Una mirada al trauma de la memòria
Encara que no ho sembli, el passat i sobretot la memòria ens persegueix. És igual els anys que hagin passat o com de tapats portem els ulls, en algun moment allò que va passar torna a la superfície i és impossible fer veure que no hi és, per molt que s’intenti.
La companyia Cultura i conflicte porten a l’escenari una nova proposta de teatre testimonial-documental, on expliquen un conflicte a través d’entrevistes amb els i les protagonistes amb l’ajuda d’intèrprets per donar vida a aquestes trobades i als seus relats. En aquesta ocasió, el viatge és a Xile, per parlar amb persones que van patir la dictadura de Pinochet, d’altres que van col·laborar i d’altres que, tot i no haver-la viscut en pròpia persona, en pateixen el trauma heretat de les seves famílies, d’una banda i de l’altre.
L’estructuració del relat i la manera de narrar-la son sorprenents i molt acurades. Els fets van calant en el públic que, sense adonar-se, va aguantant la respiració a l’espera de veure el desenllaç de la història. És cert que arriba un moment de l’obra que l’espectadora pot començar a deduir cap a on anirà tot plegat, però això no impedeix que es quedi atrapada entre la memòria, el dolor i el trauma de les persones que expliquen poc a poc com succeeix la història. El llenguatge directe i planer que es fa servir per traslladar els testimonis a dalt de l’escenari ajuda a connectar des del primer moment, fent que el pati de butaques es converteixi també en part de la conversa.
Marta Marco està esplèndida donant vida a Verónica Estay, els testimonis de la qual està basada aquesta producció. Trasllada, de manera creixent i palpable per al públic, el seu neguit, la seva incredulitat i la seva obstinació per saber la veritat de la seva família amb tota la seva interpretació, des de les paraules als seus moviment, passant per la seva mirada inquisitiva. Pep Cruz, que dona vida a diferents personatges, aconsegueix glaçar la sang a l’espectadora durant la interpretació d’un dels principals personatges, amb un posat i una veu freda i impersonal, que deixa de banda tota emoció per exposar -i justificar- accions de dubtosa humanitat. És en aquests petits moments de sociopatia, que Cruz deixa amb estupor al públic. Gemma Martínez i Erol Ileri acaben de completar un repartiment molt encertat.
Amb una escenografia molt modelable, l’estructuració de la narració combina la interpretació dels testimonis amb fragments de vídeos de les entrevistes originals. Els canvis de decorats ajuden a que el públic estigui situat en tot moment, que els salts en el temps i la narració endavant s’entenguin sense necessitat de sobreexplicar o matisar. Una construcció molt sensible, intel·ligent i detallada d’un tema complex, per tots els punts de vista i sensibilitats que s’han d’encabir i respectar.
És una història dura, que planteja reaccions contradictòries i replantejaments que potser eren impossibles abans de començar l’obra. Unes reflexions que enriqueixen al públic i, tot i que el deixin en mal gust de boca, també serveixen per veure més enllà dels propis pensaments i les pròpies experiències.