Adaptar i interpretar a cappella òperes molt populars és una tasca tan agosarada com encomiable. La Companyia Dei Furbi, dirigida per Gemma Beltran, porta temps en aquest camí i els seus resultats ha estat fins ara ben exitosos. Concretament, La flauta màgica va omplir en diverses temporades la Sala Joan Brossa i fins i tot va aconseguir guanyar el Premi Max 2014 al Millor Espectacle Musical.
Ara, l’aposta ha estat encara més ambiciosa i agosarada que de costum: reunir ni més ni menys que tres òperes de Mozart en un sol espectacle d’una horeta de durada. Les peces són les que Mozart va compondre sobre llibrets de Lorenzo Da Ponte, que molts han intentat agrupar com a trilogia tot i que Don Giovanni és d’una complexitat musical i d’un pès argumental molt més sòlids que els de Cosi fan tutte i Les noces de Figaro. Dei Furbi intenta unir personatges i melodies sota un fil argumental que, de tan prim, s’acaba trencant molt aviat. El resultat final és un popurri mozartià farcit de moments enginyosos i divertits, entre els que destaca el repàs argumental sencer a Les noces de Figaro.
Tot i aquesta sensació de retalls que es percep mentre es contempla l’espectacle, cal reconèixer un magnífic i exigent treball de tot l’equip artístic. I per últim, ressaltar una qüestió gens trivial: la infinitat de recursos que dóna la faldilla escenogràfica ideada per Ramon Ivars i la mateixa Gemma Beltran.