversitat de la societat nord-americana, jueus, mormons, negres, poderosos ... un retrat magnífic. Una recerca d'esperança a través dels somnis i les visions que conviuen amb els arguments polítics.

La malaltia continua marcant les vides de Roy Cohn (brillant Pere Arquillué) i Prior Walter (un convincent Joan Amargós), però evolucionen en sentit contrari. El primer disposa dels diners i les influencies per aconseguir la medicació que, encara en fase experimental, pot frenar la malaltia. Un advocat hipòcrita que manega els fils del poder fins i tot des del llit d’un hospital.

El segon està a casa seva sense cap bri d'esperança i lluitant per aconseguir una mica més de vida. Lluita contra les seves al·lucinacions i no vol assumir el rol de profeta que li hi ha atorgat l'àngel volador, una magnífica Raquel Ferry, que ens ha deixat bocabadats amb la seva interpretació molt propera al circ. Un àngel que qüestiona al mateix Déu i la seva obra.

Destaca amb llum pròpia, i de fet esdevé protagonista quasi absolut d'aquesta segona part, el personatge de Belize, interpretat magistralment per Quim Avila. Una interpretació que ha estat capaç de transmetre la tendresa i la rebel·lia, l'amor i l'odi i el petit punt d’humor que endolceix la cruesa del que estem veient.

Vicky Peña ens ha enamorat amb la seva interpretació de Hannah Pitt, que com diu Prior és "la mare de l'amant del meu examant", sense deixar d'esmentar la seva aparició en el moment inicial d'aquesta segona part, assumint el paper del bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que viu astorat la seva desintegració.

En aquesta segona part pràcticament desapareix d'escena Oscar Rabadan (una llàstima) i l'actriu Claudia Benito es transforma en el personatge d'Ethel Rosenberg esperant la caiguda i mort del seu botxí, en Roy, que fins i tot, en el moment previ a la seva mort, juga amb ella i els seus sentiments.

Harper Pitt (Júlia Truyol) continua buscant el seu lloc en el món després de la ruptura del seu matrimoni. La seva intervenció final quan ha decidit marxar i abandonar un marit que li suplica tornar, es magnifica.

Louis Ironson (Joan Solé) i Joe Pitt (Eduardo Lloveras) han iniciat una relació que no els durà enlloc. Tots dos se senten culpables d’haver abandonat les seves parelles i Louis no pot acceptar que Joe hagi estat el protegit d’un personatge tan menyspreable com Roy. Tots dos intentaran tornar amb les seves parelles, però tots dos han fet tard.

A l'última escena, han passat cinc anys, Roy és mort i Prior sobreviu. Ha caigut el mur de Berlín i queden en l'aire algunes incògnites sobre l'esdevenir polític del món.

Una magnífica proposta que adaptada per Albert Arribas i sota la direcció arriscada de David Selvas ens ha agradat molt poder veure. Complementant la informació de l'entrada de la primera part, ens agradaria comentar la participació de Pere Faura en la coreografia i de Pere Jou en la direcció de cant.

La versió del National Theatre, d'aquesta segona part que vàrem poder veure el novembre del 2017 als cinemes Yelmo, ens va agradar moltíssim, però creiem sincerament que aquesta versió de David Selvas, no es queda pas enrere i en molts aspectes la supera.

Felicitats a tots per la feina feta i llarga vida teatral a tots i cadascun dels integrants de La Kompanyia.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

 

M'ha costat començar a escriure sobre Àngels a Amèrica, vaig entrar dins d'un món d'on m'està costant sortir. I es que la Kompanyia Lliure té un talent i una presència escènica que atrapa.

Se'ns presenta un dels textos més emblemàtics i apassionants del segle XX d'una forma innovadora, fresca i molt atrevida de la mà de David Selvas en format díptic.

Tot el conjunt forma una catarsi teatral de luxe, quatre hores intenses de goig escènic. Això si pots veure les dues parts seguides, però en el meu cas van ser separades i vaig sentir el següent.

La primera part és una presentació de la situació i dels personatges. Una història crua, freda i dura que t'arriba a transmetre veritable por per la intensitat dels fets que s'estan narrant, afavorit per l'ús dels recursos escenogràfics utilitzats magistralment, com l'audiovisual, els fums i la il·luminació.

