Carles Armengol Gili

“La flauta màgica” deu ser l’òpera que més adaptacions “teatrals” deu haver tingut de la història. A casa nostra es recorda la mítica adaptació del Lliure, la fantasia musical d’”El somni de Mozart”, la versió minimalista que ens va dur Peter Brook i, per descomptat, la visió de Comediants, que tot i ser representada com a òpera destil·lava teatre pels quatre costats. Ara Dei Furbi ens porta la seva aproximació, que esdevé juganera, enginyosa i divertida. Amb poquíssims elements, sense cap instrument musical, una imaginació propera al teatre familiar i una gran càrrega d’ironia, els sis actors-cantants defensen el joc amb molta competència. Una joguina realment llaminera que agradarà a un públic molt ampli.

Tot muntatge de “Luces de bohemia” requereix llums -les que posen les encertades i punyents paraules de Max Estrella- i unes quantes ombres -les que proporciona l’ambient sòrdid i empobrit del Madrid de la Restauració. Aquesta versió de la companyia Teatro del Temple potser ens aporta un ambient massa fred i immaculat com per posar-nos en situació (l’escenografia i vestuari no ajuden gaire), tot i que cal dir que el treball de direcció és notable i que els actors brinden un conjunt interpretatiu cohesionat i unitari. No cal oblidar que el muntatge porta sis anys donant voltes i que ja l’han vist, en tot l’estat espanyol, més de 80.000 espectadors.

Adaptar un clàssic a l’època actual comporta riscos i pot contribuir a que l’argument grinyoli en un moment o altre (se suïcidaria Hedda Gabler a dia d’avui?). Si s’accepta la proposta, però, es pot gaudir -i molt-, de l’aventura. En aquest cas, David Selvas ens proporciona una Hedda moderna, salvatge i seductora… i més malvada que psicològicament complexa. Laia Marull es lliura al paper amb valor i entusiasme, sense cap mena de xarxa ni protecció. El resultat és desbocat i estèticament colpidor. No us decebrà ni us deixarà indiferents.

La gran virtut d’aquesta obra, com ja passava a Litus, és que cau simpàtica. Està feta amb carinyo, i es nota. Els actors creuen en el projecte i el resultat és altament eficaç. L’altra qüestió és que no passa de “divertiment”, i aquí es queda… que no és poc. Alguns voldran trobar-hi una obra gay de referència, d’altres hi veuran la comèdia de l’any. Molts aplaudiran que s’abordin determinades qüestions de “l’ambient”, com si fos una peça generacional dins d’un determinat col·lectiu. Jo hi vaig veure sobretot moments còmics aconseguits, altres de tòpics i fins i tot algun semblava sortit del club de la comèdia. L’arquetip mai juga a favor, i en aquest sentit hi vaig trobar a faltar una mica més […]

Tot i ser una obra coral, la Machi es menja part de la funció amb un monòleg impressionant que tanca la primera part. Podríem parlar del text polèmic i engrescador de Mark Ravenhill; podríem parar-nos en les excel·lències d’un repartiment ajustat i eficient; podríem elogiar la direcció de Josep Maria Mestres, potser la millor que li he vist… Però en una recomanació de poques paraules la Machi també se’n menja la meitat. La seva mare és esfereïdora, un cop de puny a l’estómac que ella sap donar amb totes les seves forces. Un autèntic huracà que deixa pràcticament arrasada la segona part de la funció.