Carles Armengol Gili

Està clar que Nelson Valente té certa predilecció per personatges que estan fora de la realitat o que l’eviten per tal de viure en una realitat paral·lela: les persones amb problemes de salut mental (El loco y la camisa), les persones amb demència (Amnèsia), els alcohòlics (Els gossos), etc. Si a sobre els acompanyem d’una família disfuncional i d’una situació compromesa ja tenim la comèdia servida. O més ben dit, el drama… que amb una encertada manipulació del temps ens acabarà servint una trama còmica o estrafolària. Avui no ploraré ho té una mica tot. Una família formada per tres germanes, una de les quals acaba de sortir del psiquiàtric. S’hi sumaran els marits de dues d’elles i una convidada […]

És curiós, però el destí ha contribuït a que coincidissin a la cartellera dos personatges bíblics, i femenins, sobre els que s’ha escrit molt… però sempre de forma interessada, esbiaixada i poc honesta: Salomé i Maria Magdalena. Ens centrarem ara sobretot en la segona, titllada en el passat de prostituta penedida i d’acompanyant de Jesús en el calvari. Segons estudis posteriors, sembla ser que també se la contempla com una deixeble més (“apòstol d’apòstols”, en paraules de Joan Pau II) i fins i tot de companya i dona del Messies. El principal problema d’aquest muntatge ideat per Carme Portaceli i Michael De Cock és que no se sap massa bé cap a on vol anar. No sabem si és una […]

Vam conèixer la companyia La Cremosa amb una obra que ja era tota una declaració de principis: Purificats, una peça extrema i maleïda de Sarah Kane. Ara semblava que havien canviat de direcció o de fórmula escènica, ja que havien triat un text clàssic (igualment extrem i atrevit) d’Òscar Wilde, però el resultat final és una mena de continuació del seu primer exercici teatral. I és que La Cremosa no ha abandonat en absolut el risc, el gust per l’atreviment formal i la investigació de noves tècniques que ajudin a parlar del desig, de l’obsessió, de l’erotisme des d’un punt de vista asèptic i quasi entomològic. Salomé ja va tenir a casa nostra el rostre de Margarida Xirgu, Núria Espert […]

Ja fa uns anys, la Tessa i la Montse es van quedar vídues “un dia qualsevol” i per intentar superar la situació van apuntar-se a un grup de dol. Allà es van conèixer, i de mica en mica sorgiria una col·laboració que va acabar amb un Instagran, el Club de les Vi(u)des, i més tard amb un llibre que recollia històries personals, maneres d’afrontar el dol, consells, frases recurrents que hauríem d’evitar, etc. I ara, refugiant-se en la fórmula de l’autoficció o teatre documental, la companyia La conquesta del Pol Sud (Nadia, Claudia, Guardianes del corazón de la tierra) ha reconvertit la història en una obra de teatre. Una peça delicada que barreja filmacions reals (una entrevista a les autèntiques […]

Bàrbara Mestanza (Sucia, Lacrimosa, Todas la flores) ha acostumat al seu públic a obres complexes, ja sigui per la temàtica, la forma i també per tota la càrrega emocional i vivencial que hi aboca en totes elles. Tot i que Tallar-se un peu amb una motoserra no parteix de l’autoficció, és evident que inclou moltes de les constants temàtiques de l’autora. Apareix de nou l’abús sexual, el botxí, les víctimes… però aquí s’hi inclou el tema de la cancel·lació, i sobretot el tema de la culpa. Tal com ha dit Mestanza en un entrevista volia parlar no tant dels protagonistes directes d’un cas d’abús sinó de totes les persones que estan al voltant d’això. En aquest cas ens trobem amb […]