No negaré que aquesta primera part de S'acosta el mil·lenni em va deixar amb mal sabor de boca pel nus a l'estómac que em va crear, cosa que m'apassiona haver arribat a sentir gràcies al teatre. I es que connectes tant amb la situació dels personatges que ho passes tu malament sentint el seu dolor. Així, amb la intriga de resoldre aquest nus i veure el desenllaç, desitjava veure el Perestroika, i va ser la guinda del pastís d'aquest fascinant muntatge.

Perestroika, la segona part, és la catarsi. Viatgem al cel, al cap del Prior, ballem Queen, volem amb els àngels i patim de primera mà la catàstrofe de la Sida. Àngels a Amèrica és un text digne de degustar, s'ha de viure, i aquesta aposta del Teatre Lliure és excepcional. Els monòlegs finals que fan la Júlia Truyol i el Joan Amargós són bellíssims i uns dels moments que més he gaudit dins d'un teatre, i és això, com diu el Prior "El món només pot anar cap endavant", i espero que aquesta Kompanyia ens segueixi fascinant dins o fora del Lliure.

Llegeix-la també al meu Grito Pelao!

Àngels a Amèrica com a profecia, o com a sortilegi, o com a visió. Hi ha textos que tenen la capacitat de quedar-se arraulits dins el repertori internacional per a reaparèixer, quan cal, en forma de reverberació o de presència amb poder per a donar llum a un moment donat de la història. En aquest cas, el miracle consisteix en la facultat de prefigurar unes circumstàncies que descriuen el nostre present.

David Selvas proposa una posada en escena perspicaç en què l'Amèrica moribunda de Kushner és també el germen de l'ascens del neocapitalisme liderat per Reagan i Thatcher que començava a arrasar els avenços socials assolits les dues dècades anteriors. La SIDA com a epidèmia, com a plaga i com a símptoma del mal.

Els àngels de Selvas proposen una restauració de l'allò hum, a través de l'acceptació de sí mateix i dels seus propis límits, de la pròpia malaltia, de l'acceptació del dolor i del mal, el què permetrà veure els àngels de què parla Kushner. Hi cap la comèdia negra, l'al·lucinació surrealista, l'èpica i la intimitat més fonda.

Grans moments de Pere Arquillué, amb un domini del tempo i de l'art de dir la paraula just quan toca. I bon Joan Amargós, a qui ens agradaria tornar a veure d'aquí a deu anys, amb deu anys més a les espatlles.

Àngels a Amèrica creix, i la Kompanyia diu adéu amb honors de companyia gran i amb l'honor d'haver-se acarat a un dels cims de la dramatúrgia americana contemporània.

Recuperar Àngels a Amèrica després de 22 anys, i fer-ho en la seva totalitat -encara que sigui de forma abreujada-, era un deute pendent i quasi una obligació. El text de Tony Kushner és una obra descomunal, enorme, un autèntic cim de la dramatúrgia de finals dels segle XX. En aquest díptic es fa una radiografia dels Estats Units de l'era Reagan, tocant temes com la SIDA, les lluites de poder, l'ascens dels yuppies, la barreja de religions o l'amenaça del conservadorisme més extrem, que en realitat estava preparant el camí a empresaris com Donald Trump. Un fresc molt aconseguit d'una època que, en alguns aspectes, s'assembla força a l'actual...

A Barcelona vam gaudir d'un primer acostament a aquest gran díptic, i va ser precisament a la sala tallers del TNC, quan el teatre encara no estava a punt per a l'estrena. Flotats ens va brindar la oportunitat de conèixer a Kushner, cosa que sempre li agrairé, i va aconseguir un repartiment que avui encara resulta insuperable: Pou, Madaula, Orella, Arquillué, Munt, Carulla, Borràs... Si a això hi sumem la brillant idea escenogràfica de convertir l'escenari en una rèplica del cementiri jueu de Praga, podríem dir que el llistó estava molt alt i el repte del Lliure havia de competir d'entrada amb un referent que forma part de la història del nostre teatre. Tot i així, s'havia de fer... i el resultat ha estat més que satisfactori, tot i que s'hagi vist envoltat per la polèmica (actualment és quasi obligat tenir polèmica per aconseguir una certa notorietat) i hagi tingut alguns petits desajustos que ara passo a desgranar.

Vagi per endavant que la direcció de David Selvas em sembla la més madura i rodona que li he vist fins el moment. Sap com dotar de ritme i nervi una obra dramatúrgicament molt complexa, aconsegueix resoldre molt bé algunes escenes i integra perfectament les noves tecnologies a una proposta moderna i actual... tot i que també haig de dir que ha tingut alguns errors de càsting (la majoria d'actors de La Kompanyia Lliure no tenen l'edat adequada pels seus personatges) i que a vegades abusa de l'ús de la música i els efectes. La polèmica de l'actor negre la deixarem a part, perquè crec que ja se n'ha parlat prou i tothom ha pogut dir la seva...

