Roser Garcia Guasch

Semiramide és una obra en dos actes de Gioacchino Rossini i libreto de Gaetano Rossi basat en una tragèdia de Voltaire de l’any 1748. Rossini la va presentar a la Fenice de Venècia al 1823 i al cap de tres anys s’estrenava a Barcelona. Rossini va ser un compositor prolífic i va tenir una carrera fulgurant entre 1810 i 1823. Durant aquests anys va composar 33 òperes. Semiramide, és l’última òpera que va escriure a Itàlia. Marxà a Paris on va escriure poques òperes més, les més conegudes; Il Viaggio a Reims (1825) i Guillaume Tell (1829). És el primer compositor del segle XIX que converteix l’òpera en un sistema estilístic diferent que després Bellini i Donizetti definiran com Bel […]

Qui no ha pensat en algun moment de la seva vida que allò que tenim no ens ho mereixem, que ha estat la sort el que ha fet que ens donessin una feina o que altres ho farien millor que jo?. Qui no ha passat per tristeses profundes amb o sense massa motius, qui no s’ha sentit fracassat després d’haver fet un gran esforç i no haver aconseguir allò que volíen? D’aquesta quotidianitat va aquesta obra. Amb el fil conductor d’un desequilibri emocional de la Cris, Alicia Serrat creadora i directora d’aquest espectacle, fa un viatge musical en forma de concert i va alternant cançons, monòlegs, diàlegs amb una precisió, exactitud i claredat tals que la història va seguint el […]

El títol de l’obra és un reclam d’una gran genialitat. És la segona obra de La Companyia Alone. Es van estrenar al setembre del 25 amb Matar el fill amb Xavier Alomà com a únic intèrpret i dirigit per Anna Tamayo. En aquesta ocasió l’autor i director és Ramon Catà Figuls i els tres intèrprets Aniol Gual, Cristina Terzi i Xavier Alomà. La versatilitat és la principal característica d’aquests tres intèrprets. Ho van poder veure a l’anterior obra en la que Xavier Alomà jugava amb diferents personatges. En aquesta, l’esquema en forma d’escenes diferents en la que es van alternant o coincidint tots tres posen de manifest la versatilitat actoral de tots. Ells munten i desmunten escenes, entren i surten […]

Després de “Te deix amor, la mar com a penyora”, “Epitel·lis tendríssims” i “Dins el darrer blau”, havia deixat a Carme Riera en un racó de la biblioteca fins que he vist que feien una obra de teatre d’una novel·la que no havia llegit, La meitat de l’ànima. És un relat en primera persona en el que l’autora es dirigeix al lector perquè l’ajudi a saber la veritat sobre un personatge de la seva novel·la: la mare de la protagonista de la que sospita que va tenir un amant i ella n’és el fruit. Ramon Simó i Magda Puyo utilitzant aquesta demanda que fa l’autora al lector, adapten la novel·la i converteixen el lector en públic al qual s’hi adrecen […]

Sòfocles, el gran mestre de la tragèdia va escriure aquestes tres obres amb anys de diferencia (Èdip, 429 a.c; Antígona 441 a.c i Èdip a Colonos al 401 a.c). Cada una d’elles té personalitat pròpia i havíem vist Èdip i Antígona separades. M’agrada el món hel·lenístic i segueixo el teatre grec sempre que en tinc oportunitat. Recordaré a Julio Manrique amb una vena als ulls ensangonada en un Èdip de Marc Artigau i Oriol Broggi al 2018 i mai oblidarem una Clara Segura representant a Antígona a la Biblioteca de Catalunya al 2008 que va arrencar llàgrimes al públic. En aquesta ocasió Carlota Subirós ha triat la traducció catalana en prosa de les obres de Sòfocles de Carles Riba. Aquesta […]