Carles Armengol Gili

Dues de les obres de Shakespeare que més m’agraden són les que tenen a veure amb la fantasia. Una d’elles és La tempestat i l’altra la que ara ens ocupa… M’agraden, sobretot, perquè en elles l’autor esdevé més lliure que de costum i parla amb molta més claredat de temes que en altres obres es veien acotats per les convencions del moment. Es diu, fins i tot, que en El somni d’una nit d’estiu hi ha moltes referències personals i d’altres que apunten a personatges reals de l’època, ja que no cal oblidar que l’obra es va representar per primer cop en el marc de la celebració d’un casament. També hi ha molts símbols eròtics i moltes situacions que parlen de la […]

Quan vaig sentir a parlar d’aquest projecte vaig pensar que podia ser un caprici o un experiment, com el d’aquella actriu russa que fa uns anys interpretava tota sola la tragèdia de Hamlet amb la única ajuda d’un guant. De totes formes, el fet que fos Lluís Homar el promotor de la iniciativa em va fer pensar que potser estava equivocat. Homar és un dels Manelics més recordats del teatre català modern -els altres serien Enric Majó i Julio Manrique- i la seva coneixença del text de Guimerà és àmplia i exigent. Per tant, calia esperar un petit miracle… que finalment s’ha produït. L’actor encarna a Manelic, a Sebastià, a Marta i a la Nuri amb una subtilesa i una meticulositat […]

Enfrontar-se a una obra de Thomas Bernhard requereix un esforç per part de tot l’equip artístic que hi participa -començant pel director i acabant per uns preparadíssims actors- però també requereix un esforç per part del públic. Aquest autor austríac, que renegava de ser-ho, sovint va escriure obres que són llargs monòlegs puntejats per les rèpliques de personatges molt secundaris, meres comparses que acompanyen al personatge o personatges centrals. El seu teatre és sec, dens i farcit de complexitats que, a simple vista, poden passar desapercebudes. Tot i així, les seves paraules no són en va, i els seus diàlegs no cauen en l’oblit de l’espectador, sinó que l’hipnotitzen amb un estrany magnetisme i unes repeticions que, amb l’actor adequat, poden […]

El currículum de Marc Artigau dins de la nova dramatúrgia catalana (El balneari, Un mosquit petit, Aquellos días azules) és cada cop més extens i important. Amb aquesta nova peça, però, la capacitat poètica i figurativa de l’autor acaba resultant un llast que ni el treball dels actors ni l’elaborat clima escènic creat per Margherita Mantovani (escenografia) i Anna Espunya (il·luminació) aconsegueixen alleugerir. És cert que l’aparença de thriller li aporta un embolcall interessant, però després costa molt que el públic entri en el moll de l’os de la història. Aquí estem davant de personatges solitaris i perduts que busquen desesperadament, a través de les mentides i de l’engany, un punt -terrenal o no- al que agafar-se… El bosc actua com […]

Aquesta comèdia argentina, adaptada amb ofici per Jordi Galceran, ha acabat en mans d’un Echanove que afronta la direcció amb correcció i sense massa estridències. La interpretació dels dos únics actors -o més ben dit, el carisma i, un altre cop, l’ofici- acaba fent la resta. Un pot pensar que a vegades amb això ja n’hi ha prou… i, de fet, grans actors i actrius de casa nostra -i també de fora- han aconseguit viure “tirant d’ofici” tota la vida. Però aquí s’hi troba a faltar alguna cosa més. Pel que a mi respecte hi trobo a faltar veritat, tot i que en els moments en que Maria Galiana es troba còmoda sorgeixen escenes molt creïbles, d’aquelles que et fan […]