Roser Garcia Guasch

Cada gènere teatral té un públic determinat. El teatre còmic té un públic fidel, que sap què va a veure, disposat a passar una bona estona i deixar-se anar rient a cor que vols. És també un públic exigent i la qualitat és indispensable. Aquesta dependrà d’un bon guió, uns intèrprets versàtils i una bona complicitat entre ells. El guió de Susanna Garachana i Jaume Viñas té totes les qualitats per satisfer els objectius. És una situació comú, una parella que es vol casar i volen presentar els seus pares respectius. El noi però, té un pare llunyà i per por de defraudar a la mare de la núvia, lloga un actor. La comèdia està servida. A partir d’aquí, les […]

És un text d’Eusebio Calonge, una peça curta amb molt de contingut emocional. D’aquest dramaturg vam tenir l’ocasió de veure fa un any i mig “El alimento de las moscas” que parla d’un home reclòs i turmentat, ofegat, drogat, malmès, que reflexiona en veu alta sobre la seva condició i les circumstàncies que l’han dut on és. Amb els mateixos autor, director i actor ens presenten ara aquest text vibrant sobre una pèrdua, la fractura d’una separació, l’abandonament d’una relació que semblava eterna. En aquesta ocasió el tema amb el seu dolor ens és més familiar, més proper, el reconeixem i ens hi podem identificar. Arnau Marín arriba a les profunditats de l’ànima, al dolor més orgànic, a la destrucció […]

Clarice Lispector va acabar aquesta novel·la just un mes abans de morir (1977). Felicitem a la Companyia La impostora per haver portat al teatre per primera vegada a casa nostra aquesta meravellosa peça traduïda al 2020 al català per Josep Domènech i Ponsatí. Clarice Lispector en el pròleg diu que és un llibre inacabat perquè li falta la resposta. La novel·la té una estructura curiosa. Escrita en tercera persona per un narrador aquiescent, ell reflexiona sobre el fet d’explicar aquesta historia i barrejar-la amb la pròpia, amb els seus sentiments, sobre la compassió i la injustícia social. Ell va creant el personatge a mida que va parlant sense saber massa bé cap on el portarà. S’analitza ell mateix, es fa […]

El director Àlex Rigola assumeix el gran repte d’adaptar i portar a escena una de les millors novel·les russes del segle passat. És un desafiament per la complexitat de l’obra, la quantitat de personatges, els salts en el temps, la màgia, el simbolisme i la barreja entre realitat i ficció. Escrita per Mikhail Bulgàkov als anys 40, es va publicar pòstumament a l’any 1966-67 en una revista russa (Mockba) per fascicles i també censurada fins que va ser publicada a Paris al 1973. Bulgàkov no era un contrarevolucionari però va estar sempre vigilat pel règim per la defensa de la llibertat artística i religiosa. Les tres trames de l’obra es van intercalant creant al començament certa confusió. El diable (Francesc […]

Ha estat una meravellosa sorpresa descobrir un autor tan jove que només amb 20 anys va escriure En finir avec Eddy Bellegueule (2014). Va ser el seu primer text traduït quasi immediatament a més de 20 idiomes. El debut d’Édouard Louis va ressonar per tot França tirant-li en cara el seu silenci davant de la violència i el maltractament. Amic d’Annie Érnaux, ambdós s’autodefineixen com autors d’autoficció. Són estils semblants pel realisme i la potència íntima del seu llenguatge. “Qui a tué mon père” (2018) és una novel·la que té molt d’autobiografia però també d’auto ficció sobre la relació amb el seu pare. Fent salts en el temps, parla del seu avi i de la violència que ho impregnava tot […]