Una feina realment gegantina

Kulunka Teatro és una companyia que amb els anys ha guanyat prestigi i respecte internacional. El seu teatre de màscares, sense paraules però amb uns guions molt ben filats i treballats, arriba a públics molt diversos d’arreu del món. La sofisticació dels seus espectacles, així com la depurada tècnica i un segell propi que commou sempre al públic fan que la jugada sigui realment rodona. Amb André & Dorine van donar-se a conèixer a Barcelona ja fa una colla d’anys, però just ara el Festival Grec ens ha permès recuperar la trilogia sencera. Tres obres que lliguen formalment i estèticament entre elles però que tenen les seves particularitats i el seu propi desenvolupament.

Solitudes és la segona peça de les tres i com el seu propi nom indica ens parla de la soledat no volguda, però també del dol i del difícil encaix intergeneracional entre pares, fills i nets. Al meu parer és potser la peça menys impactant de les tres, però això no vol dir que no sigui una obra emotiva, tècnicament perfecta i amb un gran pes actoral. És cert que potser la trama es bifurca amb personatges secundaris que no acaben aportant massa a la història general i a vegades poden despistar respecte a l’eix central, cosa que no passa ni a André & Dorine ni a Forever. El final potser també és un pèl precipitat, però d’una bellesa i una poètica que només Kulunka sap com dur a terme sense resultar sensiblera ni artificiosa.

Un altre aspecte a destacar és el treball dels tres intèrprets: Garbiñe Isausti, José Dault i Edu Cárcamo. Els tres intercanvien personatges, es desdoblen fins al paroxisme i aporten un exquisit treball intern que seria un goig poder veure per un forat. De fet, cada cop que assisteixo a una obra de Kulunka penso que el veritable espectacle està al darrera, que és on apreciaríem el risc, la precisió i els detalls d’una feina realment gegantina.