Carles Armengol Gili

Qui hagi vist la pel·lícula Calle Cloverfield 10 segur que trobarà paral·lelismes amb l’argument d’aquesta obra del britànic Dennis Kelly, el mateix autor del monòleg Nenes i nens (el que va estrenar entre nosaltres Anna Sahun ja fa uns anys). Però també ens podríem remetre a altres pel·lícules, com ara El col·leccionista –un drama superb que va dirigir William Wyler el 1965- o Átame, de Perdro Almodóvar. En totes elles una dona és retinguda per un home per motius diversos, però tots força sòrdids o sospitosos. En el cas de Després del final hi ha una excusa inicial que ens despista i que actua de coartada durant molta estona. El més interessant de la peça és el teixit de relacions […]

A banda dels seus drames lorquians o shakespearians, Projecte Ingenu ha optat sovint per investigar a fons en les seves posades en escena i per introduir temes tecnològics, sobretot aquells que tenen a veure amb el so i els espais sonors. Ho hem vist a La dona pantera, La ruta de la palta o El cop desert, i ara hi tornem amb aquest musical íntim que ja des d’un bon començament ens convida a escoltar tot l’espectacle amb auriculars. Uns auriculars que també utilitzen els intèrprets, intentant provocar una sensació immersiva que casa molt bé amb l’esperit oníric i quasi fantasmagòric de l’argument. Quan entrem a la sala un actor ens rep al vestíbul, i allà ens adonem que som […]

Grease és un musical que sempre ens fa venir un somriure als llavis. Quan pensem en ell ho fem també en la pel·lícula de Travolta, una icona i un referent estilístic (tant pel que fa a la música com a la imatge) que va marcar a la generació de finals dels setanta i principi dels vuitanta. Ara bé, el musical es va estrenar l’any 1971 i el que pretenia era fer un petit homenatge a la música de la segona meitat dels cinquanta, quan començava a emergir amb força el rock and roll i tot els ritmes que en van derivar. El resultat el coneixem tots, ¿per què qui no ha escoltat alguna vegades tres o quatre de les cançons […]

Aquesta obra ja era incòmoda quan es va estrenar, ara ja fa més de 12 anys, i ho continua essent a l’actualitat. Les xarxes socials, la cultura de la cancel·lació i la rapidesa de les notícies –especialment les negatives- fan que l’argument que es va gestar en aquell moment a la Sala Beckett segueixi vigent i fins i tot més viu i més creïble. I és que el text de Josep Maria Miró, multipremiat i molt traduït, fa una radiografia excel·lent de tot el que pot arribar a inocular la por en els nostres cervells… cada dia més exposats a suposicions, sospites i falses notícies. L’obra de Miró té la virtut de no explicar-nos més del compte i de sembrar […]

Escoltar els versos de Calderón de la Barca sempre és un gust i un privilegi, i si es tracta dels versos d’un dels millors actes sacramentals que va escriure encara millor. El gran teatro del mundo no deixa de ser una peça religiosa amb una estructura al·legòrica i un tema eucarístic, que sovint es representava –com tots els actes sacramentals- el dia de Corpus Christi, però no cal oblidar que Calderón va ser un autor revolucionari en el gènere i el que fa amb aquesta peça és realment un prodigi i un mostrari en el que posteriorment s’emmirallaran molts altres autors. Per començar, articula un tema central que dona molt de si: considerar el món com un teatre, on cadascú […]