Però ja sigui amb petits desajustos, o amb alguna injusta comparació amb la representació del 1996, l'espectacle funciona i convenç. L'escenografia és força interessant, les aparicions de l'àngel resulten espectaculars i els recursos del teatre brillen en una obra que realment els necessitava. Tampoc puc deixar d'esmentar les grans interpretacions de Pere Arquillué -ara en el rol de Roy Cohn- i Vicky Peña; la més que convincent interpretació de Joan Amargós en l'exigent paper de Prior Walter, i l'esforçada actuació de la resta del repartiment. És cert que a alguns actors els personatges els hi van una mica grans, però cal dir que s'esforcen de valent per anar ajustant la mida... cada dia una mica més. En definitiva, un espectacle que potser no ha superat expectatives però que ha estat molt dignament representat, sobretot tenint en compte la complicació i la magnitud del projecte.

Àngels a Amèrica és una colossal obra escrita per Tony Kushner sobre l'epidèmia de la SIDA en la comunitat gai nord-americana dels anys 80. Escrita en dues parts, aquesta adaptació ha optat per reduir la durada d'ambdues per fer-la més “digerible”. En qualsevol cas, l'extensió de l'obra permet el desenvolupament d'uns personatges amb uns arcs dramàtics increïbles.

Es tracta d'una història coral que presenta diverses línies argumentals. Partint de la relació de dos homes, un dels quals és diagnosticat de SIDA, l'obra introdueix diverses subtrames que posteriorment es creuen entre si. Així, coneixem a un ampli ventall de personatges representat per un elenc d'actors que, malgrat cometre el greu error de invisibilitzar a una minoria social representada en l'obra, donen vida a uns individus plens de matisos.

Són els encarregats de posar sobre l'escenari temes tan universals com la justícia, la religió, l'ètica, l'amor, la culpa, la bogeria, la lleialtat, el racisme i un llarg etcètera. Aquesta obra és tan ambiciosa i enorme que el propi director, David Selvas, la defineix com “una de les catedrals del teatre contemporani” i crec que no podria definir-se millor.

Més enllà d'un retrat generacional sobre la SIDA, Àngels a Amèrica és un cant a la voluntat de viure. Els seus personatges lluiten per sobreviure en un món on les normes (ja siguin jurídiques, religioses o amoroses) estan en conflicte directe amb les seves identitats. Per això, en plena època Reagan, somien amb l'arribada del nou mil·lenni i amb una societat on aquestes rígides parets caiguin, literalment.

Però les parets no només cauen metafòricament sobre l'escenari, també hi ha un joc constant amb la ruptura de la quarta paret. A través de discursos directes al públic, diversos diàlegs des de les butaques i l'exhibició constant dels camerinos on els actors descansen, l'obra ens recorda que estem davant una representació teatral.

Les escenes que pertanyen a la ment dels personatges són nombroses. Com és el cas de Prior i les aparicions de l'àngel, Harper i els seus deliris escapistes o Roy i les seves converses amb la difunta Ethel. D'aquesta manera, la imaginació o la capacitat de crear es presenten com un arma de doble tall a l'hora d'escapar cap endavant i construir la nostra pròpia realitat.

Totes aquestes escenes oníriques estan perfectament construïdes gràcies a unes interpretacions magistrals i un desplegament de mitjans capaç de deixar sense respiració a qualsevol. Efectes especials, una selecció musical que funciona a la perfecció i projeccions de vídeo tant en directe com en diferit ens recorden que els límits de l'espai escènic són inexistents.

Aquesta immensa obra d'art arriba directa al cor dels espectadors per recordar-los que l'impuls de progrés és inherent als éssers humans i que quedar-se quiet no només és impossible, sinó que a més, no serveix per a res. Perquè com diu el propi text “el món sempre va cap endavant”.

