Carles Armengol Gili

El nom de David Plana sempre anirà associat a un tipus de teatre que va començar combinant thriller, violència i personatges tèrbols. Obres com Mala sang, La dona incompleta o Petita mort van assentar les bases d’una dramatúrgia que, en un determinat moment, va decidir tirar per altres camins… És cert que a El bon pare també hi ha una part obscura, amagada, però la voluntat de fer una comèdia més amable i comercial es troba a les antípodes de la seva primera obra. Tot i així, no es pot negar que Plana encara té la mà trencada en crear situacions incòmodes i en dialogar escenes realment divertides. Potser el principal inconvenient, dramatúrgicament parlant, és que quan la trama està […]

Que t’expliquin la història de vàries generacions familiars entorn dels negocis que les han fet triomfar no és, a priori, un plat que em vingui molt de gust. Però aquesta trilogia -aquí reduïda i condensada en una sola obra- és un text intel·ligent i impecable. Un text que, amb les llicències pròpies d’un tema que abraça quasi dos segles, ens fa una radiografia molt entenedora del que ha suposat el capitalisme en el món occidental. I ho fa, precisament, amb una bona colla de recursos estilístics i amb un esperit juganer que no ens fa perdre el fil en cap moment. És difícil mantenir l’interès mentre es parla de transaccions comercials, venda d’accions o estratègies empresarials… però Stephano Massini ho […]

Acabem sent el que realment volíem ser? En què ens convertim al llarg dels anys? Som millors quan intentem ser una altra persona? Totes aquestes profundes qüestions es van formulant en el transcurs d’una obra d’aparença lleugera però de rerefons complex i realment revelador. Mariano Pensotti ha partit d’una vivència suposadament real -una conversa amb el seu pare sobre una conseqüència de la dictadura argentina- per endinsar-se després en una història que té diversos protagonistes i que es va obrint a l’espectador com si fos una nina russa. L’embolcall escènic de tot plegat també té la seva complexitat, ja que actors i objectes estan tota l’estona damunt d’unes cintes transportadores que no paren mai. El recurs s’esgota aviat, però funciona […]

Txhéhov no és un autor fàcil de representar. El seu món costumista, la Rússia rural i el context històric que batega darrera de tots els seus textos fa que sovint ens trobem amb produccions que no acaben d’espolsar-se la caspa del damunt. A part, és difícil encertar amb el to, sempre a mig camí entre el naturalisme i el lirisme… amb fortes càrregues de malenconia i desencís i amb un humor molt particular, difícil de pair. No sé si el director neerlandès Luk Perceval li ha acabat d’agafar el to i la mida a aquest Platonov, però el que està clar és que la proposta és trencadora i absolutament innovadora dins de l’univers de l’autor rus. La opció d’una interpretació […]

Aquesta versió de La flauta màgica és, sense cap mena de dubte, bastant diferent a totes les que haguem pogut veure abans a Barcelona. Podríem dir que estem gairebé davant d’una pel·lícula d’animació, però amb cantants de carn i óssos que apareixen i desapareixen de la projecció mitjançant una sèrie de portes ocultes. No és que no s’hagi fet abans… però en el món de l’òpera constitueix una novetat i fins i tot un cert sacrilegi per a alguns puristes. Tot i així, el resultat és tan espectacular que convenç a gairebé tothom i ajuda a que generacions més joves s’acostin al Liceu i en surtin plenament satisfetes. Val a dir, d’altra banda, que l’òpera de Mozart és de les […]