Jordi Bosch Argelich

Quin luxe, un directe amb Jango Edwards…! La definició d’un mag del clown. Una col·lecció vivent de gags propis, incomparables, inimitables. Els seus de sempre. I és que en Jango ens demostra que l’edat i la forma física no seran mai un obstacle quan el talent sobra. Ell és un pallasso. Un pallasso descarat, vigorós, sempre irreverent i, alhora, compromès socialment, amatent als temps convulsos que vivim. A La Gleva, fins al 27 de setembre, Jango Edwards practica el triple salt. Amb el Nouveau Clown Institut de Barcelona, organitza el Festival Internacional de Clown, amb la sèrie d’espectacles titulat “Jango Edwads: the man, the myth, the legend”. Setmanalment, s’ofereixen noves propostes seqüenciades en tres tipus de shows diferents. Els divendres, […]

En el 125è aniversari de la seva estrena, La importància de ser Frank ens revisita. Com bé diu el seu director, en David Selvas, un dels retrats més àcids i divertits que mai s’han fet sobre la hipocresia social. I com el mateix Óscar Wilde definia en el que vindria a ser el subtítol de l’obra original: una comèdia trivial per a gent seriosa. Per l’autor, aquesta va ser l’empenta definitiva i alhora la seva darrera mostra d’èxit prèvia al moment més trist de la seva carrera. La revelació de la seva homosexualitat va comportar el seu judici i la seva condemna. Mai més no tornaria a trepitjar el terreny de la comèdia. El joc de paraules, com el joc […]

Tres en escena. LˋÀngela, en Felip i el silenci. I entre els tres, un joc escènic gairebé hipnòtic. Et trobes mirant, com a espectador, els ulls de l’intèrpret com si esperessis d’ell o d’ella el següent moviment. Segueixes el diàleg i hi ha una pausa, una espera que parla per si mateixa, que té el seu pes en tot plegat, que es necessita per entendre la psicologia dels personatges, que diu tant com el  mateix diàleg. Una partida d’escacs molt ben jugada, amb alternances de forces ben compensades. La direcció  i la interpretació d’un argument gairebé esquemàtic en aparença com aquest converteixen l’obra en una experiència teatral magnífica. És estimulant seguir els ulls de l’Àngela quan el seu cap barrina; […]

L’aterratge de West Side Story (fa respecte escriure aquests mots a l’ordinador per dir-ne alguna cosa, com es pot comprendre…) a Barcelona és, en si mateixa, una autèntica celebració. La música vibrant de Leonard Bernstein et transporta. Escoltada, taral·lejada o xiulada, cada cançó forma ja part de les nostres vides. “Amèrica”, “Tonight”… Només calia veure com cantaven molts espectadors enfilant els passadissos un cop acabada la funció. L’encertada traducció de les lletres de Stephen Sondheim, permet seguir còmodament una trama construïda fa més de mig segle però perfectament vigent, d’alguna forma, per la pervivència de conflictes per raó d’origen en la nostra societat. A més, la producció s’ofereix de forma íntegra, respectant els números i diàlegs originals d’Arthur Laurents, i […]

“Descarrego…”, deia la Pepa Plana a cada intent per quedar-se, a cada nova oportunitat, a cada escletxa que detectava… Una dona decidida, a la recerca de l’espai que tothom es mereix, dolça i propera, aparentment naïf però capaç d’analitzar la realitat des d’una perspectiva humana, intel·ligent, femenina. La Pallassa Augusta explicant-li a un maniquí la gran diferència entre aparentar que s’és i ser realment. Es busca la gràcia, sí, però també la mossegada, i l’espectacle ho aconsegueix fent de cada gag una imatge del que el guió amaga. L’escena es desenvolupa en un espai amb estètica de golfes, de magatzem, i l’excusa d’una oferta laboral dona peu a la trobada de les dues pallasses, l’Augusta i la Blanca, encarnada per […]