Catarsi lorquiana

A vegades penso què hauria estat de Lorca si no hagués estat assassinat a principis de la Guerra Civil pels feixistes. Hagués marxat a Sud-Amèrica, com tantes vegades li demanà Margarida Xirgu? O hauria tornat a Nova York? Hauria seguit escrivint teatre? Quantes obres mestres li van quedar per escriure? Què hauria passat amb La Barraca? Preguntes sense resposta que es van quedar suspeses en el temps…

Una noche sin luna no intenta fer cap exercici de futurologia sinó tot el contrari, ja que analitza a través de les paraules del mateix poeta tot el que el va conduir a un desenllaç tan terrible. A través d’anècdotes, fragments de les conferències que feia pels pobles i històries reals que han arribat fins avui podem veure el tarannà d’un escriptor conscienciat amb la pobresa i les necessitats de la societat de l’època. Va lluitar fins el darrer moment per acostar la cultura al poble i no es va cansar de visitar i inaugurar moltes de les biblioteques que el govern republicà es va encarregar d’anar obrint per tot l’Estat. Si a això hi sumem la seva homosexualitat, que ja començava a ser un secret massa publicitat, tindrem els motius que els feixistes van considerar suficients per executar-lo. Una barbaritat com tantes que vindrien després i que sumirien el país en una tristesa infinita.

Juan Diego Botto i Sergio Peris-Mencheta van crear aquest meravellós espectacle ja fa sis anys, i des de llavors han aconseguit guanyar premis, omplir teatres i posar la figura de Lorca al lloc on es mereix, sobretot en una època en que tot torna a posar-se en dubte. La direcció del muntatge està feta per arribar directe al cor de l’espectador, a l’igual que el text que Botto ha escrit des de la ment però també des de les entranyes. Un espectacle que toca la fibra sensible, que produeix una catarsi col·lectiva i que aconsegueix cada nit l’aprovació unànime del públic. Un petit miracle d’aquells que es produeixen molt de tant en tant, i que a sobre compta amb una interpretació irrepetible de Botto que ja forma part del nostre imaginari.

Per últim, només destacaria la imatge final, que no us desvetllaré per no arruïnar-vos la funció. Una imatge potent, simbòlica i realment poètica. Una motra més d’un espectacle que ja és història.