Carles Armengol Gili

Ara fa uns deu anys, Lluïsa Cunillé va escriure Boira com una mena de retrat del que havia passat a les societats dels països de l’est 25 anys després de la caiguda del mur. Una mena de metàfora de les societats europees, en aquell moment totalment vençudes per un capitalisme global i amarades d’una decadència i d’una desídia que portava a una irremeiable desesperança. Podríem dir que en gran part el discurs encara funciona, però en els darrers deu anys han passat moltes coses i ara mateix el futur és tan incert i la realitat tan crítica que el que veiem dalt de l’escenari no ens acaba de portar enlloc… ni ens representa. Europa encara està dormida, però aquest cop […]

Des de principis dels setanta fins a principis dels noranta el món del teatre musical va estar totalment revolucionat pel geni d’Andrew Lloyd Webber. D’aquesta època destaquen Jesus Christ Superstar, Evita, Cats, Starlight Express, The phantom of the opera o Sunset Boulevard… Un èxit darrera de l’altre, un munt de hits i també una bona colla de rècords a superar. Des de llavors, cada cop que es recupera un d’aquests títols suposa un esdeveniment ple de nostàlgia i de bones vibracions. De tots els títols del compositor britànic, El fantasma de la ópera és potser un dels més romàntics musicalment parlant. El seu estil operístic -amb un puntet de sintetitzadors i un so molt dels vuitanta- dota d’una gran credibilitat […]

Per entendre el teatre català actual no hauríem de perdre mai de vista tot el teixit associatiu i amateur que va començar a formar-se a principis del Segle XX. La multitud de companyies i entitats teatrals –moltes vegades vinculades a parròquies, ateneus o associacions corals o d’àmbit musical- és el matalàs sobre el que ha descansat tot el que ha vingut després, tant a nivell d’actors, directors, autors… com també de públic. I durant moltes dècades, especialment les del franquisme, es va gestar un teatre molt particular en el que la censura i la religió imperant ho encotillaven tot. Aquí proliferen les obres “de tresillo”, les comèdies d’embolics i tot un teatre aburgesat i acomodatici que feia les delícies del […]

El problema dels lloguers en una ciutat com Barcelona és tan greu i urgent que el teatre no podia evitar-lo ni fugir d’estudi. Fins ara no havíem vist massa textos al respecte i és per això que Llogatera té un valor especial. En aquesta obra hi trobem una dona jove que viu sola, que té la família fora i que s’ha adaptat a la ciutat des de fa anys, encara que sigui en molt pocs metres quadrats. Ara ha de marxar per decisió del propietari, amb qui té moltes dificultats per arribar a parlar i comunicar-se. De fet, és com si fos un ens llunyà, sense rostre, ni veu, ni sentiments… Llogatera funciona a la perfecció durant tota la seva […]

Rigola ha tornat al Lliure i també als espectacles de gran format. Tot feia pensar que seguiria amb la fórmula que ha treballat els darrers anys (actors vestits de carrer, amb el seu propi nom, sense escenografia i amb una total dissecció del text) però més aviat hem trobat al Rigola d’abans d’Ivanov, que va ser el trencament i el començament de la nova etapa. Aquí també hi ha un gran treball d’anàlisi i adaptació del text, però tampoc hi manquen els efectes, el gran format i la caracterització de personatges. El mestre i Margarita és una novel·la de Bulgàkov que ja ha estat adaptada anteriorment al teatre, però que no deixa de suposar un treball grandiós i molt complicat. […]