Carles Armengol Gili

Tal com diu Abel Folk abans de començar l’espectacle, “això que veureu és sobretot un concert”. Un concert de música contemporània a Shakespeare i Cervantes, puntejat amb textos dels dos grans autors… tot i que si ho diguéssim a l’inrevés segurament tampoc estaríem faltant a la veritat. De fet, tot plegat és una excusa per tornar a escoltar les paraules dels dos genis, que tot i viure a la mateixa època van tenir un tarannà vital i estilístic ben diferent, com queda demostrat a la peça. No hem de negar que el dramaturg anglès és l’estrella de la funció, amb una quantitat més important de textos i amb escenes senceres d’algunes de les seves obres més importants. En aquest sentit, […]

Aquesta obra d’August Strindberg, que curiosament no és de les més representades a casa nostra, és una peça cabdal de la dramatúrgia nòrdica, una obra que té quelcom de terrorífic i angoixant alhora. La seva influència, a més, és allargada, perquè la guerra matrimonial de la parella protagonista s’ha vist després moltes vegades en escena, fins al punt d’assegurar que és el precedent més clar de George i Martha, el matrimoni de Qui té por de Virginia Wolf? En aquesta versió de Jordi Casanovas s’ha volgut fer una picada d’ullet a l’espectador català i s’ha traslladat la trama a una suposada conxorxa colpista en un país mediterrani, idea que ens porta de seguida a l’Espanya dels vuitanta. Però hi ha […]

Amb els anys, els textos de Tennessee Williams sembla que llueixin una mica menys, potser pel seu estil una mica antiquat o per unes provocacions que avui ja no ho són tant. Tot i així, la sordidesa dels seus temes, l’encertat retrat dels seus desvalguts personatges i la manera d’evocar una determinada època dels Estats Units sempre acaben per convèncer. En aquesta peça inèdita, que no amaga els seus orígens literaris ni cinematogràfics, tornem a trobar el Williams de sempre, però potser més lliure, més descarnat, més sincer… Es nota que és d’aquell tipus d’obres que alguns autors escriuen sense cap mena d’autocensura, sabent que difícilment veuran la llum i arribaran al gran públic. Aquest cop, però, Moisés Kaufman ha […]

Ernesto Caballero és un autor i director madrileny força conegut, sobretot per la seva vinculació amb el Centro Dramático Nacional. A Barcelona han arribat diversos muntatges seus, com ara els celebrats La tortuga de Darwin (també amb Carmen Machi) i Montenegro, sobre les Comedias Bárbaras de Valle-Inclán. Ara ens porta un espectacle del que també és autor, i aquí potser és on comencen les pegues, ja que el text té diversos i variats problemes: un desenvolupament poc afortunat, un missatge polític confús, uns monòlegs excessivament literaris, etc. L’única trama que funciona és la de l’evolució artística de la protagonista, tot i que és insuficient perquè s’aguanti un espectacle que té, suposadament, altres pretensions. Però malgrat tot això, la Machi defensa […]

Era de preveure que Jordi Oriol i Carles Santos acabarien col·laborant en alguna cosa… I era també molt previsible que el punt en comú -o el pretext, com es diu en el programa de mà- fos precisament Joan Brossa. Tot i que els tres han seguit camins diferents coincideixen en el seu amor per la performance, pel simbolisme, pel joc teatral i per la valentia escènica, absolutament lliure de modes i autocensures vàries. És cert que aquest collage brossià, basat en un primer moment en l’obra Collar de cranis i altres peces, potser peca d’hermètic i a moments inintel·ligible. Però a la segona part, on els actors “canten les quaranta” al públic, el to es rebaixa i l’humor apareix d’una […]