Carles Armengol Gili

Hi ha qui diu que Christopher Marlowe no va morir en una baralla de borratxos a l’edat de 29 anys, sinó que va fingir la seva mort per evitar represàlies i va seguir escrivint sota el nom de… William Shakespeare. Evidentment, és una llegenda que sorgeix de la poca informació que hi ha de la majoria d’autors elisabetians, i és difícil de sostenir si s’observen les diferències substancials entre les obres de tots dos. Veient Eduard II és inevitable comparar l’estil dels dos dramaturgs, però si t’oblides del referent et pots trobar amb una gran obra: gran en ambició i gran en resultats. Potser es perd en esdeveniments històrics o trames polítiques i s’oblida de la part emocional, però hem d’entendre […]

Una de les coses que es pot destacar de Josep Maria Pou, a part de ser un gran actor, és que ja fa anys que es dedica a dirigir aquelles obres que li venen en gana… sense la preocupació del que està de moda o del que demana un públic més genèric. El seu és un teatre eminentment de text -escenificat de forma clàssica o, fins i tot, acadèmica- que tracta temes relacionats amb els valors humans, o la manca d’ells. Prendre partit encaixa com un guant en aquesta classificació, ja que ens parla de com la política -i també l’ego o la vanitat- pot arribar a condicionar qualsevol forma de manifestació artística, i per defecte, a les persones que […]

Adaptar i interpretar a cappella òperes molt populars és una tasca tan agosarada com encomiable. La Companyia Dei Furbi, dirigida per Gemma Beltran, porta temps en aquest camí i els seus resultats ha estat fins ara ben exitosos. Concretament, La flauta màgica va omplir en diverses temporades la Sala Joan Brossa i fins i tot va aconseguir guanyar el Premi Max 2014 al Millor Espectacle Musical. Ara, l’aposta ha estat encara més ambiciosa i agosarada que de costum: reunir ni més ni menys que tres òperes de Mozart en un sol espectacle d’una horeta de durada. Les peces són les que Mozart va compondre sobre llibrets de Lorenzo Da Ponte, que molts han intentat agrupar com a trilogia tot i […]

Quan Mark Rydell va decidir adaptar On golden pond al cinema el 1981 només feia tres anys que l’obra s’havia estrenat a Broadway, però el seu to i la manera de tractar el tema de la vellesa s’emmarcaven dins de la tradició més rància del teatre anglosaxó: diàlegs irònics, humor barrejat amb moments dramàtics i una gran dosi de carrincloneria i sentiments passats de sucre. La pel·lícula va evidenciar també tots aquests defectes, que per a altres poden resultar virtuts, però un càsting d’infart -es reunien per primer cop en pantalla Henry Fonda i Katherine Hepburn– va aconseguir convertir-la en un èxit i li va proporcionar deu nominacions a l’Òscar. Un autèntic disbarat. De totes formes, cal tenir en compte […]

Alcestes és un dels grans personatges del teatre universal, però és cert que l’encartonament amb que es representa sovint a Molière fa que ens oblidem de la seva importància i la seva contemporaneïtat. Miguel del Arco, bon director i millor adaptador, ens col·loca molt hàbilment al Misantrop de la funció enmig d’una festa banal plena d’hipòcrites, corruptes i artistes de poca volada. Tot i que es ressenteix d’algunes herències de l’original, la contundència i eficàcia de la proposta s’imposen des del primer minut. Del Arco ho ha tornat a aconseguir; ha igualat la proesa de La función por hacer, i fins i tot s’ha col·locat per sobre d’Un enemic del poble, que ja es va veure la temporada passada i que tornarà […]