Ricard, Shakespeare i Bieito

El Grec del 2026 ha tingut un personatge teatral com a gran protagonista, i és que fins a tres produccions diferents s’han basat en Ricard III. Cap dels espectacles utilitza el text original de Shakespeare, però sí es basen en la figura d’aquest rei que va regnar només dos anys i que va ser l’últim monarca de la casa de York. Des de l’estrena de l’obra shakespeariana, Ricard III ha estat vist com un personatge cruel, despòtic i fortament manipulador. No sabem si això és una veritat absoluta o la visió que han volgut vendre les cases reials que han vingut posteriorment… Tampoc sabem si és cert que el cadàver aparegut en un aparcament de Leicester el 2012 és el seu, però la versió de Calixto Bieito i Adrià Reixach ho agafa d’excusa per intentar modernitzar el mite i humanitzar –encara que no s’aconsegueixi del tot- la figura del famós rei.

L’altre gran al·licient de la funció era el retorn de Bieito, un director que es prodiga poc per casa nostra… i menys en produccions teatrals. Per als que no recordin els noranta i principis dels 2000, s’ha de dir que Bieito va ser el director de moda. Totes les seves produccions es convertien en grans èxits (Amfitrió, Company, La casa de Bernarda Alba, La vida es sueño, Macbeth, Plataforma) , guanyava tots els premis haguts i per haver, va dirigir el Teatre Romea durant onze temporades, etc. Durant aquesta època comença a provar amb la direcció escènica del món de l’òpera, transformant l’estil líric i provocant un autèntic revulsiu a tota Europa. Actualment resideix a Basilea i encara es prodiga més per les grans catedrals d’òpera que pels teatres…

La verdadera historia de Ricardo III recorda molts dels tics del director, que utilitzava molt sovint el sexe i la violència com a motors de les seves propostes. Podríem dir, fins a cert punt, que aquest estil li escau a un drama tan obscur i tremendista com aquest, però també podem assegurar que els anys no han passat perquè sí. El que abans semblava provocació ara ja és una qüestió superada i llargament imitada per companys de professió. El que abans semblava seducció ara és un espai lliure per als crits, les sobreactuacions i la desmesura. De totes formes, no falten moments brillants aïllats i escenes pel record, com ara el pròleg, l’escena del cotxe o la batalla final en una llar d’infants. També cal destacar l’expansiva i juganera aportació del televisiu Joaquín Furriel, el gran protagonista d’aquest muntatge.