Sílvia Moreno Palomar

Tothom busca el seu lloc. Viure en una ciutat, un país o un lloc concret durant molt de temps, fins i tot des del naixement, no significa gaire quan no se sent com el teu lloc al món. Aquesta obra aprofundeix una mica en aquest sentiment, especialment per part dels immigrants de primera o segona generació, amb el qual tot i haver crescut en un país concret a vegades, encara, se senten exclosos o marcats per no formar part del suposat germen nadiu de la societat. La Geneviève és un advocada, mediadora de conflictes, que, tot i la seva integració des de nena al Canadà, encara se sent senyalada com a francòfona dins d’una societat que no és la seva. […]

Acostumem a pensar que el dia que morim no deixarem res per fer o arreglar, especialment pel que fa a les relacions personals. Resoldre els “assumptes pendents” abans que tot s’acabi sembla una bona manera de tancar l’etapa vital. És, més o menys, el que impulsa a Louis a tornar a casa de la seva família després d’anys d’estar-ne allunyat, per raons de feina o malestar familiar. Ell mateix ho explica a l’inici amb un monòleg: desnonat de la vida, decideix tornar per última vegada a casa i veure a la seva mare i els seus germans i, així, intentar deixar-ho tot sense malentesos i amb un somriure familiar. Estava clar, només començar, que no seria una acció tan fàcil. […]

Si éreu fans de “Vinagre”, la sèrie d’esquetxos que va produir fa uns quants anys TV3 i que protagonitzaven Clara Segura i Bruno Oro, no cal que busqueu més, perquè aquesta obra ens retorna a aquella època daurada d’humor avinagrat. Divertida i enginyosa, aquests serien els principals objectius d’aquesta producció. A través del fil conductor d’una història d’amor peculiar i una distopia tecnològica, com és la desaparició de la cobertura a nivell mundial, aquesta obra ens marca un camí farcit d’entrebancs i sorpreses protagonitzades per alguns dels personatges habituals de la comèdia -que no desvetllaré-. Personatges que només veure’ls provoquen un somriure basat en el record, que augmenta amb la posada en escena en aquesta realitat distòpica que ens proposen. […]

Aquesta producció obre la porta a una reflexió sobre una vida i també sobre la pròpia mort. En aquest espectacle es mostra al públic les darreres converses que van mantenir el director de l’obra, Àlex Rigola, i la dramaturga Alba Pujol, amb el pare d’aquesta, el professor d’economia Josep Pujol, durant les sessions de quimioteràpia dels últims mesos de la seva vida. Al text se’ns trasllada, per començar, a un joc proposat per Rigola en què Pujol havia de parlar sobre uns conceptes concrets, podien ser definicions o allò que li vingués al cap. Conceptes com l’amor o la història, entre d’altres, i també reflexions sobre com actuar per tenir una vida millor, quins eren els retrets que es feia […]

En el teu darrer sospir, abans de morir, podries dir que ha valgut la pena viure? Aquesta pregunta, i d’altres, arriben en algun moment al teu cap, sense avisar i en un moment, normalment, difícil i crucial. Als dos personatges d’aquesta obra, aquesta valoració personal se’ls hi presenta una determinada nit després d’un cúmul de conseqüències que els hi faran plantejar-se si fent balanç de la seva vida el resultat és positiu. Tot comença quan l’Helena, una advocada de divorcis, i en Bob, que malviu fent feines il·legals, es coneixen en un bar. Ella fa temps que trampeja amb una relació amb un home casat i, precisament, aquesta nit ha començat a plantejar-se una situació que li pot canviar la […]