Sílvia Moreno Palomar

S’ha de ser molt hàbil per poder parlar de l’actualitat i fer una revisió de la història més recent (entesa com a esdeveniments ocorreguts en un termini d’un parell d’anys) des d’un punt de vista reflexiu i conciliador, sense exaltar-se ni buscar fer més sang. Jordi Casanovas té una destresa única en l’ús de les paraules, la construcció del text i l’elaboració d’una història com aquesta, que remou i fa ferida, però que també cura. Ens trobem en una sala on sis persones han estat convocades per formar part d’un mostreig demogràfic, a través d’un algoritme, que ajudarà a millorar la gestió política en cas que es torni a produir una situació d’emergència com la pandèmia del COVID. Del que […]

Fer riure és molt difícil, encara que no ho sembli. L’empatia pel drama sempre és més senzilla d’aconseguir, però trobar aquell punt de comicitat que connecti amb cada persona que conforma el públic és molt complicat. Aquesta obra és un exemple del treball exhaustiu i la creativitat que es necessita per aconseguir arrencar una rialla entre les espectadores. Apel·lant a la complicitat del públic per a la construcció de l’espectacle, aquesta producció es conforma per diferents segments on la improvisació és l’eix vertebrador. Cada escena és la narració d’una història que es va estructurant a través de frases, categories o informacions aportades per persones del públic. D’aquesta manera, els tres intèrprets que condueixen l’espectacle estableixen una relació directa amb cada […]

Com passa al text original, en aquesta versió del clàssic de Shakespeare Mercuci torna a robar el protagonisme a Romeu i Julieta, i molta de la culpa la té Guillem Balart que captiva i hipnotitza amb la seva presència a l’escenari. Però començo pel principi. Decidir fer l’enèsima versió de la història dels amants de Verona és agosarat, sembla que tot s’ha vist i explorat. En canvi, La Brutal ha decidit donar-li una altra volta amb l’objectiu d’apropar el text als més joves i ho aconsegueix amb escreix. Amb un repartiment ple de talent jove com a reclam i un muntatge frenètic i apassionat, les gairebé dues hores que dura la producció passen com un sospir, mentres et deixes endur […]

És una sorpresa agraïda que quan traspasses la porta del teatre la producció que està a punt de començar t’endinsi en la seva narrativa. I la companyia La Peleona ho té ben treballat. Actrius o personatges -a vegades la línia es fina i deliciosa- et fan entrar en un món de diversió i absurditat des del primer minut. Una introducció potent que ja et col·loca al costat pro-actiu del què estàs a punt de viure. A escena tenim a Déu -en femení-, el Diable, la seva filla Cristina i Nietzsche. Tots/es quatre amb la seva idea de societat ideal o perdurable, per dir-ho d’alguna manera. Mentre Déu i el Diable continuen les seves juguesques per esbrinar el camí que seguirà […]

Aquesta obra és com un cop a l’estómac, crua i forta. I així ha de ser, perquè el que explica, allò que ens narra la seva protagonista, no són flors i violes, és una realitat cruenta i més estesa del que es podria pensar. L’Andrea (Clàudia Melo) se’ns presenta a l’escenari com una nena que va creixent amb el temps i durant la seva evolució personal va intentant trobar el seu lloc. Durant el seu viatge se sentirà sola i que no és suficient bona per ser estimada, així anirà a parar a un cercle de males accions i males companyies, que la portaran a desfer-se de la seva essència per encaixar en les expectatives de tot allò que l’envolta. […]