Carles Armengol Gili

Era de preveure que Jordi Oriol i Carles Santos acabarien col·laborant en alguna cosa… I era també molt previsible que el punt en comú -o el pretext, com es diu en el programa de mà- fos precisament Joan Brossa. Tot i que els tres han seguit camins diferents coincideixen en el seu amor per la performance, pel simbolisme, pel joc teatral i per la valentia escènica, absolutament lliure de modes i autocensures vàries. És cert que aquest collage brossià, basat en un primer moment en l’obra Collar de cranis i altres peces, potser peca d’hermètic i a moments inintel·ligible. Però a la segona part, on els actors “canten les quaranta” al públic, el to es rebaixa i l’humor apareix d’una […]

Els actors esperen al públic jugant un partit de futbol, i vestits amb la seva roba personal. Durant la representació utilitzen els seus propis noms i fins i tot il·lustren l’inici de l’obra amb fotografies de la seva infantesa o joventut. Jocs extrateatrals que intenten esborrar la ficció o posar els límits en uns marges que no són els habituals. Tot plegat per acostar-nos al drama d’Ivànov des d’una altra perspectiva: més honesta, contemporània, despullada d’artificis i d’alguns tòpics burgesos amb els que s’acostuma a servir el teatre de Txèkhov. El gran mèrit de Rigola és que fa i desfà el que vol amb la seva versió d’Ivànov, però sense trair mai els personatges ni l’autor. Tot i que reconeixem […]

Gaetano Donizetti és conegut pel drama operístic Lucia di Lammermoor o per la comèdia L’elisir d’amore, però dins del seu repertori hi ha aquesta òpera còmica que en el seu conjunt representa un autèntica delícia. Té un argument divertit i fins i tot entranyable i conté l’ària de tenor més difícil de la història (“Ah, mes amis…” compleix la increïble proesa d’exigir al cantant nou Dos de pit). No es queden lluny les magnífiques intervencions del cor, que per si sol forma un únic i importantíssim personatge, ni les àries magnífiques de la soprano, que també ha de resoldre un munt d’escenes còmiques i demostrar dalt de l’escenari un carisma del més alt nivell. La proposta de Laurent Pelly, que […]

Sempre dic que em costa veure adaptacions d’obres de Lorca, perquè en moltes ocasions no s’acaba de trobar el to -gens fàcil, per cert- del poeta andalús. En aquesta peça de teatre documental que ha ideat el mallorquí Pep Tosar sí que hi he trobat esperit, i duende, i sentiment, i moltes altres coses que ens acosten a l’autor. No sé si serà pels testimonis, per les imatges projectades, pels textos escollits o pel flamenc que travessa la pantalla… Tot plegat forma una unitat que ens permet passejar per la vida d’un dels més grans dramaturgs en llengua castellana. A mesura que avança l’espectacle ens rendim a la seva simpatia i ens engresquem amb el seu entusiasme, sense oblidar-nos de […]

En aquesta adaptació de la dramaturga alemanya Rebekka Kriecheldorf, les tres germanes més famoses de la literatura universal celebren tres aniversaris enmig de depressions, borratxeres, un avorriment infinit i uns quants desenganys amorosos. Aquí les referències russes es limiten a tres o quatre noms, a un samovar que apareix i desapareix, i a una discoteca que es diu Moscou. Crec que l’adaptació aconsegueix un bon retrat dels personatges -aquí totalment abatuts i a estones molt trasbalsats-, però també penso que perd la oportunitat de desempallegar-se del tot d’alguns elements de l’original. Les dissertacions sobre el treball resulten anacròniques i la classe social d’Olga, Maixa i Irina potser requeria un millor encaix a l’adaptar-la a temps actuals. La versió de Jordi […]