Carles Armengol Gili

El punt de partida d’aquesta obra ja ens indica per on poden anar els trets, però la història de l’actriu veterana que es nega a sortir despullada en una pel·lícula té moltes més arestes de les que un pugui suposar, i molt més afilades del que semblen en un principi. Evidentment és una obra que va sobre el consentiment, el dret a dir que no i l’honestedat professional dins del món artístic, però també va de l’amistat, del desencís i de la decepció entre dues persones que s’han respectat i estimat. De fet, tal com diu la protagonista la qüestió ja no és sobre ensenyar el cos, sinó sobre quan se’t té o no en compte dins d’una relació contractual, […]

Explicar el passat franquista de la pròpia família no és fàcil, però Pau Vinyals utilitza l’autoficció i molta creativitat per delectar-nos amb un monòleg esplèndid. Un text en el que hi cap Spiderman, el Gegant del Pi, Krystian Lupa, Tortell Poltrona, Thomas Bernhard, Massiel o Jeannette. Hi caben també diverses tècniques o disciplines, com la cançó o un teatre més corporal o físic. En aquest sentit, Vinyals es deixa la pell amb aquest personatge que veu com tot en el que creia potser no és del color que li havien dit. Una interpretació que va de la naturalitat a l’expressionisme transitant per la delicada frontera que va entre una i l’altra… El més interessant d’aquesta peça és que ens fa […]

Eduardo De Filippo és un dels autors italians del segle XX que més vegades hem vist representat als escenaris barcelonins, i especialment a la Biblioteca de Catalunya. Des de la ja cèlebre Filomena Marturano a Questi fantasmi, passant per altres peces mestres com Dissabte, diumenge i dilluns, L’art de la comèdia o A teatro con Eduardo, que juntava dues peces curtes de l’autor. La que ara ens ocupa ja la va estrenar La Perla 29 el 2010, per repetir-la dos anys més tard… sempre pels volts de Nadal. I és que Natale in casa Cupiello és una peça d’ambientació nadalenca i rerefons típicament napolità, amb el seu costumisme, el seu rebombori alegre i encomanadís, els seus crits… i la música […]

Sempre es diu que Florence Foster Jenkins era una excèntrica cantant nord-americana que va estar més de 30 anys donant recitals d’òpera a Nova York, primer en clubs i sessions privades a l’hotel Ritz-Carlton i finalment al grandiós Carnegie Hall. Però potser no es posa suficientment èmfasi en que era una multimilionària capaç de costejar els seus capricis -entre els que es troben les gravacions de diversos discos- i comprar les voluntats dels que la van seguir en la seva estrambòtica i imparable carrera. I és que Foster Jenkins no sabia cantar, ni tampoc tenia oïda per intentar fer-ho millor ni aprendre el més mínim… Tot i així, els que l’envoltaven li reien les gràcies i l’encoratjaven a continuar, una […]

Vivim en una societat en la que qualsevol bestiesa dita per xarxes socials pot ser adoptada com una gran veritat o com una ensenya que cal seguir i defensar. Sempre hi ha hagut il·luminats, líders ridículs o persones amb pensaments sectaris, però a les xarxes ens en podem trobar centenars. Si a sobre hi sumem un motiu econòmic, ja podem assegurar que la xarxa s’ha omplert d’estafadors sofisticats i sense escrúpols que poc s’assemblen als del tocomotxo o l’enganyifa de l’estampeta, tot i que persegueixen resultats similars. Estafadors que venen l’èxit social i econòmic, una forma de vida millor i gairebé una doctrina a seguir a canvi de seminaris, sessions privades o consells. I ho poden fer gràcies al que […]