Lluïsa Cunillé sitúa l’acció a Copenhaguen trencant la imatge que tenim de societat benestant. En un pis d’una precarietat absoluta una mare i un fill viuen del no- res, ni del present ni dels records ja que els dos divergeixen en la manera de guardar-los en la memòria. És una situació tan estranya que pot passar de tot i t’esperaries qualsevol cosa, però utilitzant el recurs de les tragèdies gregues en les que ens presenten el final de bon començament, al públic li permet no esperar res sinó gaudir d’un text carregat de silencis i de frases curtes, lentes i significatives que les podríem situar en el teatre de l’absurd en el que Godot no arriba mai. Aquí no arriba […]