Tot el que necessites per anar al teatre

L'alegria: Benintencionada però massa previsible

L’alegria
29/10/2017

No es pot negar que L’alegria és una obra carregada de bones intencions i amb un missatge que mai està de més repetir les vegades que faci falta. Podríem assegurar, fins i tot, que té característiques que l’entronquen directament amb algun tipus de teatre social. El text, però, acaba ensucrant-se més del necessari i recorre a tòpics que potser calia haver evitat. I és que les situacions es van fent previsibles, els personatges actuen quasi com a estereotips i el nus de la història s’entrebanca en una sèrie de situacions (reunions d’escala, trucades a l’administració, etc.) que estanquen l’acció i ens remeten a clixés ja vistos.

Ara bé, els personatges tenen alguna cosa d’entranyables que ens atrapa. Suposo que l’actuació de la sempre eficient Lluïsa Castell i la del jove Alejandro Bordanove, amb un meticulós treball gestual, hi tenen molt a veure. La relació entre mare i fill és absolutament creïble des del primer minut, just quan es produeix l’escena més dura i mes realista de l’obra. Els treballs de Montse Guallar i d’Andrés Herrera també estan en consonància, tot i que a vegades els seus personatges tinguin arestes i contradiccions més difícils de justificar només amb el treball actoral.

← Tornar a L'alegria