Carles Armengol Gili

La majoria de grups nous estrenen sovint textos de creació pròpia, però Les Antonietes va néixer amb la voluntat d’adaptar una sèrie de clàssics de forma moderna i particular. Ho van provar amb Shakespeare, amb Txèkhov, amb Ibsen, amb Brückner i amb una bona colla d’autors americans en aquell compendi que es va estrenar en el darrer Grec. Ara tornen amb un d’ells, el gran Tennessee Williams, i adapten precisament una de les seves peces més emblemàtiques. La idea de reduir l’obra als quatre personatges principals ha jugat a favor, i podríem dir que malgrat retallades o manipulacions l’essència de l’autor i d’aquest magnífic text resten intactes. Una altra cosa és la posada en escena, que tot i que parteix […]

Adaptar la novel·la de Tolstoi al teatre és una autèntica gosadia, tot i que hem d’admetre que l’adaptació recull els fets més importants i ajuda a entendre la desesperació de la protagonista. Ivan Padilla es cenyeix als tres personatges principals i organitza l’acció de manera que no trobem a faltar personatges o canvis molt importants d’escena. A partir de cinc cadires, una làmpara i un pianista ens traslladem als salons de la Rússia tsarista i ens creiem les situacions. Els interludis musicals, acompanyats de petites escenes coreogràfiques, ajuden al conjunt… tot i que pequen de repetitius. De totes maneres, el pitjor que li passa a aquesta Anna Karenina és que està mancada de passió. Les interpretacions són una mica planes […]

Hi ha actrius que actuen -algunes ho fan molt i molt bé- però n’hi ha d’altres que a més d’actuar arrasen amb tot el que hi ha al seu voltant just trepitgen l’escenari. Ja poden estar quietes o movent-se, ja poden estar parlant o aguantant una mirada en silenci. Poden ser menudes, físicament insignificants, però quan fan un gest res pot ser més important a quilòmetres a la rodona. Són quasi divines i aprofiten totes les seves armes, algunes tan antigues com el mateix teatre. D’aquestes actrius n’hi ha poques, però Carmen Machi és una d’elles. Podem assegurar, a més, que aquest monòleg reivindicatiu del personatge d’Helena li va com anell al dit. A priori, un podria pensar que físicament […]

Realment el teatre infantil pot donar per molt més que les revisions de contes o la personificació de dibuixos de moda. Aquest espectacle de la companyia T’exto de menos ens demostra que també es poden buscar noves fórmules, com la de parodiar al més famós dels superherois de DC Comics. Amb moltes picades d’ullet als pares (les referències a l’actualitat o algun que altre doble sentit), l’espectacle diverteix als més menuts pel seu colorit, per les cançons i una estètica de còmic molt aconseguida. Potser falta una mica de rodatge i alguns ajustaments, però no hi ha res en l’espectacle que no es pugui resoldre amb uns quants bolos més. Si teniu mainada, segur que gaudiran amb aquest Superman que […]

El psicoterapeuta no és l’única concessió argentina d’aquest espectacle de Marc González de la Varga. Segurament sense saber-ho -o potser sí, això ho desconec- ha adoptat una forma de fer teatre que em recorda molt a alguns dels primers experiments de Daulte o a alguns textos de Claudio Tolcachir, Nelson Valente o Denise Despeyroux, entre molts altres. Segurament hauríem de salvar moltes distàncies, però veig que hi ha alguns aspectes comuns a tots ells que m’encaixen perfectament: l’ús del joc com a motor de l’acció dramàtica, la improvisació prèviament assajada al local d’assaig, la barreja de professionalitat i amateurisme, la nuesa de l’espai escènic, la utilització de les teràpies i els psicodrames enmig de les trames argumentals, la família com […]