Darrerament, és difícil parlar d’un treball de la Kompanyia del Lliure sense fer menció a alguna de les polèmiques en les quals, per desgràcia, s’han vist immersos. No obstant això, sent justos, si ens atenim a la qualitat artística dels seus muntatges, al seu talent interpretatiu i la seva professionalitat com intèrprets, no els hauríem de dedicar més que elogis, deixant apart les controvèrsies. En concret, aquest Àngels a Amèrica suposa, finalment, un comiat precipitat del grup però també el cim de la seva trajectòria i l’assoliment d’una fita ambiciosa de la qual han sortit més que ben parats. L’obra és un díptic memorable que conté tot el dany que la SIDA, la religió i la política van fer al col·lectiu gai en el context nord-americà dels anys 80 per conduir-nos a una bella i necessària catarsi col·lectiva. El seu director, David Selvas, ha sabut captar aquest esperit reivindicatiu, a més, de saldar amb dignitat el deute pendent que el teatre català tenia amb la segona part d’aquest espectacle. La Kompanyia, amb una entrega encomiable i ajuda dels veterans Pere Arquillué, Vicky Peña i Òscar Rabadan, pot estar orgullosa d’haver dut a terme la proesa de fer funcionar aquest immens, en molts aspectes, inabastable text de Kushner. Cert és que ha estat un error no haver comptat amb la col·laboració d’un actor negre pel paper de Belize per una qüestió de sentit comú i justícia social i que, potser, la falta d’un autèntic gran pressupost fa que, en algunes escenes, manqui espectacularitat. Tot i això, el conjunt conté molta emoció i moments d’una bellesa inoblidable com, per exemple, totes les aparicions de l’àngel (Raquel Ferri). Es tracta, en definitiva, d'una proposta que, per molts motius, recordarem durant dècades. Gràcies, Kompanyia.

Quan va sortir la programació del Lliure, “Àngels a Amèrica” va ser una de les primeres propostes que vaig seleccionar d'anar a veure. No me la volia perdre, en tenia moltes ganes tot i que no he vist cap de les versions que s’han estrenat durant tots aquests anys (sèries, teatre,...).

“Àngels a Amèrica” és una obra de teatre del dramaturg i guionista nord-americà Tony Kushner. Està dividida en dues parts: “S’acosta el mil·lenni” i “Perestroika”. L’obra original te una durada aproximada d’unes set hores, la versió que es pot veure al Teatre Lliure ha estat reduïda a unes quatre hores.

Penseu que el que llegireu és la recomanació d’algú que no ha vist, ni llegit cap versió d’aquesta obra,  per tant el que he escrit es basa principalment en opinar sobre el que vaig sentir, el que em va transmetre aquest muntatge, el que m’ha mancat i el que no he acabat d’entendre.

La primera part “S’acosta el mil·lenni” em va agradar moltíssim, la segona “Perestroika” , molt més farcida de simbolismes i escenes del tot surrealistes, em va costar molt més d’entendre. Em va costar d’entendre, perquè, segons la opinió d’un bon amic, que ha llegit el llibre, ha vist la sèrie i ha vist l’obra, l’adaptació de l’obra i la retallada que fa l’Albert Arribas han estat la causa de que moltes de les escenes de l’obra i l’evolució d’alguns dels personatges, jo no les acabés d’entendre.

I és que jo em pregunto...,en quin moment i perquè la mare d'en Joe Pitt canvia la seva actitud envers al principi?

 I posats a fer una obra maratoniana, perquè aquesta retallada?

I perquè el paper de Belize, amb tanta importància dins de l'obra i escènicament ,no l’ha interpretat un actor negre?

Hi havia necessitat que el personatge de Harper Pitt fos tan exageradament còmic en algunes escenes?

Punts a millorar : Més fluïdesa entre escenes. Millorar el to i la projecció de les veus d’alguns actors. Deixar una mica de banda l’humor i no banalitzar amb un tema tan seriós com és el de la Sida.

Punts a destacar: El tema principal (la malaltia, les seves conseqüències i de com cadascun afronta la seva sexualitat)  i els subtemes que l’envolten (política, església i societat). Una posada en escena magnífica. Una escenografia molt ben adaptada a les exigències de l’autor. Que tots els actors principals representin a un o més d’un personatges secundaris. El joc de gèneres entre femení i masculí, indistintament del sexe que representen. Destacar la frescor i el gran treball interpretatiu dels integrants de la Kompanyia Lliure, i les incommensurables actuacions de Pere Arquillué en el paper de Roy Cohn (un personatge real) , Vicky Peña en el paper de Hannah Pitt i Joan Amargós en el paper de Prior Walter.

Tot i que el missatge final de l’obra és esperançador i ple d’optimisme (Prior Walter segueix viu,  aconsegueix conviure amb la Sida), és evident que encara falta molt camí a recórrer. Perquè encara que creiem que avui en dia el tema de la Sida està controlat, malauradament segueix sent un dels problemes més greus dins de la salut pública en molts països del món.

****/***