Roser Garcia Guasch

Pere Riera va escriure aquesta obra fa 17 anys i, sense ser atemporal, no es marceix amb el temps ni s’allunya gaire d’una situació que podria ser molt actual. Pere Riera s’inspira en el moment en que veu com ensorren la casa on va néixer a Canet de Mar. Amb la casa desapareixen els records d’infància i adolescència, i tota la peça té aquest to nostàlgic que pot interpel·lar a tothom. És també gràcies a la naturalitat que desprèn el text, les interpretacions, l’escenografia (un elogi especial a Sebastià Brossa que situa tota l’obra en un terrat de poble de costa, on no hi falta detall: el terra inclinat cap al forat del desaigua, una petita habitació per la rentadora, […]

Vaig anar a veure Jauría amb certa recança ja que la víctima ha estat exposada a tots els mitjans d’Espanya i a un procés judicial obert i no teníem dret a la seva revictimització. Quin és el sentit de portar al teatre la reproducció d’uns fets tan reprovables i alhora tan escampats mediàticament? Tant ella com els seus agressors hauran d’haver donat el seu consentiment per pujar els seus noms i cognoms als escenaris. Jordi Casanovas és l’autor i dramaturg d’aquest documental sobre els fets ocorreguts durant les festes de San Fermin a l’any 2016. Hauria tingut l’impacte emocional, divulgatiu i educatiu si l’obra fos pura ficció i no la descripció d’uns fets reals coneguts per tothom? Probablement no. I […]

Albert Arribas és el dramaturg i director de Cadires (Les chaises), una peça de teatre de l’escriptor francès d’origen romanès, Eugène Ionesco, que juntament amb Beckett són els màxims exponents del teatre de l’absurd. Va ser escrita al 1952 i es va estrenar a Paris amb no gaire èxit un any abans que la coneguda Tot esperant Godot. Europa sortia de dues guerres mundials amb milions de morts, d’un moment en el que la cultura i les arts són un reflex de l’absurd de l’existència humana. Oriol Genís ens va enlluernar fa 4 anys amb el magnífic monòleg de Tarantino, Vespres de la Beata Verge i ja en fa dos que el teatre Goya es va posar dempeus per celebrar […]

El alimento de las moscas és un monòleg escrit per Eusebio Calonge, que parla d’un home reclòs i turmentat, ofegat, drogat, malmès, que reflexiona en veu alta sobre la seva condició i les circumsatancies que l’han dut on és. El personatge divaga, sol, sobre el sentit de ser humà i ser animal alhora, sobre el fet de tenir el do de la paraula, però sense tenir a ningú a qui dirigir-la. El treball actoral, a partir d’aquest text tan visceral i tan reflexiu alhora, és un repte majúscul, perquè cal transformar la paraula en gest, la reflexió en cos. De la mà del director Borja Ruiz, Arnau Marín encarna aquesta bèstia-humana amb tot el ventall de registres i recursos, des […]

Ingvar Ambjørnsen és un autor noruec que va escriure Elling al 1966, una sèrie de quatre llibres per joves. Aquesta és l’obra més coneguda tant a Noruega com a fora del país. La novel·la Brødre i blodet (Germans de sang) està inclosa dintre del grup Elling. Posteriorment va ser portada al cinema, amb guió d’ Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naess estrenada al 2001. L’adaptació teatral de la novel·la la devem a Simon Bent. L’adaptació teatral  recull el títol de la sèrie de relats. És una comèdia profunda en clau d’humor d’una parella de nois (David Verdaguer i Albert Prat) amb problemes psíquics, ingressats en un centre psiquiàtric i que surten a un pis tutelat de l’Ajuntament d’Oslo perquè […]