Memòria en temps de desmemòria

Gairebé una dècada després de l’estrena al Tantarantana, l’octubre del 2017, l’espectacle Los bancos regalan sandwicheras y chorizos torna amb una vigència gairebé incòmoda, havent fet ja un llarg camí. Ha passat pel Teatro Español de Madrid, per FiraTàrrega, per La Mutant de València, pels centres cívics de la ciutat dins el Barcelona Districte Cultural i fins i tot per París. Un recorregut així diu molt de la seva capacitat d’interpel·lar i de tot el que encara no hem resolt.

La pregunta de partida és senzilla i punyent: què saben del franquisme els qui van néixer dècades després que s’acabés? La peça no la respon, la posa en escena. Ho fa amb forma de cabaret polític, amb humor, ràbia i una tendresa que no s’espera. Es passa de la broma a la dada, del número musical a la confessió familiar, sense avisar, i el riure acaba convertint-se en una altra cosa.

El text no té un únic autor. Va néixer a les aules de l’Institut del Teatre de Barcelona, com a creació col·lectiva alimentada pels records, les converses amb la família i els silencis heretats dels mateixos intèrprets. Sílvia Ferrando n’ordena la dramatúrgia amb molt ofici. El material, divers per naturalesa, queda cohesionat i evita tant la lliçó d’història com la consigna. El títol, irònic i voluntàriament desconcertant, ja avisa que la memòria ens arriba de biaix, en forma de frases fetes, rumors i petits regals enverinats.

La direcció aposta pel ritme i pel cos. Els canvis de registre són nítids i l’energia no decau en cap moment. L’escena respira gràcies a una mirada que sap interpretar els temps de les escenes i jugar amb la reacció del públic.

Aquest va ser el primer treball d’una companyia que aquell mateix 2017 es va constituir com a tal. Li va valer dos Premis de la Crítica, el de Revelació i el de Crítica Jove. Avui el col·lectiu, format per cinc creadores, ha anat consolidant una escena contemporània, multidisciplinària i de contingut polític i social, amb títols com Arma de construcción masiva, Explore el jardín de los Cárpatos o Morir lo hace todo el mundo. Tornar al punt d’origen permet comprovar que la urgència i la complicitat del grup ja hi eren. Els intèrprets escolten, es passen la pilota amb generositat i fan creïble que parlin en primera persona de coses que no han viscut.

La música i la resta de recursos tècnics treballen al servei d’aquesta construcció, sense protagonisme, i marquen amb precisió el pas del joc a la gravetat.

Una recomanació sense reserves, sobretot per a qui creu que aquest tema ja no li pertoca.