Carles Armengol Gili

Divinas va néixer amb la voluntat de crear un trio que imités a les formacions musicals femenines de l’època del swing. D’aquí va sorgir Sing, sing, sing i més tard Chocolat. El swing, però, se’ls hi va quedar curt i en el seu tercer espectacle, Enchanté, van provar amb la cançó francesa i alemanya d’entreguerres. Ara segueixen en un període similar, els anys quaranta, però traslladades a una companyia de varietats de l’Espanya de postguerra… El cert és que es repeteix la fórmula del concert dramatitzat, però podríem dir que ara la dramatúrgia ha agafat més pes i les ha endinsat dins d’una mena de tragicomèdia amb cançons que entreté i que repassa el cançoner popular de l’època. Hi tenim cuplets, […]

Haig d’admetre que em causava un cert temor enfrontar-me a una versió moderna i contemporània dels Pastorets, sobretot perquè sempre he pensat que el teatre popular no aguanta excessives transformacions. Els dubtes van començar a caure quan vaig saber que al darrera hi havia el mateix equip que ha creat muntatges com Coses que dèiem ahir, Product, Llum de guàrdia o Roberto Zucco. A partir d’aquell moment vaig saber que Santa Nit transcendiria Els Pastorets de sempre i ens aportaria una obra nova, fresca i plena d’idees. Efectivament, així ha estat. És cert que sobta veure uns actors com Ivan Benet, Marc Rodríguez, Cristina Genebat o Mireia Aixalà darrera d’un argument aparentment inofensiu i nadalenc, de la mateixa manera que també sobta que […]

Sempre s’ha dit que el més important a l’obra de Pinter són els silencis o bé allò que no es diu sobre l’escenari, però a Vells temps també resulta molt important tot allò que no es recorda… L’obra gira tota l’estona sobre els laberints de la memòria i la fragilitat dels records, així com la influència que tenen damunt de les relacions personals. A la peça, un personatge extern apareix de sobte a la vida d’un matrimoni convencional i la capgira, no amb fets ni amb cap gir argumental, sinó amb una sèrie de records aparentment inofensius d’uns temps ja oblidats pels tres. Sens dubte, un argument molt pinterià i una porta cap a l’imaginari d’aquest autor que, tal com […]

Hi ha qui diu que Christopher Marlowe no va morir en una baralla de borratxos a l’edat de 29 anys, sinó que va fingir la seva mort per evitar represàlies i va seguir escrivint sota el nom de… William Shakespeare. Evidentment, és una llegenda que sorgeix de la poca informació que hi ha de la majoria d’autors elisabetians, i és difícil de sostenir si s’observen les diferències substancials entre les obres de tots dos. Veient Eduard II és inevitable comparar l’estil dels dos dramaturgs, però si t’oblides del referent et pots trobar amb una gran obra: gran en ambició i gran en resultats. Potser es perd en esdeveniments històrics o trames polítiques i s’oblida de la part emocional, però hem d’entendre […]

Una de les coses que es pot destacar de Josep Maria Pou, a part de ser un gran actor, és que ja fa anys que es dedica a dirigir aquelles obres que li venen en gana… sense la preocupació del que està de moda o del que demana un públic més genèric. El seu és un teatre eminentment de text -escenificat de forma clàssica o, fins i tot, acadèmica- que tracta temes relacionats amb els valors humans, o la manca d’ells. Prendre partit encaixa com un guant en aquesta classificació, ja que ens parla de com la política -i també l’ego o la vanitat- pot arribar a condicionar qualsevol forma de manifestació artística, i per defecte, a les persones que […]