Carles Armengol Gili

Veure a Mercè Arànega transmutada en una mena de Núria Feliu de l’Eixample ja val realment la pena. El seu treball, rigorós i perfectament executat, és sense cap mena de dubte el millor de la funció. Una funció, per cert, que parteix d’una molt bona idea però que no acaba de quallar prou bé. Com a comèdia resulta força irregular, i com a sàtira potser és massa indulgent. És d’agrair que es repassin un per un tots els temes de la Catalunya dels últims anys, des del cas Pujol fins a la Via Catalana, però tot plegat donava per treure-hi més punta i fer una anàlisi més crítica. Finalment, Rosich ha optat per una comèdia costumista que funciona a estones […]

No sóc espectador habitual d’Stand-Up Comedy ni em conec totes les regles del gènere, però està clar que quan et trobes a algú que creu en el que fa i que explota a fons el seu personatge t’acaba convencent. Aquí no estem davant del típic humorista que explica acudits davant d’un micro sobre qualsevol situació, sinó que hi ha un motiu, una excusa i un personatge. No cal oblidar que Gabriel Córdoba va ser dels primers en pujar els monòlegs còmics a un escenari, ara ja fa uns 14 anys. A més, l’actor ha estudiat el gènere a fons, i actualment és dels pocs que ha teoritzat sobre el tema en dos llibres que analitzen l’art i la pràctica d’aquest […]

Posar cançons i bon humor a un tema tant prosaic com és el món dels autònoms ja és tota una proesa. Andreu Rami i Álex Martínez Vidal ho han aconseguit amb aquest musical de petit format que pretén entretenir, però que també posa el punt de crítica necessari en les mancances històriques que pateix aquest col·lectiu de treballadors, un dels més maltractats de tota Europa. La història comença en un futur no molt llunyà, en el que un individu queda a l’atur i, en un moment de desesperació, decideix convertir-se el seu propi empresari. Escenes com la de la visita a l’Agència Tributària o la de la trobada amb el gestor són realment brillants, i de mica en mica van […]

Rigoletto és una de les peces més clàssiques i representades del repertori operístic. Només en el Liceu s’ha vist 375 vegades, convertint-se en la segona obra més representada en la història del teatre. La última versió va ser en el 2005, un muntatge igual de minimalista que el que ara ens ocupa però sense la seva grandesa visual i conceptual. I és que Monique Wagemakers (directora d’escena) i Micahel Levine (escenògraf) parteixen d’una gran tarima mòbil i lluminosa que va configurant els diferents escenaris, sense pràcticament atrezzo però amb un vestuari ric, ambiciós i molt expressiu de l’oscaritzada Sandy Powell. Tot plegat té un estil que podria ser catalogat tant de renaixentista com de futurista. El disseny d’il·luminació de Reinier […]

Una tarima minúscula enmig d’un escenari buit. Això és tot amb el que compta Sergi López a l’hora de pujar a escena, i el cert és que un cop acabat l’espectacle t’adones que no li fa falta res més. L’actor porta 12 anys defensant aquest monòleg escrit a quatre mans amb Jorge Picó, però això no resta mèrits a una actuació superlativa que exigeix donar el màxim a cada nova funció. L’energia i la tècnica de López -no s’ha d’oblidar que tant ell com Picó van estudiar a l’École Jacques Lecoq de Paris- són fonamentals en aquest espectacle i ho impregnen tot de dalt a baix, tot i que no seria just oblidar-se de la magnífica idea que hi ha […]