Perplexitat temporal
El col·lectiu AMAGA presenta, dins del Festival Grec, la seva segona obra. Aquest peça segueix incidint en els grans gèneres pels que es mou la companyia: l’il·lusionisme, el moviment, les arts plàstiques i l’audiovisual. Si en el primer muntatge (I tried speedrunning virtuality and the acceleration phisically hurt me) s’estudiaven les voluntats i les capacitats sensitives de diferents fenòmens d’Internet, aquí es parla de la percepció del temps barrejat amb la soledat, les relacions familiars i la perplexitat davant d’un món que no ens deixa sortir o bé no deixa entrar ningú (la porta amb 12 forrellats n’és un bon exemple). Tot això, sense oblidar tampoc els lligams amb les noves tecnologies, representades aquí per un streamer que decideix quan acaba l’any i quan en comença un altre.
La peça juga molt hàbilment amb les diferents tècniques exposades, sobretot amb un il·lusionisme que va més enllà del truc i que ens permet entrar en un món irreal, potser oníric o potser fantasmagòric. Les traces del cinema de terror o de ciència ficció també hi juguen un paper important, donant a tot l’embolcall una estètica molt concreta. Un embolcall que hauria fet les delícies de Brossa i que emparenta molt bé amb l’univers del poeta.
La peça s’arrodoneix amb la presència del protagonista, un hipnòtic Arnau Boces Obis que juga amb moviments corporals descompostos i fragmentats. Un tipus de gestualitat que últimament ha creat escola gràcies a les companyies de dansa La Veronal o Peeping Tom. Referents que també estarien lligats al col·lectiu AMAGA, sobretot per la perplexitat i el misteri que saben crear entre els espectadors.