Carles Armengol Gili

Aquesta segona funció de L’Orestíada que ens ha portat el Teatro Stabile de Napoli conté dues obres ben diferenciades: Coèfores, on assistim a la venjança d’Orestes, i Eumènides, on l’heroi d’Èsquil és portat a judici davant d’un tribunal diví que conformen Atena, Apol·lo i les Fúries. De la primera part n’hem vist representades algunes escenes, que a vegades s’ajunten a Agamennó -la primera i més coneguda de les obres-, però la segona és una peça quasi irrepresentable i poc terrenal que sempre acaba caient de les representacions abreujades de la trilogia. Veient-la s’entén el perquè, ja que es tracta d’un text llarg i discursiu on passen molt poques coses i on els Déus disserten sobre temes divins i humans. Requeria […]

Agamennó és la part més representada i coneguda de L’Orestíada, la trilogia que descriu el final de la maledicció de la casa dels Àtrides. També és la més llarga i solemne, farcida de monòlegs que constitueixen un grandiós patrimoni teatral. La decisió de Luca de Fusco, director del Teatro Stabile di Napoli, de ser excessivament respectuós i conservador potser no ha anat del tot a favor del muntatge. Tot i així, la qualitat del grup, i en especial de les seves actrius (Gaia Aprea com a Cassandra i Mascia Musy com una immillorable i amenaçadora Clitemnestra), ha acabat per oferir un espectacle quasi operístic i d’una gran coherència formal. No és ni de bon tros la més reeixida de les […]

No es pot negar la capacitat que té Dagoll Dagom de convertir cada obra seva en un esdeveniment, encara que al darrera hi hagi sempre un risc implícit molt elevat. Scaramouche no és cap excepció, ja que la producció que la suporta no és poca cosa per a una companyia privada: divuit actors en escena, onze músics en directe cada nit, infinitat de canvis de vestuari i una escenografia digne dels musicals més luxosos. A més a més, la música és d’Albert Guinovart, un dels grans còmplices de la companyia i autor de les pàgines musicals més recordades als escenaris catalans (Mar i cel, Flor de nit, Gaudí o La vampira del Raval). Amb aquesta obra també ha aconseguit una […]

Quan comença el monòleg intuïm que anirà sobre les vivències d’alguna família al llarg d’una colla d’anys, però no és fins una mica més endavant que descobrim que és la família de la pròpia actriu. A partir d’aquí tot adquireix una altra dimensió, ja que llavors sabem que estem sense cap mena de dubte davant d’un bell exemple de teatre-testimoni. Haig d’admetre que sempre m’ha interessat aquest subgènere, tot i que també reconec que té el perill d’enrocar-se en si mateix i acabar interessant només als seus protagonistes. Al principi de Kilòmetres, l’allau de xifres i l’aparició de personatges -molts personatges- ens fa pensar que ens enfrontem a l’escenificació d’un arbre genealògic o a una simple passejada pels àlbums de […]

Tot i que s’ha anunciat com la recuperació de la primera sarsuela en català, l’espectacle és un homenatge poc cerimoniós a la figura del compositor Josep Anselm Clavé, personatge clau en la política de la seva època i autèntic revolucionari del cant coral. Durant tota la primera part assistim a un refregit de textos històrics sobre Clavé, destinats a lloar i reivindicar la seva figura, puntejat amb algunes de les seves peces per a cor o per a orquestra (d’aquest començament en destaca, sobretot, l’energia d’un tema com L’Euterpense). Es pot dir que tota aquesta part està realitzada amb molt d’humor, com ara l’espectacular aparició de la directora Wanda Pitrowska, i força enginy, com és tot el tema de la […]