L’oncle Vània d’Anton Txékhov es va estrenar el 1899 al Teatre d’Art de Moscou. Des de llavors se n’han fet moltes produccions, versions, adaptacions i tota classe d’obres cada vegada més imaginatives com aquesta de Simon Stephens.
Durant el Grec del 2017 es va poder veure una proposta d’Àlex Rigola amb un Oncle Vània amb 4 actors i 60 espectadors a la recerca de l’essència de Txèkhov dins d’una caixa. Vam veure Oncle Vània al desembre del 2021 amb una proposta d’Oskaras Korsunovas al teatre lliure de Montjuïc i un repartiment de luxe que no oblidarem.
De l’autor Simon Stephens hem vist recentment (2023) una obra per un sol intèrpret Una cançó llunyana (Song From Far Away). I ara en la mateixa línia veiem Vània amb un magnífic Joel Joan que ens ha deixat a tots sense paraules.
Amb una escenografia més simbòlica que real d’Albert Pascual, Joan va interpretant a tots els personatges de l’obra de Txékhov amb petits canvis de veu o moviments posturals amb els que reconeixem sense cap dubte a tots els personatges de la coneguda obra. La direcció de Nelson Valente fa entrar a l’únic actor per una porta i sortir per la mateixa convertit en un altre personatge. En la mateixa escena pot parlar i respondre sense canviar de lloc. Hi són tots: Marina, l’ama gran estimada per tothom, Miquel el metge amic de la família, metge rural com ho va ser Txékhov (Àstrov) que apareix més sovint per la casa des de l’arribada d’Alexander (Serebriakov), marit de la germana morta de Vània i sobretot de la seva dona actual, Elena, seductora, que crea tensions amb la seva enganyosa indiferència. Ella encarna la bellesa inútil i la paràlisis emocional; Sònia, la filla d’Alexander i de la germana morta de Vània, qui amb el seu oncle han mantingut treballant incansablement la finca que va heretar la filla. És l’ànima més noble i generosa de l’obra, enamorada i no corresposta pel metge. I Maria Vasilievna, la mare de Vània, obsessionada amb el que va ser el gran èxit d’Alexander i el seu autoengany intel·lectual .
El millor d’aquesta proposta és que un sol personatge és capaç de mostrar-nos com estan d’atrapats tots els personatges en una mecànica tediosa, en una rendició absoluta, i ens pot mostrar, ell sol, un circuit tancat de relacions personals i familiars que va a una velocitat pausada i constant com acostuma a fer Txékhov, però de mica en mica va apareixent el passat amb tota la seva força de rancors i retrets fins arribar a l’explosió de la veritat de tot allò que no s’ha dit mai, al clímax amb tensió sexual inclosa i que finalitza d’una manera tranquil·la. Tot torna al seu lloc, la pau, l’ordre, l’avorriment i la pèrdua de l’esperança de que alguna cosa podia haver canviat.