Tot el que necessites per anar al teatre

Una casa a l'est: Bussejant en el passat

Una casa a l’est
13/01/2017

Vaig conèixer al Col·lectiu La Santa ja fa uns anys, quan van estrenar La infanta terrible y su séquito real, una obra-concert que potser no s’adeia del tot amb els objectius i el tarannà posterior del grup però que ja apuntava maneres. Després vindrien Historia de mi huida i Quan acabi la nit, que ja ens van donar més pistes sobre un col·lectiu que té per filosofia “el teatre en guerra”. Els seus integrants consideren el teatre com una manifestació cultural necessària que ha de modificar d’alguna manera a l’individu, però sense alliçonar-lo. A Una casa a l’est aquesta idea hi és present, com en moltes altres produccions que ens parlen els darrers anys de memòria històrica, dels estralls de la guerra, dels testimonis d’un conflicte, etc. En aquesta peça la idea principal és la posar-nos al davant dues maneres d’afrontar un passat complicat i tortuós: ignorant-lo o bussejant en ell.

El gran encert d’aquesta obra de Laura Mihon, que s’inspira en fets ocorreguts a la Romania comunista que van viure els seus pares, és com estructura la història. Els personatges es multipliquen i les diferents èpoques i espais (el pis de la família o l’arxiu de dossiers personals de l’antic règim) s’encavallen de forma natural, sense forçar res ni sense fer perdre el fil a l’espectador. Llàstima, però, que l’obra acabi d’una forma una mica abrupta, deixant uns quants interrogants que la trama hagués pogut lligar millor. Les interpretacions, d’altra banda, potser haguessin pogut tenir més profunditat, tot i que funcionen i serveixen bé la història.

← Tornar a Una casa a l'est