Carles Armengol Gili

Adaptar i interpretar a cappella òperes molt populars és una tasca tan agosarada com encomiable. La Companyia Dei Furbi, dirigida per Gemma Beltran, porta temps en aquest camí i els seus resultats ha estat fins ara ben exitosos. Concretament, La flauta màgica va omplir en diverses temporades la Sala Joan Brossa i fins i tot va aconseguir guanyar el Premi Max 2014 al Millor Espectacle Musical. Ara, l’aposta ha estat encara més ambiciosa i agosarada que de costum: reunir ni més ni menys que tres òperes de Mozart en un sol espectacle d’una horeta de durada. Les peces són les que Mozart va compondre sobre llibrets de Lorenzo Da Ponte, que molts han intentat agrupar com a trilogia tot i […]

Quan Mark Rydell va decidir adaptar On golden pond al cinema el 1981 només feia tres anys que l’obra s’havia estrenat a Broadway, però el seu to i la manera de tractar el tema de la vellesa s’emmarcaven dins de la tradició més rància del teatre anglosaxó: diàlegs irònics, humor barrejat amb moments dramàtics i una gran dosi de carrincloneria i sentiments passats de sucre. La pel·lícula va evidenciar també tots aquests defectes, que per a altres poden resultar virtuts, però un càsting d’infart -es reunien per primer cop en pantalla Henry Fonda i Katherine Hepburn– va aconseguir convertir-la en un èxit i li va proporcionar deu nominacions a l’Òscar. Un autèntic disbarat. De totes formes, cal tenir en compte […]

Alcestes és un dels grans personatges del teatre universal, però és cert que l’encartonament amb que es representa sovint a Molière fa que ens oblidem de la seva importància i la seva contemporaneïtat. Miguel del Arco, bon director i millor adaptador, ens col·loca molt hàbilment al Misantrop de la funció enmig d’una festa banal plena d’hipòcrites, corruptes i artistes de poca volada. Tot i que es ressenteix d’algunes herències de l’original, la contundència i eficàcia de la proposta s’imposen des del primer minut. Del Arco ho ha tornat a aconseguir; ha igualat la proesa de La función por hacer, i fins i tot s’ha col·locat per sobre d’Un enemic del poble, que ja es va veure la temporada passada i que tornarà […]

Si algú pretén veure només un concert de cuplets i cançons de revista va molt equivocat, perquè darrera d’aquesta actuació i d’aquest nou projecte del grup gironí Le Croupier hi ha molt més. Hi ha una idea molt interessant -meitat broma, meitat homenatge- i també hi ha, sobretot, un cant d’amor a un gènere i a una manera d’entendre l’espectacle que només viu en fotografies antigues, vells records i llegendes deformades. Com diu algú en el documental que es projecta durant el muntatge, la història de l’oblidada vedet Esperança Dinamita i la de tantes altres estrelles d’un Paral·lel que ja no tornarà “formen part de l’imaginari col·lectiu”. I amb això ens hem de quedar, perquè la resta són vuitanta minuts […]

Primer va ser un fet real, després una bona novel·la –Premi Sant Jordi 1979-, més tard una pel·lícula mediocre de Jordi Cadena i ara una obra de teatre correcte, ben adaptada i dirigida amb elegància. La veritat és que transformar un llibre de quasi 200 pàgines en una horeta justa de funció, i amb dos únics actors per defensar-la, és una tasca realment important. Tot i així, es capta bé l’essència d’aquesta història  d’opressions, de sotmetiments, de petits dictadors quotidians… una història, en definitiva, que enganxa pel seu rerefons enterbolit. Potser s’haguessin pogut estalviar alguns paràgrafs excessivament literaris, i també hagués estat millor prescindir d’escenes que teatralment ens diuen ben poc. Els actors, però, compleixen molt bé i aporten agilitat a […]