L’obra teatral de Federico García Lorca acostuma a dividir-se en quatre grups: els drames, les tragèdies, les comèdies irrepresentables i les farses. La peça que avui ens ocupa forma part d’aquest últim grup, a l’igual que La zapatera prodigiosa o El retablillo de Don Cristóbal, que va ser escrita directament per a titelles. I el curiós és que Don Perlimplín i la seva estimada Belisa són també titelles que acaben agafant cos i transformant-se en éssers humans, amb tota la complicació i complexitat que això comporta. La humanització porta al drama i fins i tot a la tragèdia, per la qual cosa costa veure en aquesta obra un sol gènere. Més aviat crec que és un compendi de totes les fórmules del poeta i dramaturg, on realment el que veiem és l’estil Lorca en el seu estat més pur. De fet, no cal oblidar que per a ell era una de les seves peces favorites.
En aquesta versió dirigida per Genoveva Pellicer hi ha l’encert de començar amb un suposat director, imatge del mateix poeta, i continuar amb una mena de representació guinyolesca que ens acaba portant a la funció. També valoro la selecció i transformació de les músiques, així com els petits detalls escenogràfics que ens porten cap a l’univers de l’autor. Però em vaig quedar amb ganes de més. No sé si és per una qüestió de pressupost o de cert pudor estètic, però crec que Lorca sempre dóna per a més. Sobretot en les seves obres més curtes o en les que ell anomenava irrepresentables, on tot ha de quedar condensat i on a vegades amb les paraules no n’hi ha prou. Si jugues des del principi amb unes bones idees, val la pena no deixar-les pel camí… De totes maneres, haig d’admetre que és una bona representació d’una peça que hem vist poc en els nostres escenaris i que s’havia de recuperar tard o d’hora.