Jordi Bosch Argelich

Hi ha propostes que no volen explicar un personatge, sinó rescatar-lo del lloc on l’han encotillat. Maria Magdalena s’endinsa en aquest terreny amb una energia clara: tornar a mirar una figura mil·lenària sense el filtre dels tòpics, i fer-ho des del teatre, l’art de posar una veu al centre i preguntar-se qui decideix què recordem. El text és de Michael De Cock, un creador acostumat a treballar amb materials literaris i imaginaris carregats d’història. En els darrers anys ha signat relectures de figures i relats canònics, amb especial interès per personatges femenins que la tradició ha convertit en caricatura o símbol únic. Aquí continua aquesta línia i la porta cap a un terreny molt concret: el d’una dona —la Magdalena— […]

A vegades, el que més sacseja no és un crit, sinó una conversa que es resisteix a ser educada. Les bàrbares arrenca amb aquest pols: tres amigues es troben en un hotel, lluny de la rutina, i el que sembla una estada discreta per “posar ordre” a uns records es converteix, de seguida, en una topada amb tot allò que havien anat deixant sota la catifa. La Bàrbara, més jove i absent, és el centre invisible que ho activa tot. La situació és aparentment simple. Tres dones —amigues des de fa molt— queden en un hotel, lluny del soroll quotidià, sis mesos després de la mort de la Bàrbara, una dona més jove que, en el seu moment, va entrar […]

Desaparellats és una proposta teatral que parteix d’una premissa aparentment senzilla per desplegar una reflexió rica i matisada sobre la vida en parella, el pas del temps i les decisions que configuren la identitat personal. L’obra, escrita per Ramon Pardina, demostra una gran habilitat per combinar l’humor amb la introspecció, tot construint un text àgil, ple de girs inesperats, però també profundament connectat amb experiències humanes reconeixibles. En aquesta peça s’hi poden identificar trets ja presents en la seva trajectòria com a guionista televisiu, especialment en la seva capacitat per crear situacions quotidianes carregades d’ironia i diàlegs vius, però aquí adaptats amb encert al llenguatge i al tempo del teatre. Pardina utilitza la fantasia no com un element evasió, sinó […]

Ovelles, de Carmen Marfà i Yago Alonso, és un muntatge que avui ressona amb una força renovada gràcies també a la nova aposta interpretativa de Gemma Martínez i Ramon Pujol al costat d’Albert Triola. El text es manté fidel a allò que el va fer destacar: una idea original —heretar 512 ovelles— que actua com a motor per desgranar les contradiccions, els somnis no complerts i els vincles familiars que tan sovint es trien de mantenir per rutina, per afecte i per por al buit que deixa la desconnexió. La direcció (quin luxe poder dirigir el propi text!) recupera amb cura l’equilibri entre humor i drama, i amb la revisió d’aquesta versió perceps que no es tracta només d’una reposició. […]

El darrer muntatge de La Cubana és un homenatge a la història del teatre popular i, alhora, una celebració de la pròpia trajectòria de la companyia. En aquesta nova aventura, el grup recupera una comèdia d’embolics de Rafael Anglada —un autor molt present en els escenaris amateurs de la segona meitat del segle XX— i la converteix en un espectacle ple de música, humor i picardia. El resultat és fidel a l’estil característic de La Cubana: una barreja de desvergonyiment i tendresa que connecta amb el públic des del primer minut. La companyia, fundada l’any 1980 a Sitges sota la direcció de Jordi Milán, ha estat sempre una rara avis del panorama teatral català. El seu segell s’ha basat en […]