Carles Armengol Gili

Florian Zeller és un jove dramaturg i novel·lista francès que fa anys que gaudeix d’un notable prestigi al seu país… i també fora d’ell. No cal oblidar que les seves obres s’han traduït a diverses llengües i que a casa nostra arribarà aviat l’estrena d’un altre dels seus gran èxits, La mare, amb Emma Vilarasau. Pel que fa al text que ara ens ocupa, haig de reconèixer que no em va sorprendre ni meravellar. Juga amb la repetició d’escenes, els punts de vista i la confusió, per acabar tractant el tema de l’Alzheimer -un tema molt recorrent els darrers anys- com si es tractés d’un thriller. Sigui com sigui, tot plegat no porta a cap lloc concret ni dóna cap […]

La tradició de les formacions corals gays es remunta a unes quantes dècades enrere, quan al món anglosaxó -especialment a la costa oest dels Estats Units- algunes associacions LGTB van crear els seus cors. Des del primer moment aquelles corals van destacar per atrevir-se amb ritmes diferents, per oferir un repertori original i per incloure coreografies que convertien els concerts en autèntics shows. Avui aquesta fórmula s’ha estès a altres tipus de corals -només cal veure el model de l’Oh Happy Day– però no està de més saber que tot això ja existia… La Barcelona Gay Men’s Chorus, integrada per 40 cantants masculins, ja fa anys que s’inscriu en aquesta línia, i Ànima és el segon espectacle consecutiu que presenten […]

Moltes vegades les comèdies d’ambient familiar acaben caient en un costumisme arquetípic i fins i tot caricaturesc. En aquesta ocasió, en canvi, s’eviten els llocs comuns i s’aconsegueix una obra que compleix les expectatives, aporta moltes pinzellades de realitat i acaba provocant fins i tot un cert malestar. I és que Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez saben combinar molt bé temes actuals amb diàlegs divertits i sucosos, a part de crear personatges creïbles que aguanten el tipus durant tota la funció. Per l’escenari desfilen avis estressats que es veuen obligats a cuidar dels néts, la filla que s’acosta als quaranta i que segueix apalancada a casa, el fill separat que no sap com redreçar la seva vida i la […]

Agafar Els bandits, de Friedrich Von Schiller, i fer-ne una versió retallada i molt lliure (sobretot en la part final) no és una tasca gens senzilla. En aquest sentit, podem dir que Carles Mallol se n’ha sortit airós i ha aconseguit emmotllar-se molt bé a l’estil dels Parking Shakespeare, que encara que canvien de director a cada projecte estan assolint amb el temps una forma de fer i d’interpretar els clàssics molt característica. També segueixen amb una absoluta economia de mitjans tècnics, aspecte que els obliga a buscar recursos originals i adaptar-se molt bé a l’espai on actuen. Al Maldà estan en un espai una mica més convencional, però cal recordar que Les males persones ja es va estrenar l’hivern […]

A l’acabar l’espectacle, mentre la platea es posava de peu en un sol impuls, jo em preguntava què acabava de veure. Tot havia començat com un monòleg reivindicatiu, agosarat i crispat, però entremig s’havien colat escenes que no m’encaixaven i cap al final l’actriu s’havia acomiadat amb un joc metateatral que no havia acabat d’entendre… Fins i tot hi va haver temps per a una cançó a capella, que el públic va victorejar amb fervor. No cal dir que Clara Segura -possiblement l’actriu més versàtil i formada que tenim ara mateix a casa nostra- pot amb qualsevol dels diferents fronts i reptes que li proposa aquesta obra de Marta Galán, però jo segueixo pensant que es tracta d’una proposta confosa, […]