Carles Armengol Gili

Vam conèixer la companyia La Cremosa amb una obra que ja era tota una declaració de principis: Purificats, una peça extrema i maleïda de Sarah Kane. Ara semblava que havien canviat de direcció o de fórmula escènica, ja que havien triat un text clàssic (igualment extrem i atrevit) d’Òscar Wilde, però el resultat final és una mena de continuació del seu primer exercici teatral. I és que La Cremosa no ha abandonat en absolut el risc, el gust per l’atreviment formal i la investigació de noves tècniques que ajudin a parlar del desig, de l’obsessió, de l’erotisme des d’un punt de vista asèptic i quasi entomològic. Salomé ja va tenir a casa nostra el rostre de Margarida Xirgu, Núria Espert […]

Ja fa uns anys, la Tessa i la Montse es van quedar vídues “un dia qualsevol” i per intentar superar la situació van apuntar-se a un grup de dol. Allà es van conèixer, i de mica en mica sorgiria una col·laboració que va acabar amb un Instagran, el Club de les Vi(u)des, i més tard amb un llibre que recollia històries personals, maneres d’afrontar el dol, consells, frases recurrents que hauríem d’evitar, etc. I ara, refugiant-se en la fórmula de l’autoficció o teatre documental, la companyia La conquesta del Pol Sud (Nadia, Claudia, Guardianes del corazón de la tierra) ha reconvertit la història en una obra de teatre. Una peça delicada que barreja filmacions reals (una entrevista a les autèntiques […]

Bàrbara Mestanza (Sucia, Lacrimosa, Todas la flores) ha acostumat al seu públic a obres complexes, ja sigui per la temàtica, la forma i també per tota la càrrega emocional i vivencial que hi aboca en totes elles. Tot i que Tallar-se un peu amb una motoserra no parteix de l’autoficció, és evident que inclou moltes de les constants temàtiques de l’autora. Apareix de nou l’abús sexual, el botxí, les víctimes… però aquí s’hi inclou el tema de la cancel·lació, i sobretot el tema de la culpa. Tal com ha dit Mestanza en un entrevista volia parlar no tant dels protagonistes directes d’un cas d’abús sinó de totes les persones que estan al voltant d’això. En aquest cas ens trobem amb […]

Baró d’Evel ens havia delectat fins ara amb uns espectacles d’esperit naïf i d’estètica preciosista i aclaparadorament poètica. Amb aquest darrer muntatge, coproduït internacionalment i estrenat ja a festivals com el d’Avinyó o el Grec, va un pas més enllà i ens presenta una furiosa i catàrtica performance que comença com a denúncia climàtica i acaba amb un poderós al·legat antifeixista. Una obra que enceta un tríptic sobre la identitat de cadascú de nosaltres enmig d’un món convuls i embogit. Una peça que tot i no ser rodona té moments que aclaparen, engresquen i fins i tot posen la pell de gallina. Els recursos utilitzats pel grup són una mica els de sempre, però segurament amplificats i engruixits. Hi tenim […]

Germans de sang va començar com una obra de text que es representava en diversos instituts dels afores de Liverpool a principis dels vuitanta. No és fins el 1983 que dóna el salt al format musical, aconseguint un èxit immediat, primer a Liverpool i després al West End londinenc. De seguida creixerà la llegenda, amb rècord de representacions i multitud de versions arreu del món. Una d’elles serà la catalana que va dirigir Ricard Reguant, amb Àngels Gonyalons de protagonista. La parella estava en el seu moment més àlgid, després d’haver estrenat a Barcelona els musicals Estan tocant la nostra cançó, Memory i Tots dos. Això va suposar un èxit total i també una aureola de musical de culte que […]