Roser Garcia Guasch

Sòfocles, el gran mestre de la tragèdia va escriure aquestes tres obres amb anys de diferencia (Èdip, 429 a.c; Antígona 441 a.c i Èdip a Colonos al 401 a.c). Cada una d’elles té personalitat pròpia i havíem vist Èdip i Antígona separades. M’agrada el món hel·lenístic i segueixo el teatre grec sempre que en tinc oportunitat. Recordaré a Julio Manrique amb una vena als ulls ensangonada en un Èdip de Marc Artigau i Oriol Broggi al 2018 i mai oblidarem una Clara Segura representant a Antígona a la Biblioteca de Catalunya al 2008 que va arrencar llàgrimes al públic. En aquesta ocasió Carlota Subirós ha triat la traducció catalana en prosa de les obres de Sòfocles de Carles Riba. Aquesta […]

Obra que parla de les mares actuals, de les mares de les mares actuals i de totes les mares que continuen sent el referent femení de la família i va dirigida a totes elles i als homes que les acompanyen o les han acompanyat en algun moment de la seves vides sense entendre què hi ha al darrera de la seva queixa, als fills de las mares actuals que assoleixen canvis de rols i a tots aquells que tinguin la sensibilitat suficient per entendre-les. És una obra colpidora per la seva crua actualitat. I parlo d’actualitat perquè les mares i les àvies de les mares actuals no es podien permetre el luxe de pensar que eren invisibles, que eren esborrades, […]

És un text poètic de Wolfram Lotz (Hamburg, 1981) traduït del alemany per Marc Villanueva en el que manté una rima no convencional, irregular però amb una gran musicalitat. Els conceptes són inconnexes, les paraules semblen absurdes i la ironia que sura per damunt nostre ens fa volar a una altra dimensió en la que, com els jocs de nens o les cançons infantils, es repeteixen paraules com un mantra que sembla que no tinguin sentit. Leonardo V. Granados ha fet una adaptació d’un text únic sense personatges que podia haver estat interpretat de moltes maneres. Segons ell mateix, podria haver estat un monòleg, un duo, un recitat coral. Lotz deixa les mans lliures als adaptadors i directors perquè en […]

David Pintó s’imposa el repte d’adaptar la novel·la de Gianni Solla, Il ladro di cuaderni (2023) al teatre. Sempre he pensat que no deu ser gens fàcil adaptar una novel·la al teatre però té l’avantatge de poder deixar anar la imaginació i fer-ne una versió lliure mantenint la fidelitat al text. Els mateixos actors o actrius poden fer de narrador com a Retorn a Haifa de Gassan Kanafani adaptada per Alex Rigola o La plaça del diamant adaptada per Carlota Subirós i molts d’altres, per no parlar de la gran quantitat de novel·les adaptades a un sol actor-actriu com aquesta. El gran mèrit de Pintó és l’excel·lent adaptació i la tria dels grans professionals per portar-la a terme. El resultat […]

Alex Rigola, abans de començar la funció, presenta l’obra als assistents amb la intenció de no oblidar el genocidi del poble palestí encara vigent. Aquesta obra formarà part del cicle de les sales de proximitat “Bategant per Palestina”. Rigola ha teatralitzat el llibre de Gassan Kanafani, escriptor i periodista que va ser expulsat al 1948 quan Israel va declarar la independència formant part de La Nakba (en àrab catàstrofe) que fa referència a l’èxode massiu de palestins. Va ser cofundador i portaveu del Front Popular per l’alliberament de Palestina i va morir assassinat pel Mosad al 1972. Tenia 36 anys. Un bon text d’un autor compromès amb una causa, un director que hi veu l’oportunitat de tornar-lo a la vida, […]