Comprendre el monstre?
Hi ha preguntes que no admeten respostes senzilles, especialment quan la violència política irromp en l’espai més íntim: la família. No miris, de Cultura i Conflicte, s’endinsa en aquest territori incòmode amb un thriller dramàtic que combina la investigació documental amb una narració d’intensitat creixent. A partir de la història real de Verónica i Camila Estay, vinculades a una família marcada per la dictadura de Pinochet, l’espectacle planteja una paradoxa esgarrifosa. Com es pot conviure amb el fet que algú estimat hagi participat en actes atroços? Fins a quin punt es pot arribar a comprendre’l sense justificar-lo?
La dramatúrgia de Cultura i Conflicte, amb investigació i guió de Teresa Turiera-Puigbó i assessorament dramatúrgic de Marc Angelet, converteix el material documental en una peça que avança per capes, alternant revelacions, interrogants i moments de pausa. El ritme és un dels seus motors. La informació no s’ofereix tota de cop, sinó que es dosifica i es reorganitza a mesura que emergeixen noves dades i es desmunten les certeses inicials. La tensió es construeix tant a través del que es diu com dels silencis i les resistències a parlar. Aquesta progressió manté l’espectador alerta i evita que la trama es converteixi en una explicació històrica convencional o en un judici moral precipitat.
Joan Arqué dirigeix un repartiment de quatre intèrprets —Pep Cruz, Marta Marco, Erol Ileri i Gemma Martínez— que dona cos a aquesta investigació emocional. La interpretació acompanya les oscil·lacions del relat, entre la urgència de saber i la dificultat d’assumir allò que es descobreix. L’espectacle s’inscriu en la trajectòria de Cultura i Conflicte, col·lectiu que ja havia abordat la memòria, la violència i la responsabilitat social a Encara hi ha algú al bosc i Moriu-vos. Com en aquests projectes, la recerca periodística es combina amb la creació escènica per acostar-nos a realitats que les dades, per si soles, difícilment poden transmetre. I és en aquesta combinació i en el ritme que imposa que s’apaivaga sense pretendre-ho la força emotiva del conjunt i no arriba amb la força que el contingut es mereix. Només de forma puntual, en algunes escenes.
Els audiovisuals i la creació musical d’Erol Ileri, el disseny sonor i la il·luminació contribueixen a marcar les transicions i a regular la tensió. L’escena accelera quan les peces encaixen i obre espais de respiració quan el relat obliga a pair-ne les conseqüències. L’escenografia és tal vegada la baula feble de l’espectacle, amb canvis poc àgils i sovint innecessaris. De fet, també posaria en dubte la disposició de la sala, que refreda i marca distància per massa convencional, i que desaprofita les virtuts d’un espai escènic tan generador d’emocionalitat.
No miris no ofereix només una mirada incòmoda sobre la història, sinó una confrontació amb les contradiccions de l’afecte i la responsabilitat. La seva força rau en aquesta progressió dramàtica, que transforma la curiositat inicial en inquietud moral i deixa una pregunta oberta: es pot comprendre el monstre?