Carles Armengol Gili

És interessant tornar de tant en tant a aquests Entremeses de Cervantes, ja sigui per recuperar l’hàbil utilització de la llengua castellana, per tornar a gaudir de trames simples però punyents o per retrobar-nos amb l’esperit del Segle d’Or, un patrimoni que no pot caure en l’oblit ni relegar-se a peça de museu. Està clar que el Teatro de la Abadía i José Luis Gómez van entendre molt bé totes aquestes premisses quan van decidir enfrontar-se amb el clàssic, ara ja fa 20 anys. Tot i el temps transcorregut, l’espectacle guarda intactes moltes de les seves virtuts, essent una de les més destacables la d’acostar o emparentar aquest text del segle XVII amb diversos elements de les tradicions populars (instruments, cançons, […]

Mentre veia aquesta obra he pensat que estava realment davant d’un teatre modern, intel·ligent i creatiu, malgrat que la seva proposta formal pugui assemblar-se a moltes altres. Penso que el que fa diferent la proposta de Titzina Teatre és el rigor amb el que treballen i el material de base amb el que s’enfronten. I dic “enfronten” perquè realment es palpa la lluita que hi ha hagut amb els temes plantejats, amb els sentiments que s’han posat damunt de la taula d’assaig i fins  i tot amb la posada en escena, que a més de gran concentració requereix un enorme desgast anímic. No vull explicar molt de la trama, perquè una de les millors coses del muntatge és que permet submergir-te en un […]

A aquesta crisi econòmica que patim des de fa set o vuit anys ja només li faltava un musical, i ara tenim l’honor de dir que ha estat un musical en català i amb tota l’empenta que aporta un grup d’actors i cantants amb un talent més que reconegut. Podríem dir, per tant, que el càsting és bo, la partitura molt encertada i encomanadissa, i les històries àgils i ben encreuades. Però, dit tot això, què és el que falla? Per què no estem davant d’un musical triomfador, que emocioni des del primer minut? Se’m fa difícil donar amb els possibles entrebancs, però després de pensar-hi molt crec que és l’enfoc del llibret -possiblement ja prové del llibre en el que es […]

Vagi  per endavant la felicitació a un entossudit Julio Manrique, que des de que va saber que s’havia adaptat al teatre la novel·la de Mark Haddon va decidir que la portaria a casa nostra. Li agraïm que ho  hagi fet, però també que hagi adaptat amb els mitjans que tenia a l’abast un text que a Londres es representa amb un desplegament tecnològic força important. Per a mi, una de les coses que m’ha atret més del muntatge -a banda de la gran interpretació de Pol López, de la que ja en parlarem- ha estat la sincronització i coordinació de tota la companyia per treure dels mínims recursos (cinc pissarres mòbils, una plataforma, un llit i poca cosa més) uns resultats espectaculars. Gairebé […]

No hi ha cap mena de dubte en que Iván Morales té un gust especial per escriure i per tocar la fibra de l’espectador en determinats moments. Alguns dels monòlegs que s’escolten a Cleòpatra estan entre el millor que hem escoltat últimament de mans d’un autor català de la nova fornada, però no crec que el conjunt sigui tan bo com un pot pensar mentre contempla l’espectacle. Penso que aquest cop és cert que els arbres ens han tapat el bosc, ja que la història -a l’igual que el to general de la peça- va donant salts endavant per acabar finalment amb una escena molt bonica, però totalment inversemblant i gens adequada a l’argument ni als personatges amb els que hem estat […]