La Gioconda d’Amilcare Ponchielli es va estrenar al 1876, ara fa 150 anys. Celebrem que el Liceu li reti homenatge a Ponchielli tornant a representar aquesta òpera que és l’única d’aquest autor que es manté en el repertori operístic internacional.
És una de les grans òperes del romanticisme italià i una peça clau de transició entre el Bel Canto (Bellini, Rossini, Donizetti) i el verisme, representat per Mascagni, Leoncavallo i Puccini.
La Gioconda es basa en un drama de Victor Hugo, Angelo, tyran de Padoue però molt adaptat pel llibretista Arrigo Boito en el que hi ha adulteri, gelosia, venjança, rigidesa inquisitorial i acte sublim per amor. Tot això expressat per una música d’una gran intensitat que acompanya al drama en tot moment. Ponciello hi va posar totes les veus: una soprano spinto amb tons dramàtics, un tenor spinto, que canta amb estil verista, la mezzosoprano, un baix, una veu contralt que ha d’arribar a notes molt altes i finalment, un baríton.
Aconsello al públic que es deixi anar per la deliciosa música de Ponciello, el duet de soprano i contralt que recorda al de Norma i Adalgisa o el quintet amb tot el cor al darrera. Cal tancar els ulls en el moment de l’ària de tenor de començament de l’acte segon “Celo e mare” així com l’ària final de la Gioconda “Suicidio” que recorda un moment de la Tosca davant del baró Scarpia amb un resultat diferent o l’aria final “Vo’ farmi più gaia…” i tornar a obrir els ulls per gaudir del molt conegut ballet de “La dansa de les hores” interpretat per un magnífic cos de ball.
Totes les veus són encertadíssimes i d’una gran exigència vocal: Ekaterina Semenchuk, esplendidíssima Gioconda, amb una veu quasi inhumana, Varduhi Abrahamyan és Laura la mezzosoprano, l’esposa del Duc Alvise Badoero, enamorada i corresposta d’Enzo Grimaldo, príncep de Santafior, exiliat de Venecia per raons polítiques, John Relyea és el Duc, un paper de baix qui amb una veu profunda treu la ràbia per venjar la infidelitat de la seva dona, Violeta Urmana és la contralt, una dona cega, mare de la Gioconda, Martin Muehle és Enzo Grimaldo, el tenor que comentàvem amb un timbre brillant i un bon control del fiato i el baríton és Àngel Òdena amb una veu impressionant i una interpretació meravellosa. És el dolent, l’espia de la Inquisició que complica el drama perquè desitja a Gioconda i fa el que sigui per posseir-la. La direcció musical a càrrec de Daniel Oren.
El cor és també un dels grans protagonistes d’aquesta òpera ja que hi és pràcticament a totes les escenes. És la veu del poble, el narrador, la gent que explica o respon. És la gent que va de festa, que celebra. Hi ha nens també corrent per la piazza ducale. El Cor del Gran Teatre del Liceu dirigit per Pablo Assante i el Cor Infantil de l’Orfeó Català la directora del qual és Glòria Coma i Pedrals han fet una demostració de mestratge musical.
Romain Gilbert ha recreat la Venezia del segle XVII, fosca i opressiva, molt diferent a la que es va representar al Liceu al 2019, el director d’escena i escenògraf de la qual va se Pier Luigi Pizzi. Aquell era un muntatge d’estètica elegant i clàssica allunyada de la foscor que ha creat Gilbert tot i que la barca que llisca per l’escenari no hi podia faltar a cap de les dues versions.
És una òpera completa on no hi falta detall. A demés dels cantants solistes, el cor i el cos de ballarins/ballarines, pel escenari hi van desfilant figurants, tres acròbates, un arlecchino , una colombina. Tot es mou amb precisió i un gran preciosisme. Un delícia d’òpera. No us la perdeu.